Archivo de octubre de 2005

És inevitable. El PP intentarà convertir qualsevol debat al Congrés en un debat sobre l’Estatut. Que dimarts passat tocava parlar de pressupostos: parlen de l’Estatut! Que dijous vinent ham de discutir sobre la delimitació dels espais marítims a Canàries: el PP parlarà de l’Estatut! I, és clar, quan arribi el moment de parlar de l’Estatut –el proper dimecres- Rajoy del que parlarà serà de la destrucció d’Espanya. Aquesta setmana ens ha servit un aperitiu, quan ens va anunciar la desaparició del Ministeri d’Hisenda com a conseqüència de les noves competències que en aquesta matèria assumirà la Generalitat. Fins aquest debat, sabíem que el PP volia fer de l’Estatut l’ariet contra el Govern socialista i, especialment contra Zapatero; ara hem pogut comprovar que l’Estatut també és una excusa que permet a Rajoy afrontar un debat pressupostari amb tres vaguetats sobre macroecomia, amanides amb algunes nostradàmiques prediccions sobre el futur de la nostra economia.

Si Rajoy hagués optat per entrar seriosament en el terreny econòmic no ho hauria tingut fàcil. Els Pressupostos de l’Estat per al 2006 són rigorosos –es preveu un superàvit del conjunt de les administracions públiques del 0,2% del PIB-, socials –la despesa social creix un 8,1% i representa un 50,2% del Pressupost-, i necessaris, perquè donen resposta a la necessitat de millorar la nostra productivitat a partir de l’increment de la despesa en R+D+i, educació i infrastructures. Malauradament, que a una setmana del debat sobre l’Estatut, CiU hagi anat de la mà del PP en l’intent de rebutjar els Pressupostos és una demostració més –i em temo que no serà l’última- que PP i CiU encara comparteixen habitació doble al Majestic.

L’estil groller i destructiu del PP en las sessions de control al Govern dels dimecres en la Carrera de San Jerónimo ha arribat aquesta setmana al Senat i al Ple de l’Ajuntament de Getafe. L’Estatut va ser el protagonista principal d’uns debats parlamentaris en els quals la dreta espanyola ens pronostica una Espanya en perill de desaparició com a conseqüència d’una conspiració encapçalada pel mateix president del Govern.

Rodríguez Zapatero va aprofitar l’ocasió per a reafirmar el seu compromís amb l’Estatut i per a recordar al PP que “aquest país sap com oblidar a aquells que a cada reforma anuncien una catàstrofe”. Un dia abans l’estratègia irresponsable de Rajoy va pujar un nou esglaó quan un grup de persones, la majoria simpatitzants del PP, va irrompre en el Ple de l’Ajuntament de Getafe cridant i amb pancartes amb lemes com ara “No al Estatuto separatista” i “Nación sólo hay una”. L’altercat va finalitzar amb una militant socialista ferida.

Antonio Pérez va ser un poderós secretari de Felip II. Comdemnat per l’assassinat d’Escobedo –home de confiança de Don Juan de Austria – va fugir a França i es va posar al servei d’Enric IV, per acabar assessorant els anglesos en la seva incursió, el 1596, a Cadis. Durant els darrers anys de la seva vida va contribuir decisivament a la creació de la llegenda negra. Avui és José Maria Aznar qui deambula per l’estranger fent un discurs profundament antipatriòtic; passejant el seu rancor contra l’actual i legítim govern. Però, a diferència d’Antonio Pérez, Aznar continua tenint una capacitat rellevant de generar crispació i divisions internes; capacitat que es fa realitat a través d’un PP que està a les seves ordres al Congrés, al Senat i a Getafe.

La presència del President Maragall en les celebracions del 12 d’octubre a Madrid per segon any consecutiu suposa una rellevant aportació de respecte i normalitat institucional, especialment necessari en un moment en el qual estem apunt d’iniciar el debat al Congrés de la Proposta de nou Estatut. El gest del President confirma, alhora, la voluntat de Catalunya de mantenir la seva dimensió espanyola i hispànica, voluntat que s’enforteix des de l’afirmació de la nostra singular identitat.

Certament, el fet que la festa nacional espanyola es celebri en aquesta data no es una qüestió pacífica. Tanmateix –i sense voler fer una aportació personal al debat simbòlic que, sovint, assoleix una dimensió “churiguresca”- potser val la pena aprofitar a fons un concepte tant carregat de futur com el d’Hispanitat. Caldria, en primer lloc, descarregar-lo d’historicisme d’estar per casa i de paternalisme barrejat amb mala consciència. Així, el concepte d’Hispanitat esdevindria útil i efectiu per als homes i dones que conformem una comunitat de les més dinàmiques del món pel seu creixement demogràfic i capacitat creativa. En aquesta aventura, Catalunya i el seu cap i casal, Barcelona, tenen un paper principal que no podem menystenir. I no únicament pel nostre passat compartit i pel fet que avui Catalunya sigui terra de segona oportunitat per a tants latinoamericans, sinó perquè no hem de descartar que la nostra relació amb Ciutat de Mèxic, Miami o Sao Paulo sigui tant rellevant pel nostre futur com la que tenim amb Perpignan. Del que es tracta, tal i com ha afirmat Enrique Iglesias –el director de la Secretaria General Iberoamericana i no el fill del cantant- és de passar de la retòrica a l’acció.

El nou Estatut va arribar al Congrés de Diputats el passat dimecres, tot coincidint amb l’anunci, a Madrid, de que la “Puerta del Sol” restarà tancada al tràfic durant dos anys, com a conseqüència de la construcció sota terra d’una estació de rodalies.

La solemne recepció pel part del President del Congrés de la proposta d’Estatut d’autonomia de Catalunya de mans del President del Parlament constitueix el final d’un camí –el de l’obtenció d’un acord majoritari a Catalunya- i l’inici d’un altre –el de l’assoliment del pacte entre Catalunya i Espanya a les Corts-, camí previ per a iniciar, tots plegats, la darrera etapa del trajecte: la de la consulta directa al poble català a través del referèndum.

Els socialistes catalans explicarem i defensarem al Congrés el nou Estatut. Ho farem, amb fermesa, voluntat de diàleg i capacitat de negociació. Enfront, tindrem un PP que no dubtarà en utilitzar el debat sobre l’Estatut per provocar la por, la crispació i la divisió social. No serà un camí de roses, però tindrem l’oportunitat de demostrar, una vegada més, que l’aliança entre el catalanisme d’esquerres i el socialisme espanyol és la millor garantia per a fer avançar el nostre autogovern en el marc de l’Espanya plural. La mateixa aliança que va fer realitat la Generalitat republicana i la recuperació del nostre autogovern al 1979, després de la llarga nit de pedra de la dictadura. I així, un any abans que la “Puerta de Sol” recobri la seva normalitat i Carlos III torni a dirigir el tràfic des de dalt del seu cavall, haurem aprofitat la oportunitat d’assolir un Estatut que sigui bo per Catalunya i bo per Espanya, tal i com va afirmà, també el dimecres passat, el president Zapatero al Congrés.

El Teatre Nacional de Catalunya va obrir dimecres passat la temporada del Teatre Pavón amb “Fuente Ovejuna” de Lope de Vega, en una versió de Juan Mayorga, dirigida per Ramón Simó. Aquesta presentació és fruit d’un acord entre el TNC i l’Institut Nacional de les Arts Escèniques i la Música” (INAEM), denominat “Lope por Lope” que ens permetrà gaudir a Barcelona de la representació de “El castigo sin venganza” a càrrec de la Compañía Nacional de Teatro Cásico. Una demostració –espero que no sigui l’última- de que un teatre nacional (català) i una companyia nacional (espanyola) poden col·laborar; de que aquesta col·laboració baneficia, en aquest cas, als qui estimem el teatre; i de que, en darrer terme, únicament posa dels nervis a aquells que allà troben un atreviment que uns catalans estrenin un Lope de Vega en ple barri de La Latina; i emprenya a aquells que aquí no entenen que el TNC produexi un clàssic en castellà, quan hi ha alternatives d’igual corpulència teatral en anglès o danès.

Per cert, el millor d’aquest Fuente Ovejuna, al costat d’una austera i intel·ligent posada en escena, té un nom i un cognom: Cristina Plazas. I és que aquesta madrilenya, que desenvolupa a València –i bona part en català- la seva carrera artística, construeix una Laurencia poderosa, que sembla concentrar en les seves paraules i en els seus gestos tota la veritat de l’obra.

Escric aquestes línies abans de la finalització del Ple del Parlament que ha d’aprovar el nou Estatut. Tant de bo que quan arribin a vostès la unitat catalana que requereix la millora del nostre auto-govern s’aproximi a la que va tenir el poble de Fuente Ovejuna per a treure’s de sobre la tirania del Comendador Fernán Gómez de Guzmán.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para octubre de 2005.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez