Archivo de diciembre de 2005

L’entrada en vigor, avui a les dotze de la nit, de la popularment coneguda com a llei anti-tabac suposa la posada en marxa d’una d’aquestes reformes legislatives que més, i de forma més ràpida, canvien la nostra quotidianitat. El consens parlamentari –excepcional en aquesta legislatura- i l’ampli suport social -acompanyat de l’atàvic escepticisme celti-ibèric sobre el compliment de les normes-, confirmen la rellevància d’aquesta iniciativa del Govern socialista que la ministra Elena Salgado ha impulsat amb determinació i arguments. Arguments per a conciliar el dret a la salut i a la vida de tots amb la llibertat individual d’aquells que volem assumir els riscos futurs inherents al fet de fumar, abans d’abstenir-nos del plaer present. Arguments perquè la realitat de les xifres és concloent: el tabac és la primera causa de mort i invalidesa a Espanya; origina 50.000 morts a l’any, més que les produïdes per la SIDA, l’alcohol i els accidents de tràfics plegats.

Tard o d’hora havíem d’acceptar que el temps de la tertúlia de cafè, copa i puro forma part, bé del passat, bé d’un present que mira cap el passat. L’eclipsi de la visió romàntica i saludable del tabac no comença amb aquesta llei. S’inicia amb la desaparició dels vells cafès. A Madrid, els espais que ocupaven la Fontana de Oro i El Café del Príncipe, on es reunia en la dècada de 1830 la tertúlia literària del parnasillo -amb els jovenívols Larra, Zorrilla, Gil y Carrasco…-, són avui pubs irlandesos clònics. Tal vegada, una bona manera de celebrar l’entrada en vigor de la llei anti-tabac sigui compartir amb un bon amic un robust Hoyo de Monterrey, tot passejant per l’Eixample i rematar-lo al jardí romàntic de l’Ateneu.

Per a un barceloní –per algú que ha crescut protegit per un horitzó físic i sentimental conformat per Collcerola, Montjuïc i la Mediterrània-, Madrid és la ciutat en la que es confonen cel i horitzó. Potser aquesta manca de límits físics explica les poderoses ambicions polítiques o les creacions místiques que Castella ha generat al llarg de la seva història. Però el que és inevitable és la sensació d’irrealitat, de plató cinematogràfic, de somni, que t’assalta quan la llum de la nit substitueix la llum del dia com a únic horitzó. Una sensació que esdevé certesa quan unes altres llums, les de nadal, ocupen places i carrers.

Certament, hi ha debats parlamentaris que contribueixen a condensar aquest clima de ficció. No ha estat el cas, aquesta setmana, del debat sobre el darrer Consell Europeu. L’acord ha estat positiu per Espanya, que seguirà sent beneficiari net del pressupost comunitari fins al 2013, però és sobretot, un bon acord per a Europa, que li permet afrontar el repte de la cohesió territorial de l’ampliació a l’est i, alhora, impulsar els objectius de la cohesió social, especialment la integració dels nous europeus, i la innovació tecnològica.

L’únic nacionalisme que es pot permetre un socialista és l’internacionalisme. Un internacionalisme que no neix d’artificis cosmopolites, sinó del compromís amb millorar la vida dels més humils, de les nostres ciutats, del nostre país. Europa és la millor aportació que podem fer per a que algun dia la utopia internacionalista deixi de ser-ho. L’èxit del projecte europeu es tant decisiu que si algun dia la filiació nacionalista fos obligatòria, no tindríem més remei que fer-nos nacionalistes europeus, conjunturalment, és clar.

Celebració a Hong Kong de la cimera de la Organització Mundial de Comerç (OMC), un nou intent de fer més lliures i més justos els intercanvis comercials. Cimera a Brussel·les per a determinar el marc pressupostari 2007-2013 de la Unió Europea, així com la continuïtat del procés d’ampliació. Sòbria i cohesionada celebració a Barcelona del segon aniversari de l’Acord del Tinell. ¿I a Madrid? Sense novetat. Com cada dimecres el PP aprofita la sessió de control per atacar al Govern. ¿Munició? La primera que troben a mà. Si cal, unes declaracions d’Arnaldo Otegi recollides en un llibre. La resposta de Zapatero, diàfana i contundent: “Per a mi, per damunt del partidisme, està la vida, la llibertat i la seguretat dels espanyols i Espanya. Aquesta és la diferència!”. Una diferència que es va tornar a palesar el dijous quan el PP va mantenir en soledat la seva frontal oposició, que arriba a dimensions d’insubmissió institucional, a una reforma educativa àmpliament consensuada, fins i tot amb una bona part d’aquells que afirmen representar.

El dia de Difunts de 1836, la prosa de Mariano José de Larra va transformar Madrid en un cementiri. De fet, en el seu article, Larra ens parla d’un país incapaç de consolidar la revolució liberal que li obri les portes de la modernitat i l’allunyi definitivament d’un present decadent i gris. Avui, Madrid i el conjunt d’Espanya –dues realitats diferents que alguns s’entesten en confondre- estan a les antípodes de qualsevol mena de necròpolis. El dinamisme econòmic, social i cultural és una de les seves senyes d’identitat des de la transició. Llàstima que alguns vulguin ressuscitar la intolerància, la crispació i la mentida en el vell cementiri de les dues espanyes.

Tres dies després de la kermesse organitzada pel PP a la Puerta del Sol –evidentment, sense cap relació amb l’Estatut- el passat dimecres tots els que vam voler vam poder celebrar el 27è aniversari de la Constitució, sense partidismes ni indegudes apropiacions. Un bon dia per a recordar que la Constitució, l’Estatut que tenim i l’Estatut que volem –les lleis, en definitiva- són instruments que els ciutadans construeixen a través dels seus representants per a regular la convivència –la vida en comú- i donar resposta a les seves necessitats i aspiracions. Les lleis han d’estar profundament arrelades en el territori de les realitats. En cas contrari, esdevenen llegendes.

Un dia abans de l’aniversari constitucional, el ministre José Montilla anunciava en Berlín que Espanya desenvoluparà un satèl·lit propi d’observació de la terra, el pas més ambiciós que hem donat per ampliar la nostra capacitat tecnològica en la indústria espacial. El mateix dia, l’Institut Nacional d’Estadística feia pública l’Enquesta de Condicions de Vida, que ens recordava que el 20% de la població espanyola -12,5% de la catalana- ingressa menys de 370 euros al mes. L’endemà era ETA la que ens recordava, a través de set artefactes explosius, que la versió autòctona de la màfia encara habita entre nosaltres.

Durant vint-i-set anys hem recorregut un camí enormement positiu. Avui tenim les contradiccions pròpies de les societats avançades i alguna de genuïna. Però no existeix fre que detingui els dies -en ovidià original “freno non remorante dies”-. I davant aquesta realitat en permanent transformació, el que cal és enfortir les arrels de les nostres lleis a través d’aquelles reformes que les facin encara més útils als ciutadans d’aquí i ara.

Quan els vostres ulls es detinguin en aquestes línies estarà en marxa –o ja haurà finalitzat- la concentració anti-Estatut, anti-Catalunya i anti-Constitució convocada pel PP a la Puerta del Sol. I la representació catalana –els Piqué, Fernández Díaz, Nadal..- hauran estat, sense dubte, els més entusiastes, els més fidels amb l’estratègia de la tensió i de l’enfrontament que impulsa l’estat major de la dreta espanyola format per Aznar, Acebes i Zaplana.

Al llarg de la setmana el PP ha tractat d’impedir un ampli acord parlamentari i social sobre el contingut de la Llei d’Educació. Resultat? L’acord és una realitat i s’ha tornat a palesar la seva soledat. Així mateix, el PP ha continuat la defensa sense complexes –ni escrúpols- del poder econòmic que havien edificat durant la seva etapa al Govern –la seva oposició a l’OPA de Gas Natural sobre Endesa no és res més que això-. Resultat? Cada vegada és més evident que el PP de Rajoy és un instrument dissenyat per defensar els interessos dels amics d’Aznar. Un Aznar que travessa sense pudor la frontera de la més miserable de les indecències quan barreja el legítim procés democràtic parlamentari i constitucional de la reforma de l’Estatut amb les accions i declaracions d’una banda terrorista.

Dimecres passat vaig participar en un debat sobre l’Estatut a Àvila, convidat per la direcció d’un Institut d’Ensenyament Secundari: una bona experiència de diàleg respectuós i d’activa participació dels estudiants. Sortint cap a Madrid, deixem enrere les muralles, sentinelles d’una nit castellana serena i severa. Unes altres muralles, les que territorialment i social vol aixecar el PP amenacen els nostres dies. El resultat ha de ser i serà la seva derrota.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para diciembre de 2005.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez