Archivo de septiembre de 2005

Mentre la tardor començava a retallar els edificis de Madrid contra un cel amb un renovat poder, es desenvolupava al Congrés el debat sobre la reforma de l’Estatut valencià. El debat, correcte en les formes – més interessant que efectista-, confirmà l’àmplia disposició del Grup Socialista a dialogar i avançar en el aprofundiment de l’autogovern de les Comunitats Autònomes dins el marc de la Constitució. A més, el discurs d’Alfredo Pérez Rubalcaba va subratllar el caràcter de pacte que té tot Estatut d’Autonomia: de pacte en el legislatiu autonòmic que el proposa; de pacte en el Congrés dels Diputats i, de pacte, en definitiva, entre cada Comunitat Autònoma i l’Estat. La seva intervenció va reafirmar el compromís dels socialistes amb una visió plural i diversa d’Espanya. Enfront, el portaveu del PP, Federico Trillo, va esmerçar tot el seu temps a parlar d’allò que no diu l’actual projecte d’Estatut valencià (manera gens dissimulada de parlar del projecte català). Un ham -el de col·locar Catalunya al bell mig del debat sobre l’autogovern valencià- que van acabar picant més d’un, oblidant que el debat sobre l’Estatut de Catalunya és un debat que avui cal afrontar en clau catalana al Parlament.

Manuel Azaña en la seva decisiva intervenció sobre l’Estatut de Catalunya en les Corts republicanes va afirmar:” Ningú no té dret en una polèmica a dir que la seva solució és la millor perquè és la més patriòtica; es necessita que, a més de patriòtica, sigui encertada”. Els propers dies seran també decisius per a saber si CiU està disposada a compartir una solució patriòtica i encertada pel futur del nostre autogovern o si es manté fidel a un nacionalisme preocupat únicament per l’encert partidari.

Dimarts passat el Consell de Política Financera i Fiscal va aprovar una millora del finançament de la sanitat que comportarà una aportació estatal de 1.675 milions d’euros a les Comunitats Autònomes. Aquesta aportació -qualificada per un encara estiuenc Mariano Rajoy de “dinerillo”-, és una nova mostra de la determinació amb la qual Zapatero desenvolupa el seu compromís social, avançant una primera solució al problema del finançament sanitari, amb l’objectiu de garantir un sistema de salut de qualitat i sense exclusions.

El Conseller d’Economia, Antoni Castells ha valorat positivament l’acord, com a solució transitòria fins que s’assoleixi un nou sistema de finançament autonòmic. La Generalitat rebrà 420 milions d’euros de l’Estat i podrà arribar a obtenir uns 260 milions més si aplica la capacitat normativa cedida. Però encara més rellevant que les xifres és el mètode: la constatació que la via de posar sobre la taula un problema des de Catalunya –aportant diagnòstic i possibles teràpies- i participar en la consecució d’un acord útil per a tots és la millor manera d’afrontar els reptes que tenim plantejats.

Acord, en aquest cas, amb l’abstenció de les Comunitats Autònomes governades pel PP, tot exceptuant Navarra, governada pel seu partit germà UPN. No provoca cap sorpresa que un PP capaç d’utilitzar la lluita antiterrorista per fer oposició, en faci un ús similar de la sanitat. A més, aquesta posició partidista no impedeix gaudir a les Comunitats governades pel PP de la millora proposada pel Govern. “A caballo regalado no le mires el diente” ha afirmat la castiza Esperança Aguirre. És clar que el cavall, incloses totes les dents, el paguem entre tots a través dels nostres impostos.

Després del fiasco de l’intent revolucionari de l’estiu de 1867 –un més dels fracassos previs a la Revolució gloriosa de 1868-, Víctor Balaguer i Joan Prim van optar per passar una part del seu exili conspiratiu a Ginebra. Joan Palomas i Moncholí recull a la seva esplèndida biografia sobre el primer com, anys després, Balaguer recordava el dia que “el barber que treballava per a la fonda va pujar a la seva cambra a tallar-li els cabells i afaitar-li la barba. En acabar la feina, no sabia on tirar l’aigua de la palangana. Balaguer li va suggerir que ho fes per la finestra, que donava a un corral interior. El barber va refusar-ho, argumentant que estava prohibit per les ordenances municipals. Balaguer, aleshores, li va contestar que en ser un pati interior no el veuria ningú. Amb gran sorpresa per la seva part, el seu interlocutor va replicar que si no el veia ningú ell mateix estaria obligat a denunciar-se com a infractor de les ordenances i, consegüentment, hauria de pagar la multa.” Balaguer i Prim van compartir la seva admiració per aquest ciutadà i per un poble –el suís- coneixedor i complidor dels seus drets i deures.

Vivim temps en què la ciutadania sembla haver-se reduït al gaudi sense límits d’uns drets que, en algunes ocasions, arriba a crear problemes de convivència. Les administracions públiques, en primer lloc, els mitjans de comunicació, les organitzacions socials… tenen en aquest terreny responsabilitats rellevants i diferents. Però la principal la tenim cadascú de nosaltres. La llei està per complir-la. Per això quan Artur Mas defensa un Estatut inconstitucional –la seva manera de no complir la llei- ens assalta, amb inevitable malenconia, el record del barber de Ginebra.

L’economia espanyola ha crescut a un ritme del 3,4% durant el segon trimestre d’enguany, una dècima per damunt del trimestre anterior. El vigor de la demanda interna i l’increment de la inversió empresarial en béns d’equip contrasten, però, amb l’ampliació del dèficit comercial i un creixement encara massa depenent de la construcció. En resum: creixem més, però amb un model que té pendent l’assignatura de la millora de la productivitat, assignatura que va més enllà d’un curs acadèmic.

Sempre és positiu aprofitar els moments de fortalesa per a emprendre les reformes tantes vegades ajornades i per fixar-se objectius de futur ambiciosos -històrics si els analitzem amb una certa perspectiva-. Així ho ha fet Zapatero. Els objectius del Govern socialista per aquesta legislatura són situar l’atur per sota de la mitjana europea –8,8%- i el deute públic per sota del 40% del PIB –avui és aproximadament del 46%-. Aquests objectius hauran de contribuir, a més, a fer possible que la nostra renda per càpita arribi a la mitjana europea.

Però el nacionalisme català conservador no està per aquestes minúcies. Vam iniciar l’agost amb la notícia que la cúpula d’UDC atribuïa a pressions de CDC que Mas substituís Duran en la valoració trimestral dels líders polítics del CIS. I l’acabem constatant que Pujol no vol el nou Estatut perquè considera que qüestiona el seu passat, i Mas no el vol perquè sospita que complica el seu futur. És clar que d’objectius personals en tenen totes les persones. Però l’objectiu històric del nou Estatut únicament serà realitat si som capaços de construir un espai comú que el faci possible, sense reafirmar cada dia, amb convicció emfàtica, els legítims espais propis de cadascú.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para septiembre de 2005.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez