Archivo de la categoría ‘Opinión’

“La revolució alemanya del 1918 fou una revolució socialdemòcrata, ofegada pels dirigents socialdemòcrates: un esdeveniment únic en la historia mundial.” Aquestes paraules sintetitzen la tesi que Sebastian Haffner, amb una prosa que únicament està a l’abast dels grans periodistes, desenvolupa en la “La revolució alemanya 1918-1919)”. 

¿Perquè tornem a Weimar? Segurament perquè es tracta d’un d’aquests moments on la pregunta “¿Era inevitable el que va passar?” és més pertinent. Segurament perquè es tracta d’un dels esdeveniments històrics 0n els dirigents de la classe obrera van estar molt per sota dels treballadors i treballadores que representaven. La radiografia de Haffner no deixa espai al dubte. Únicament Eisner a Baviera va acomplir amb la seva cita amb la història. Per aquesta raó va ser assassinat quan anava a peu a la sessió d’obertura del Landstag. 

Quan els representants d’un sector social ( Ebert, Scheidemann, Noske…) estan més a prop dels adversaris polítics que d’aquells als quals representen, el fracàs està meridianament asseguat. Prenguem nota.

En la seva darrera carta setmanal, Duran i Lleida fa arribar al PSC dues recomanacions al voltant del pacte fiscal: El PSC s’equivocaria si en aquest tema es quedés al costat del PP i, a més, ha de fer un esforç suplementari per concretar la seva proposta.

Per cortesia, estem obligats a respondre a aquestes recomanacions, tot i reconeixent el paper constructiu i responsable que el líder d’UDC està jugant en aquest tema:

1.- ¡Quina llàstima que el criteri de la proximitat al PP no l’apliqui Duran i Lleida i CiU a d’altres temes en els quals fan al costat al PP cada dia a les Corts Generals amb entusiasme i sense remordiments de consciència! Colze a colze, PP i CiU han aprovat una reforma laboral que fa retrocedir els drets dels treballadors catalans al temps de la dictadura franquista. Colze a colze, CiU i PP veten la compareixença de Dívar davant el Congrés. I quan el PP obre la porta a la privatització de TV3, CiU no és capaç de votar en contra… L’amistat entre CiU i PP en la resposta a la crisi econòmica és una “amistat perillosa” pels catalans i catalanes.

2.- Respecte a pacte fiscal, hem d’assenyalar la nostra sincera convicció que, a hores d’ara, l’únic partit català que ha expressat negre sobre blanc la seva posició favorable amb continguts concretes ha estat el PSC a través del seu Primer Secretari, Pere Navarro. I el que és més important: també el PSC és l’únic que fins ara ha mogut fitxa, que és condició imprescindible si volem realment un ampli acord a Catalunya. Duran i Lleida té un paper rellevant en aconseguir que CiU també sigui capaç de posar l’objectiu d’un pacte de país, per sobre de la seva posició de partit.

3.- Finalment –i si volem realment un acord- és necessari que les posicions més extremes es moderin. Nosaltres creiem que una hipotètica abstenció del PP és una bona notícia. Duran i Lleida, lluny de preocupar-se pel PSC, hauria de treballar per moderar les posicions independentistes i radicals d’ERC i CDC que veuen en el fracàs del pacte fiscal un pas necessari per a la confrontació, la divisió, -i en el cas de victòria- per la secessió. En qualsevol cas, els deures són compartits.

“La derecha es patriótica, pero dispara con mayor frecuencia y gusto sobre sus propios compatriotas que sobre los invasores de la patria.” Desdichadamente, esta afirmación de Claudio Magris en “El Danubio” no necesita sofisticadas argumentaciones en países con una historia como el nuestro. Por suerte, hemos evolucionado y hoy los disparos ya no son con armas de fuego. Nos explicamos…

La portavoz de Coalición Canaria en el Congreso de los Diputados, Ana Oramas, es una diputada que no se anda por las ramas cuando está en uso de la palabra. El pasado jueves lo volvió a demostrar. Reveló en la tribuna que el actual Ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, la intentó convencer para que votara en contra del paquete de medidas económicas presentado en mayo del 2010 por el Presidente Zapatero. Recordamos, como si fuera hoy, aquella votación. La derrota gubernamental suponía abrir la puerta a la intervención de nuestro país. El argumento de Montoro no fue especialmente sutil: “Que caiga España, que ya la levantaremos nosotros” le espetó a Oramas.

Aquel día, Montoro -y el resto de diputados del PP-  votaron contra sus propios compatriotas. Hasta ahora creíamos que se limitaron a disparar –parlamentariamente- contra el Gobierno socialista, pero ahora sabemos que la caída de España no les hacía perder el sueño. Hoy son gobierno y la mentira que ellos mismos habían inventado y habían acabado por creerse (Con el PP en el Gobierno los mercados recobrarían  automáticamente su confianza en España) se ha convertido en una pesadilla.

Don Manuel Azaña sostuvo que ” el patriotismo no es un código de preceptos, sino una predisposición del ánimo.”  Y nosotros nos atravimos a añadir:  Una predisposición de ánimo que no es ni de derechas, ni de izquierdas.

En representación del PSC asistimos ayer en Oviedo a la toma de posesión de Javier Fernández como Presidente del Principado de Asturias. Vivimos tiempos difíciles en los que se agradecen –y necesitan- palabras sobrias, responsables y comprometidas como las que escuchamos ayer al líder socialista asturiano. Vivimos tiempos difíciles en los que vale la pena poner en valor estirpes como la socialista asturiana – Manuel Vigil Montoto, Manuel Llaneza, Teodomiro Menéndez, Indalecio Prieto, Ramón González Peña…-: rigor, sacrificio y coherencia al servicio de los más débiles de nuestra sociedad.

Aprovechamos el viaje de vuelta a Barcelona para rematar la lectura de “España contemporánea (1814-1953)” de Jaume Vicens Vives.  El “Vicens de Marzorati”, sin alcanzar  una de las cotas alpinas del gigante de la historiografía que es Vicens Vives, no deja de ser el descubrimiento de una joya que capaz de iluminar en solitario el pasado –y lo que resultaba, sin duda, mucho más arriesgado- el oscuro presente de un franquismo en plena autarquía.

La opinión de un genio puede compartirse o no, pero nunca deja indiferente. A nuestro juicio, es excesivo, tal y como defiende Vicens Vives –siguiendo a Brenan y Salvador de  Madriaga- que la guerra civil se “volvió inevitable porque el Partido Socialista se escindió y porque el grupo revolucionario de Largo Caballero se impuso al reformista de Indalecio Prieto.” Pero es indudable que la división en el seno del socialismo español debilitó a la República. Nosotros, que siempre hemos sentido fascinación por Don Inda, extraemos una conclusión de aquellos tiempos trágicos, aplicable a estos tiempos difíciles: el acuerdo por encima de partidismos, la capacidad de sumar por encima de egoísmos y visiones particularistas, el abandono de pulsiones electoralistas,  son condiciones imprescindibles para afrontar con éxito las encrucijadas de la historia. Y no nos referimos al Partido Socialista. Pensamos en Catalunya y  España en esta dolorosa encrucijada.

Si, tal y como afirmó Winston Churchill, “el éxito es la capacidad de ir de error en error sin perder el entusiasmo” el Gobierno del PP no es, precisamente, un gobierno de éxito. Es evidente que va de error en error. Pero no podemos sostener que mantenga algo del entusiasmo con el que inició su singladura. Todo lo contrario. Todos ellos, empezando por Mariano Rajoy, forman un grupo entre melancólico, apesadumbrado y perplejo. Repitieron tanto que Zapatero y los socialistas eran la verdadera prima de riesgo de España que acabaron por creérselo. Y llegaron al poder con la sincera convicción de que su sola presencia al frente del Gobierno generaría la ansiada confianza de los mercados. Desgraciadamente, la realidad se ha alejado mucho de sus deseos. La desconfianza respecto a nuestra situación económica, no sólo no ha menguado, sino que se ha recrudecido, en buena parte, como consecuencia de los errores y contradicciones de la acción gubernamental.

El pasado jueves –bajo el peso de una inusual humedad madrileña- la mayoría absoluta del PP aprobó en el Congreso de los Diputados el mayor recorte en el Estado de Bienestar de la democracia. Los 10.000 millones de euros que se recortarán en sanidad y educación son el inicio de una política orientada a la disolución de nuestra sanidad y educación públicas usando el argumento-coartada de la crisis económica. La mayoría absoluta del PP impidió con sus votos la tramitación de los decretos como proyectos de ley, hurtando a la Cámara un debate imprescindible en temas que afectan a servicios públicos fundamentales. Votamos en contra. Y la derrota parlamentaria –por sus graves consecuencias sobre las familias trabajadoras- tuvo esta vez un sabor especialmente amargo.

Especialmente amarga fue también  para Winston Churchill su derrota electoral de 1945 frente al laborista Clement Attlee. El pueblo británico creyó que quien les había liderado en la victoria bélica no era la persona adecuada para liderarlos en la paz. Los españoles decidieron con su voto el pasado 20 de noviembre –antes lo habían decidido en Catalunya- que las derechas debían liderar el combate contra la crisis económica. Claro que ellas no tienen ningún Winston Churchill. Por no tener, ni siquiera tienen un Maura o un Cambó.

“No hay más muerto que lo que no existe todavía/Al lado del brillante pasado, incoloro es el mañana.” Estos versos de Guillaume Apollinaire no sólo proclaman la supremacía del pasado sobre el presente, sino que -y eso es lo más relevante para quienes nos sentimos atraídos por la concepción camusiana del presente- prescinden radicalmente del mismo.

La victoria del SPD, encabezado por Hannelore Kraft en Renania del Norte-Westfalia me ha traído a la cabeza la figura de Johannes Rau, Presidente del land más poblado de Alemania entre 1978 y 1998. Rau, que  murió en el 2006 después de haber ejercido la Presidencia de la República Federal Alemana entre 1999 y el 2004, tenía profundas convicciones religiosas, heredadas de su padre, un pastor protestante opuesto al nazismo. Siempre nos sentimos atraídos por este patriarca de la socialdemocracia alemana por su talante constructivo y sereno: “Reconciliar en vez de dividir” era un lema que no sólo repetía, sino que practicaba.  En el 2004 rehusó renovar su mandato presidencial.  Pero antes de abandonar su última responsabilidad, en un recordado discurso, afirmó: “el egoísmo, la codicia y una mentalidad reivindicativa en sectores de las llamadas élites acaban con la confianza en las instituciones, en especial cuando sus representantes han perdido todo tipo de criterio….muchas veces somos testigos de cómo algunos representantes de la industria  o con responsabilidades públicas  se enriquecen desaforadamente.” (Fue en Berlín, el 12 de mayo del 2004)

El recuerdo de Johannes Rau; la victoria de François Miterrand en 1981 evocada por la de François Hollande o comprobar –ayer, en su Congreso-  la pujanza de la Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) de nuestra juventud nos ha trasladado irremediablemente hacia el pasado. Sin pretender enmendar la plana a Apollinaire –no nos atreveríamos- no podemos dejar de reconocer que nos atrae la idea de que el brillante pasado no sea incompatible con un mañana suavemente coloreado.

François Hollande“La agonía de Francia” de Manuel Chaves Nogales es uno de los relatos más estremecedores sobre la disolución moral de una sociedad. En sus páginas el genio de Chaves Nogales nos transmite, con uno de los estilos periodísticos más poderosos que conocemos, cómo el desplome de la República Francesa es interior y previo a la derrota frente a Hitler. Como muestra, un botón: “La independencia de la patria, los derechos del hombre, los destinos de la civilización son hoy para la gran masa ciudadana puras abstracciones que no tienen ningún sentido frente al hecho cierto, tangible, irritante, de que al salir del trabajo no pueda tomar el aperitivo.”

La agonía de Francia no fue  sólo la agonía de Francia. Fue la agonía de la democracia, del parlamentarismo, de la ciudadanía, de la responsabilidad colectiva. Fue la extinción de una civilización y de una cultura que sólo renacería con la derrota del nazismo. La agonía de Francia la vivimos como nuestra propia agonía porque desde la Revolución Francesa, el destino de Francia forma parte de nuestro destino.

François Hollande fue elegido ayer Presidente de la República Francesa. Evidentemente el resultado tiene que ver con factores domésticos. Pero como pasa siempre con Francia, esta victoria socialista rebasa las fronteras francesas y europeas. El triunfo de Hollande es un mensaje poderoso para cambiar una política conservadora en Europa que nos condena a la anorexia económica y social. Porque, hoy, lo que agoniza no es Francia; hoy agonizamos todos.

Aclarim-nos:

1.- El desembre de l’any passat el “Govern dels millors” va aprovar el decret de noves tarifes dels peatges de titularitat del Govern de la Generalitat, pujant el preu mitjà un 5%. En alguns casos l’increment va arribar al 6,7 %.

2.- El decret 427/2011, de 27 de desembre trenca unilateralment l’acord de principis de l’any 2000 sobre la bonificació al 100% per als residents usuaris del peatge de Mollet i d’Alella. Posteriorment la mateixa bonificació del 100% per a usuaris habituals va ser estesa pel Govern al Peatge de Les Fonts.

3.- La decisió del “Govern dels millors” no va ser consultada, ni amb els usuaris ni amb el món local, i ha causat un greuge importantíssim en un territori ja prou castigat per la crisi.

4.- El mateix Govern que es nega a fer una altra política fiscal, gravant les grans fortunes, i que ha perdonat més de 400 M€ a les famílies més riques de Catalunya en eliminar l’impost de successions, pretén carregar sobre els usuaris habituals dels dits peatges 4,2 M€ eliminant les bonificacions, autèntiques conquestes socials de principis dels anys 2000 en matèria de mobilitat.

5.- És per tant, el “Govern dels millors” el responsable d’aquesta protesta amb la seva política d’austeritat indiscriminada i que pretén carregar sobre les butxaques de treballadors i petits empresaris l’augment de tarifes dels peatges de l’àrea metropolitana.

6.- El Grup Socialista al Parlament  va presentar en el tràmit de pressupostos pel 2012 quatre esmenes demanant la retirada del decret i la restitució de les bonificacions a Alella, Mollet i Les Fonts. Les quatre van ser rebutjades pel vot contrari de CIU i del PP.

7.- La restitució de la política tarifària vigent fins l’any 2011 és la única resposta adequada a aquest problema. Aquesta és la proposta del PSC.

Els peatges al nostre país no són únicament una expressió d’una situació comparativament injusta amb la resta d’Espanya. Són també una de les bigues mestres del  poder de CDC.

Però, tal vegada, l’actuació de CDC en aquest afer no sigui més que una metàfora del dilema en què es troba aquesta formació política. ¿Fan de partit de govern o esdevenen agitadors professionals? ¿Estan en condicions d’apagar els focs que ells mateixos provoquen?. Tard o d’hora hauran d’elegir entre Joan XXIII o Umberto Bossi….

Els socialistes volem contribuir a solucionar el problema dels peatges a casa nostra.  Però si del que es tracta és de enganyar als ciutadans (incremento els peatges, sóc comprensiu/crido a l’insubmissió contra els peatges, els hi aplico el pes de la llei), Artur Mas i CDC  s’hauran de buscar altres companys de viatge disposats a compartir el camí d’un ridícul irresponsable.

Amadeu Hurtado recull a “Quaranta anys d’advocat” una referència a les Memòries del Duc de Broglie en la qual el Duc, tot parlant d’un dels seus amics polítics, afirma: “Canviava sovint d’idea fixa.”

¿Hi ha quelcom pitjor que canviar sovint d’idea fixa?. Ja ho crec! Tenir una única idea que esdevé, en conseqüència, fixa per necessitat. Avui, la idea fixa que domina els sectors més conservadors de l’economia i la política –Merkel, Sarkozy, Rajoy i Mas- no és altra que per sortir de la crisi hem de continuar aplicant una recepta –austeritat anorèxica- que ens porta cap al precipici econòmic i social. Nosaltres, honestament, preferiríem que, com l’amic del Duc de Broglie, la dreta política i econòmica canviés d’idea fixa, encara que fos una única vegada. És clar que encara ens satisfaria més que establissin una relació més sincera amb la realitat i un coneixement més lúcid de la nostra experiència històrica. Tal vegada, la única solució està en mans dels ciutadans francesos el proper 6 de maig.

Escrivim  aquestes línees, tot just després d’arribar de la manifestació “Per l’educació de Catalunya, cap retallada” que ha omplert el centre de Barcelona de milers d’educadors, pares, mares i estudiants, que no ens resignem a acceptar passivament que la greu crisis econòmica sigui l’excusa per fer retrocedir trenta anys l’educació al nostre país. Pel matí havíem  tingut l’ocasió, convidat pel Manuel Bustos, de compartir unes paraules davant els centenars d’alcaldes i regidors socialistes aplegats en una magnífica jornada organitzada per la Secretaria Municipal del PSC a Sant Joan Despí. Un matí i una tarda en les que no hi ha hagut espai per les idees fixes.

La primera sessió parlamentària de l’any ens confirma que tenim un President del Govern incapaç de donar la cara, de presentar i defensar al Congrés dels Diputats la seva primera decisió rellevant com a governant: el Reial Decret Llei de Mesures Econòmiques. Hi va assistir, mut, com a oient privilegiat còmodament instal•lat a la primera fila.
Les mesures econòmiques aprovades disciplinadament pels diputats del PP – i amb entusiasme pels diputats de CiU- suposen una esmena a la totalitat als programes electorals de CiU i del PP. Són, a més, mesures injustes i, alhora, inútils per a millorar la nostra economia: afebliran, encara més, la demanda interna, provocant un augment de l’atur i agreujant la recessió econòmica. Però una dada val més que mil paraules: la reforma fiscal aprovada amb els vots de CiU i del PP suposa que l’esforç tributari recaigui bàsicament sobre les famílies amb ingressos inferiors als 53.000 euros anuals. És a dir sobre les classes mitjanes i les famílies treballadores.
Josep A. Duran i Lleida, engripat, no hi va poder assistir. Li desitgem una ràpida recuperació. Però ens sorprèn que per justificar la mala consciència pel vot dels seus diputats afirmi: “ Crec que no seria bo que es repetís la situació del 2000 al 2004, quan a Catalunya depeníem del PP i això comportava donar suport, sobretot en els primers anys, al PP a Madrid.” ¡Però si es tracta precisament d’això! CiU està repetint l’any 2012, la mateixa operació que al 2000: suport apassionat a una majoria absoluta del PP a Madrid, a canvi de mantenir el govern a Catalunya. I el què és més important, si es confirma la decisió de CiU de llançar-se als braços del PP serà una decisió voluntària, doncs aquesta mateixa setmana el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha insistit en l’oferta de diàleg al Govern de la Generalitat per tal que pugui escollir si sortir de la crisi amb un model injust i que fins ara no ha donat resultats o amb un model equilibrat socialment que incorpori incentius al creixement econòmic.
Josep A. Duran i Lleida aprofita l’ocasió per opinar sobre el debat congressual socialista. Evidentment, hi té tot el dret. Nosaltres, en canvi no podrem opinar mai sobre els debats congressuals d’UDC perquè sempre hi ha hagut i hi haurà un únic candidat –Duran i Lleida- i una única opinió –la de Duran i Lleida-. Què hi farem!

Facebook



Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos de la categoría Opinión.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez