Archivo de noviembre de 2005

La Fundación Caja Madrid i el Museu Thyssen-Bornemisza han impulsat conjuntament l’exposició “Mímesis. Realismos Modernos 1918-1945”, una apassionant aproximació a les manifestacions pictòriques del realisme que es van produir entre la Primera i la Segona Guerra Mundial: des de les natures mortes d’André Derain, fins l’enigmàtica Thérèse de Balthus, passant per les composicions antifeixistes de John Heartfield. Mimesi és imitació artística de la natura – de la realitat, en el sentit modern-. Però també és la imitació que fa una persona dels gestos, moviments i manera de parlar o d’actuar d’altra.

A Madrid els dirigents del PP imiten les maneres i actituds del nacional-catolicisme. No tenen límits. Els convocants de la manifestació del 12 de novembre contra la LOE van abandonar la negociació amb el Grup Socialista, tot demostrant que la confrontació amb el Govern no era un instrument per a la negociació, sinó el veritable objectiu de la seva estratègia, dirigida des de el carrer Gènova. Així mateix, en la seva obsessió per impedir l’OPA de Gas Natural sobre Endesa, el PP no té cap problema en disparar contra la Comissió Europea i el seu President, Barroso, o en mentir respecte a una renegociació de crèdit, legal i transparent, realitzada pel PSC, similar a les que el PP va signar en l’oposició i en el govern. Però els socialistes sí que tenim límits. En el Congrés, Rodríguez Zapatero va parlar clar: si el que vol el PP és una reforma educativa en contra de l’escola pública per a fer obligatori l’ensenyament de la religió que no comptin amb nosaltres. I una frase de Montilla (“Yo no estoy en política para forrarme”) va ser suficient per a convertir Zaplana en el caçador caçat, o en una mimesi de si mateix.

La boira ha segrestat Madrid durant tota la setmana. S’ha apoderat de places i carrers. Ha ocupat les pistes de Barajas. La boira ha allunyat Madrid de la resta del món.. o a la resta del món de Madrid, que diria un castizo.

Una altra boira –la política de confrontació, crispació i divisió- forma part del paisatge quotidià madrileny. És una boira molt més pesada i espessa. Una boira que, a més, entra per portes i finestres i acaba per fer-se ama i senyora d’espais privats i fins i tot d’alguna consciència. Aquesta boira s’ha alimentat durant aquests dies de les conseqüències de la manifestació contra la llei orgànica d’educació. Dimecres passat, al Senat, Rodríguez Zapatero va reiterar el seu compromís de governar respectant i escoltant a tothom. I ho va posar en pràctica al dia següent en rebre a la Moncloa als convocants de la manifestació.

Els socialistes estem compromesos amb l’aprovació d’una Llei d’Educació que impulsi un sistema educatiu de qualitat generador de cohesió social. Aquest objectiu passa per promoure l’escola pública; invertir 6.000 milions d’euros en cinc anys; establir plans de suport i reforç contra el fracàs escolar i ampliar les beques a 40.000 nous estudiants. Tot això garantint el dret dels pares a elegir el centre on estudiïn els seus fills i l’opció –no l’obligació- de que aquests puguin estudiar religió. Hem mantingut més de 90 reunions amb sindicats, associacions de pares i estudiants, representants de les organitzacions empresarials de l’ensenyament, partits polítics –inclòs el PP-, Conferència Episcopal… Un esforç que continuarà al llarg de la tramitació parlamentària de la llei. Potser si escampa la boira podrem transitar amb més tranquil·litat per aquest camí.

Al març de 1821, els grecs es van aixecar contra el domini turc. Les monarquies absolutes europees, que havien vençut Napoleó i que s’havien constituït en santa aliança per combatre el liberalisme i el nacionalisme, van convocar un nou Congrés a Verona. Estem a l’any 1822, en plena maduresa de l’anomenat sistema Metternich. Europa és una mena de sindicat de poderosos atemorits pel record de la revolució francesa i obsessionats per impedir qualsevol canvi. La revolta grega en podria esdevenir un especialment de greu, si el tsar Alexandre acabés donant suport als grecs –solidaritat ortodoxa- en contra dels turcs, fent així realitat el vell somni rus de tenir obertes les portes del Mediterrani. A Verona, davant un conflicte que podia liquidar la solidaritat dinàstica, Metternich va optar per obviar el problema grec i centrar tota l’atenció en la revolució espanyola de 1820. I així, un Congrés convocat per parlar de la revolta grega va esdevenir el Congrés de la invasió dels cent mil fills de Sant Luís i, en definitiva, de la restauració de l’absolutisme a Espanya.

El debat de l’Estat de les Autonomies celebrat aquesta setmana al Senat confirmà que davant un Rodríguez Zapatero amb propostes per a fer avançar la reforma territorial ( reforma del Senat, traspàs de competències a les CCAA, impuls dels instruments de cooperació o canvi del model de finançament) el PP d’Aznar –i el seu masover Rajoy- vol amagar el seu rebuig i el seu desinterès per aquestes reformes amb una melodia prou coneguda: “l’Estatut de Zapatero posa en perill la unitat d’Espanya”. És clar que Mariano Rajoy no és Metternich. Tot i que Aznar va tenir el seu Verona…a les Açores, fent –això sí- un paper més aviat pintoresc.

El sòlid debat parlamentari sobre l’admissió a tràmit de la proposta d’Estatut va confirmar la convivència –de forma raonablement educada- de dues visions certament allunyades de la realitat del país. La d’una àmplia majoria (7 dels 8 grups parlamentaris) que concebem la pluralitat d’Espanya com a una de les seves senyes d’identitat més fecundes. I la d’un PP que la percep com a un problema – el problema amb majúscules- que posa en perill la seva suposada raó d’ésser.

Catalunya, a través del seu Parlament, envia a les Corts Generals una proposta ambiciosa de reforma de l’Estatut. “Catalunya –en paraules de Manuela de Madre- ve e escoltar, a dialogar. Ve a negociar i a canviar, s’escau, però ve decidida a guanyar la majoria política a favor d’aquesta proposta.” I aquesta majoria es va començar a guanyar quan, dimecres passat, el President Rodríguez Zapatero va defensar la identitat nacional de Catalunya compatible amb la Constitució, i va confirmar el seu compromís amb un Estatut que millori el nostre autogovern, enfortint així la cohesió del conjunt d’Espanya. Zapatero va defensar amb convicció la necessitat de la reforma estatutària i va fixar uns criteris que defineixen el marc en el qual s’ha de produir la negociació.

Per contra, Rajoy va desaprofitar l’oportunitat d’acceptar que potser el PP no tingui el monopoli de la raó. L’oportunitat d’acceptar que el debat democràtic enforteix les institucions i que la negació del diàleg les afebleix. L’oportunitat de confiar en la societat catalana i espanyola i d’abandonar el paper de sentinelles anguniats per una Espanya que no està en perill, però que, amb tota seguretat, agrairia tenir una oposició a l’alçada de les seves ambicions i potencialitats.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para noviembre de 2005.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez