Archivo de 2005

L’entrada en vigor, avui a les dotze de la nit, de la popularment coneguda com a llei anti-tabac suposa la posada en marxa d’una d’aquestes reformes legislatives que més, i de forma més ràpida, canvien la nostra quotidianitat. El consens parlamentari –excepcional en aquesta legislatura- i l’ampli suport social -acompanyat de l’atàvic escepticisme celti-ibèric sobre el compliment de les normes-, confirmen la rellevància d’aquesta iniciativa del Govern socialista que la ministra Elena Salgado ha impulsat amb determinació i arguments. Arguments per a conciliar el dret a la salut i a la vida de tots amb la llibertat individual d’aquells que volem assumir els riscos futurs inherents al fet de fumar, abans d’abstenir-nos del plaer present. Arguments perquè la realitat de les xifres és concloent: el tabac és la primera causa de mort i invalidesa a Espanya; origina 50.000 morts a l’any, més que les produïdes per la SIDA, l’alcohol i els accidents de tràfics plegats.

Tard o d’hora havíem d’acceptar que el temps de la tertúlia de cafè, copa i puro forma part, bé del passat, bé d’un present que mira cap el passat. L’eclipsi de la visió romàntica i saludable del tabac no comença amb aquesta llei. S’inicia amb la desaparició dels vells cafès. A Madrid, els espais que ocupaven la Fontana de Oro i El Café del Príncipe, on es reunia en la dècada de 1830 la tertúlia literària del parnasillo -amb els jovenívols Larra, Zorrilla, Gil y Carrasco…-, són avui pubs irlandesos clònics. Tal vegada, una bona manera de celebrar l’entrada en vigor de la llei anti-tabac sigui compartir amb un bon amic un robust Hoyo de Monterrey, tot passejant per l’Eixample i rematar-lo al jardí romàntic de l’Ateneu.

Per a un barceloní –per algú que ha crescut protegit per un horitzó físic i sentimental conformat per Collcerola, Montjuïc i la Mediterrània-, Madrid és la ciutat en la que es confonen cel i horitzó. Potser aquesta manca de límits físics explica les poderoses ambicions polítiques o les creacions místiques que Castella ha generat al llarg de la seva història. Però el que és inevitable és la sensació d’irrealitat, de plató cinematogràfic, de somni, que t’assalta quan la llum de la nit substitueix la llum del dia com a únic horitzó. Una sensació que esdevé certesa quan unes altres llums, les de nadal, ocupen places i carrers.

Certament, hi ha debats parlamentaris que contribueixen a condensar aquest clima de ficció. No ha estat el cas, aquesta setmana, del debat sobre el darrer Consell Europeu. L’acord ha estat positiu per Espanya, que seguirà sent beneficiari net del pressupost comunitari fins al 2013, però és sobretot, un bon acord per a Europa, que li permet afrontar el repte de la cohesió territorial de l’ampliació a l’est i, alhora, impulsar els objectius de la cohesió social, especialment la integració dels nous europeus, i la innovació tecnològica.

L’únic nacionalisme que es pot permetre un socialista és l’internacionalisme. Un internacionalisme que no neix d’artificis cosmopolites, sinó del compromís amb millorar la vida dels més humils, de les nostres ciutats, del nostre país. Europa és la millor aportació que podem fer per a que algun dia la utopia internacionalista deixi de ser-ho. L’èxit del projecte europeu es tant decisiu que si algun dia la filiació nacionalista fos obligatòria, no tindríem més remei que fer-nos nacionalistes europeus, conjunturalment, és clar.

Celebració a Hong Kong de la cimera de la Organització Mundial de Comerç (OMC), un nou intent de fer més lliures i més justos els intercanvis comercials. Cimera a Brussel·les per a determinar el marc pressupostari 2007-2013 de la Unió Europea, així com la continuïtat del procés d’ampliació. Sòbria i cohesionada celebració a Barcelona del segon aniversari de l’Acord del Tinell. ¿I a Madrid? Sense novetat. Com cada dimecres el PP aprofita la sessió de control per atacar al Govern. ¿Munició? La primera que troben a mà. Si cal, unes declaracions d’Arnaldo Otegi recollides en un llibre. La resposta de Zapatero, diàfana i contundent: “Per a mi, per damunt del partidisme, està la vida, la llibertat i la seguretat dels espanyols i Espanya. Aquesta és la diferència!”. Una diferència que es va tornar a palesar el dijous quan el PP va mantenir en soledat la seva frontal oposició, que arriba a dimensions d’insubmissió institucional, a una reforma educativa àmpliament consensuada, fins i tot amb una bona part d’aquells que afirmen representar.

El dia de Difunts de 1836, la prosa de Mariano José de Larra va transformar Madrid en un cementiri. De fet, en el seu article, Larra ens parla d’un país incapaç de consolidar la revolució liberal que li obri les portes de la modernitat i l’allunyi definitivament d’un present decadent i gris. Avui, Madrid i el conjunt d’Espanya –dues realitats diferents que alguns s’entesten en confondre- estan a les antípodes de qualsevol mena de necròpolis. El dinamisme econòmic, social i cultural és una de les seves senyes d’identitat des de la transició. Llàstima que alguns vulguin ressuscitar la intolerància, la crispació i la mentida en el vell cementiri de les dues espanyes.

Tres dies després de la kermesse organitzada pel PP a la Puerta del Sol –evidentment, sense cap relació amb l’Estatut- el passat dimecres tots els que vam voler vam poder celebrar el 27è aniversari de la Constitució, sense partidismes ni indegudes apropiacions. Un bon dia per a recordar que la Constitució, l’Estatut que tenim i l’Estatut que volem –les lleis, en definitiva- són instruments que els ciutadans construeixen a través dels seus representants per a regular la convivència –la vida en comú- i donar resposta a les seves necessitats i aspiracions. Les lleis han d’estar profundament arrelades en el territori de les realitats. En cas contrari, esdevenen llegendes.

Un dia abans de l’aniversari constitucional, el ministre José Montilla anunciava en Berlín que Espanya desenvoluparà un satèl·lit propi d’observació de la terra, el pas més ambiciós que hem donat per ampliar la nostra capacitat tecnològica en la indústria espacial. El mateix dia, l’Institut Nacional d’Estadística feia pública l’Enquesta de Condicions de Vida, que ens recordava que el 20% de la població espanyola -12,5% de la catalana- ingressa menys de 370 euros al mes. L’endemà era ETA la que ens recordava, a través de set artefactes explosius, que la versió autòctona de la màfia encara habita entre nosaltres.

Durant vint-i-set anys hem recorregut un camí enormement positiu. Avui tenim les contradiccions pròpies de les societats avançades i alguna de genuïna. Però no existeix fre que detingui els dies -en ovidià original “freno non remorante dies”-. I davant aquesta realitat en permanent transformació, el que cal és enfortir les arrels de les nostres lleis a través d’aquelles reformes que les facin encara més útils als ciutadans d’aquí i ara.

Quan els vostres ulls es detinguin en aquestes línies estarà en marxa –o ja haurà finalitzat- la concentració anti-Estatut, anti-Catalunya i anti-Constitució convocada pel PP a la Puerta del Sol. I la representació catalana –els Piqué, Fernández Díaz, Nadal..- hauran estat, sense dubte, els més entusiastes, els més fidels amb l’estratègia de la tensió i de l’enfrontament que impulsa l’estat major de la dreta espanyola format per Aznar, Acebes i Zaplana.

Al llarg de la setmana el PP ha tractat d’impedir un ampli acord parlamentari i social sobre el contingut de la Llei d’Educació. Resultat? L’acord és una realitat i s’ha tornat a palesar la seva soledat. Així mateix, el PP ha continuat la defensa sense complexes –ni escrúpols- del poder econòmic que havien edificat durant la seva etapa al Govern –la seva oposició a l’OPA de Gas Natural sobre Endesa no és res més que això-. Resultat? Cada vegada és més evident que el PP de Rajoy és un instrument dissenyat per defensar els interessos dels amics d’Aznar. Un Aznar que travessa sense pudor la frontera de la més miserable de les indecències quan barreja el legítim procés democràtic parlamentari i constitucional de la reforma de l’Estatut amb les accions i declaracions d’una banda terrorista.

Dimecres passat vaig participar en un debat sobre l’Estatut a Àvila, convidat per la direcció d’un Institut d’Ensenyament Secundari: una bona experiència de diàleg respectuós i d’activa participació dels estudiants. Sortint cap a Madrid, deixem enrere les muralles, sentinelles d’una nit castellana serena i severa. Unes altres muralles, les que territorialment i social vol aixecar el PP amenacen els nostres dies. El resultat ha de ser i serà la seva derrota.

La Fundación Caja Madrid i el Museu Thyssen-Bornemisza han impulsat conjuntament l’exposició “Mímesis. Realismos Modernos 1918-1945”, una apassionant aproximació a les manifestacions pictòriques del realisme que es van produir entre la Primera i la Segona Guerra Mundial: des de les natures mortes d’André Derain, fins l’enigmàtica Thérèse de Balthus, passant per les composicions antifeixistes de John Heartfield. Mimesi és imitació artística de la natura – de la realitat, en el sentit modern-. Però també és la imitació que fa una persona dels gestos, moviments i manera de parlar o d’actuar d’altra.

A Madrid els dirigents del PP imiten les maneres i actituds del nacional-catolicisme. No tenen límits. Els convocants de la manifestació del 12 de novembre contra la LOE van abandonar la negociació amb el Grup Socialista, tot demostrant que la confrontació amb el Govern no era un instrument per a la negociació, sinó el veritable objectiu de la seva estratègia, dirigida des de el carrer Gènova. Així mateix, en la seva obsessió per impedir l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, el PP no té cap problema en disparar contra la Comissió Europea i el seu President, Barroso, o en mentir respecte a una renegociació de crèdit, legal i transparent, realitzada pel PSC, similar a les que el PP va signar en l’oposició i en el govern. Però els socialistes sí que tenim límits. En el Congrés, Rodríguez Zapatero va parlar clar: si el que vol el PP és una reforma educativa en contra de l’escola pública per a fer obligatori l’ensenyament de la religió que no comptin amb nosaltres. I una frase de Montilla (“Yo no estoy en política para forrarme”) va ser suficient per a convertir Zaplana en el caçador caçat, o en una mimesi de si mateix.

La boira ha segrestat Madrid durant tota la setmana. S’ha apoderat de places i carrers. Ha ocupat les pistes de Barajas. La boira ha allunyat Madrid de la resta del món.. o a la resta del món de Madrid, que diria un castizo.

Una altra boira –la política de confrontació, crispació i divisió- forma part del paisatge quotidià madrileny. És una boira molt més pesada i espessa. Una boira que, a més, entra per portes i finestres i acaba per fer-se ama i senyora d’espais privats i fins i tot d’alguna consciència. Aquesta boira s’ha alimentat durant aquests dies de les conseqüències de la manifestació contra la llei orgànica d’educació. Dimecres passat, al Senat, Rodríguez Zapatero va reiterar el seu compromís de governar respectant i escoltant a tothom. I ho va posar en pràctica al dia següent en rebre a la Moncloa als convocants de la manifestació.

Els socialistes estem compromesos amb l’aprovació d’una Llei d’Educació que impulsi un sistema educatiu de qualitat generador de cohesió social. Aquest objectiu passa per promoure l’escola pública; invertir 6.000 milions d’euros en cinc anys; establir plans de suport i reforç contra el fracàs escolar i ampliar les beques a 40.000 nous estudiants. Tot això garantint el dret dels pares a elegir el centre on estudiïn els seus fills i l’opció –no l’obligació- de que aquests puguin estudiar religió. Hem mantingut més de 90 reunions amb sindicats, associacions de pares i estudiants, representants de les organitzacions empresarials de l’ensenyament, partits polítics –inclòs el PP-, Conferència Episcopal… Un esforç que continuarà al llarg de la tramitació parlamentària de la llei. Potser si escampa la boira podrem transitar amb més tranquil·litat per aquest camí.

Al març de 1821, els grecs es van aixecar contra el domini turc. Les monarquies absolutes europees, que havien vençut Napoleó i que s’havien constituït en santa aliança per combatre el liberalisme i el nacionalisme, van convocar un nou Congrés a Verona. Estem a l’any 1822, en plena maduresa de l’anomenat sistema Metternich. Europa és una mena de sindicat de poderosos atemorits pel record de la revolució francesa i obsessionats per impedir qualsevol canvi. La revolta grega en podria esdevenir un especialment de greu, si el tsar Alexandre acabés donant suport als grecs –solidaritat ortodoxa- en contra dels turcs, fent així realitat el vell somni rus de tenir obertes les portes del Mediterrani. A Verona, davant un conflicte que podia liquidar la solidaritat dinàstica, Metternich va optar per obviar el problema grec i centrar tota l’atenció en la revolució espanyola de 1820. I així, un Congrés convocat per parlar de la revolta grega va esdevenir el Congrés de la invasió dels cent mil fills de Sant Luís i, en definitiva, de la restauració de l’absolutisme a Espanya.

El debat de l’Estat de les Autonomies celebrat aquesta setmana al Senat confirmà que davant un Rodríguez Zapatero amb propostes per a fer avançar la reforma territorial ( reforma del Senat, traspàs de competències a les CCAA, impuls dels instruments de cooperació o canvi del model de finançament) el PP d’Aznar –i el seu masover Rajoy- vol amagar el seu rebuig i el seu desinterès per aquestes reformes amb una melodia prou coneguda: “l’Estatut de Zapatero posa en perill la unitat d’Espanya”. És clar que Mariano Rajoy no és Metternich. Tot i que Aznar va tenir el seu Verona…a les Açores, fent –això sí- un paper més aviat pintoresc.

El sòlid debat parlamentari sobre l’admissió a tràmit de la proposta d’Estatut va confirmar la convivència –de forma raonablement educada- de dues visions certament allunyades de la realitat del país. La d’una àmplia majoria (7 dels 8 grups parlamentaris) que concebem la pluralitat d’Espanya com a una de les seves senyes d’identitat més fecundes. I la d’un PP que la percep com a un problema – el problema amb majúscules- que posa en perill la seva suposada raó d’ésser.

Catalunya, a través del seu Parlament, envia a les Corts Generals una proposta ambiciosa de reforma de l’Estatut. “Catalunya –en paraules de Manuela de Madre- ve e escoltar, a dialogar. Ve a negociar i a canviar, s’escau, però ve decidida a guanyar la majoria política a favor d’aquesta proposta.” I aquesta majoria es va començar a guanyar quan, dimecres passat, el President Rodríguez Zapatero va defensar la identitat nacional de Catalunya compatible amb la Constitució, i va confirmar el seu compromís amb un Estatut que millori el nostre autogovern, enfortint així la cohesió del conjunt d’Espanya. Zapatero va defensar amb convicció la necessitat de la reforma estatutària i va fixar uns criteris que defineixen el marc en el qual s’ha de produir la negociació.

Per contra, Rajoy va desaprofitar l’oportunitat d’acceptar que potser el PP no tingui el monopoli de la raó. L’oportunitat d’acceptar que el debat democràtic enforteix les institucions i que la negació del diàleg les afebleix. L’oportunitat de confiar en la societat catalana i espanyola i d’abandonar el paper de sentinelles anguniats per una Espanya que no està en perill, però que, amb tota seguretat, agrairia tenir una oposició a l’alçada de les seves ambicions i potencialitats.

És inevitable. El PP intentarà convertir qualsevol debat al Congrés en un debat sobre l’Estatut. Que dimarts passat tocava parlar de pressupostos: parlen de l’Estatut! Que dijous vinent ham de discutir sobre la delimitació dels espais marítims a Canàries: el PP parlarà de l’Estatut! I, és clar, quan arribi el moment de parlar de l’Estatut –el proper dimecres- Rajoy del que parlarà serà de la destrucció d’Espanya. Aquesta setmana ens ha servit un aperitiu, quan ens va anunciar la desaparició del Ministeri d’Hisenda com a conseqüència de les noves competències que en aquesta matèria assumirà la Generalitat. Fins aquest debat, sabíem que el PP volia fer de l’Estatut l’ariet contra el Govern socialista i, especialment contra Zapatero; ara hem pogut comprovar que l’Estatut també és una excusa que permet a Rajoy afrontar un debat pressupostari amb tres vaguetats sobre macroecomia, amanides amb algunes nostradàmiques prediccions sobre el futur de la nostra economia.

Si Rajoy hagués optat per entrar seriosament en el terreny econòmic no ho hauria tingut fàcil. Els Pressupostos de l’Estat per al 2006 són rigorosos –es preveu un superàvit del conjunt de les administracions públiques del 0,2% del PIB-, socials –la despesa social creix un 8,1% i representa un 50,2% del Pressupost-, i necessaris, perquè donen resposta a la necessitat de millorar la nostra productivitat a partir de l’increment de la despesa en R+D+i, educació i infrastructures. Malauradament, que a una setmana del debat sobre l’Estatut, CiU hagi anat de la mà del PP en l’intent de rebutjar els Pressupostos és una demostració més –i em temo que no serà l’última- que PP i CiU encara comparteixen habitació doble al Majestic.

Facebook



Buscar
Archivos

Se encuentra usted en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para el año 2005.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez