Archivo de 2006

Josep Pla, al prefaci del seu assaig sobre Joan Maragall, defineix l’autor del “Cant Espiritual” com a un escriptor molt complex: “No és pas un home d’una sola corda; és un home de moltes cordes. No és pas un melòdic; és un simfònic.”

Aquesta setmana ha estat notícia, aquí i a Wall Street, la confirmació de la reunió entre els presidents de Toyota i Ford, Fujio Cho i Alan Mulally, confirmació que alimenta la hipòtesi d’una aliança entre els dos gegants automobilístics. Afirmen els experts –i nosaltres no som ningú per a contradir-ho- que aquesta aliança pot interessar Toyota per sortejar les mesures proteccionistes dels EEUU i pot captivar una Ford necessitada de la tecnologia de Toyota per a la fabricació de cotxes amb motors híbrids, és a dir, que funcionen a l’hora amb gasolina i electricitat.

L’acceleració del temps, característica determinant de l’època que vivim, converteix les solucions híbrides i els projectes amfibis en els més adequats per a respondre als diferents i permanents interrogants tecnològics, econòmics, socials, culturals i polítics. Estem predicant o anunciant la desaparició de les propostes monòtones del debat públic i mediàtic? Tot el contrari! Els temps de canvi –i aquests ho són amb tots els seus ets i uts- són especialment rics i generosos en reaccions defensives al voltant d’una sola idea, un sol sentiment, una sola fe o una sola solució. Ens atrevim a sostenir que els homes, els col·lectius o els pobles d’una sola corda –avui la guerra d’Iraq és potser l’exemple més dramàtic de les conseqüències de les polítiques d’una sola corda- no ho tindran gens fàcil per reeixir i, el que encara és més important, que el seu èxit constituiria un apoteòsic fracàs col·lectiu.

La mítica llista de reis gots s’ha ampliat aquesta setmana. Les investigacions numismàtiques que apareixen al llibre Corpus Nummorum Visigothorum, presentat el passat dimecres a Madrid, han incorporat quatre nous monarques: Iudila, Sindila, Suniefred i Ardó. Certament, el prodigiós Madrid és la ciutat ideal per a descobriments d’aquesta mena.

Un altre llibre, “Esperanza Aguirre. La presidenta” ha estat molt més comentat durant aquests dies a la Villa i Corte. I la cosa s’ho val. Perquè la Presidenta Aguirre aprofita aquesta biografia autoritzada per a confessar-nos que amb el sou mensual de 8.000 euros pràcticament no arriba a fi de mes. O que Gallardón representa el més ranci i conservador de la dreta, tot i que s’ha construït una façana progressista per pur interès electoral… En la presentació del llibre, Rajoy es va refugiar en una ironia intel·ligent per a esquivar el duel entre la una i l’altre, arribant a recordar la coneguda frase del comte de Romanones “Joder, que tropa!”, referida al seus companys de partit. Romanones no era un polític amb l’estatura d’un Maura o un Canalejas. Tampoc no tenia la integritat d’un Pablo Iglesias o d’un Silvela, però era un lliberal sincer no dogmàtic, amb capacitat pel diàleg i l’acord, tot i que, sovint, el seu frenesí polític estava mancat d’un cert horitzó estratègic.

Aquestes línies les hem escrites abans de l’inici de la reunió a la Moncloa entre Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Tant de bo que aquesta hagi significat un canvi de clima en les relacions entre el Govern i l’oposició. Un objectiu que requereix un Mariano Rajoy més a prop de l’esperit de Romanones que del rancor del senyor Aznar. Un Rajoy més romà –i romanònic- i menys gòtic.

Nota: Avui, diumenge podem constatar que la pregunta que encapçala aquestes línies té una resposta negativa o, si vostès ho prefereixen, no suficientment positiva.

Per aquestes dates, l’Associació de Periodistes Parlamentaris organitza al Palace de Madrid un sopar on es donen a conèixer els diferents premis –millor orador, més absent…- que els periodistes que treballen a les Corts Generals atorguen entre els diputats i senadors. Els premis d’enguany van quedar marcats per la notícia de la mort de Loyola de Palacio. Al sopar -i, l’endemà, al Ple del Congrés- van ser unànimes les mostres de respecte, reconeixement i simpatia per la seva figura.

L’atmosfera d’unitat per sobre de les fronteres partidàries i de serena emoció provocada per la mort de Loyola de Palacio va coincidir amb una atmosfera política carregada per les importants diferències que l’anomenada Llei de la memòria història ha generat entre els diferents partits, diferències que es van palesar de forma correcta i contundent durant el debat parlamentari del passat dijous.

El Govern de Rodríguez Zapatero amb la Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura ha complert un mandat parlamentari. I ho ha fet impulsant una llei rellevant que afronta de forma integral totes les causes justes pendents 30 anys després de la transició democràtica. Una llei que té com a únic objectiu la recuperació de l’honor i de la dignitat moral de les víctimes. Els socialistes volem millorar-la i consensuar-la en la seva tramitació parlamentària, perquè del que es tracta és de construir un futur plenament reconciliat amb el nostre passat a través –ara sí- d’una mirada compartida i no de l’oblit. Una mirada compartida com la que ha acompanyat durant aquesta setmana el comiat de Loyola de Palacio.

Som conscients que subratllar determinades obvietats produeix irritació en alguns compatriotes i, en conseqüència, els prego siguin comprensius amb les dues que, a continuació, m’he permès reiterar:

1) La Constitució de 1978, que els catalans vam recolzar amb un suport superior al 90% i una participació del 67,9% – ambdós percentatges per sobre de la mitjana espanyola- és el marc jurídic en el qual la societat catalana ha assumit les majors quotes de desenvolupament econòmic, social, cultural, nacional –abans de 1714 hi havia institucions pròpies, però no nació- i democràtic de la seva història.

2) Com a tot marc legal, és reformable. Els socialistes volem fer-ho en un sentit federal: per exemple, convertint el Senat en una veritable Cambra de les Autonomies. El PP, en canvi, aposta per una reforma neocentralitzadora.

Dimecres passat vaig assistir al Congrés a la commemoració del 28è aniversari del referèndum constitucional. Com cada any, l’acte va consistir en una senzilla recepció amb un breu discurs del President del Congrés centrat, enguany, en la unitat dels demòcrates per a afrontar la desaparició d’ETA. Hi era present, en un gest de normalitat institucional, el President Montilla. Uns dies abans el senyor Mas havia qualificat aquest gest com a manifestació de la voluntat de “diluir Catalunya a l’Estat Espanyol”. Potser sigui el senyor Mas el que està diluint la CiU de Pujol, que, per cert, com a President, va assistir a la mateixa cerimònia els anys 1983 i 1988. Tal vegada hauria de recordar el senyor Mas que l’actual Estatut, que ell ha contribuït a fer realitat, no existiria sense l’èxit col·lectiu que suposa, 28 anys després, la Constitució de 1978; la nostra Constitució.

No els amagaré que vaig viure la solemne i sòbria presa de possessió del President Montilla al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amb emoció i amb l’orgull serè de formar part del meu país.

Al Patí del Tarongers, i després d’una abraçada calvinista amb el nou President. em trobo cara a cara amb Isabel Lobato, l’Alcaldessa d’Iznájar, el poble natal de José Montilla. La felicito per l’entrevista que Núria Navarro li ha fet al Periódico –l’he coneguda gràcies a la foto que l’acompanyava-. Isabel Lobato és una andalusa elegant, que irradia un aire d’intel·ligent malenconia. Ha vingut a compartir amb tots nosaltres una altra emoció i un altre orgull. Ho fa des d’una Andalusia allunyada dels tòpics que alguns dels nostres compatriotes s’entesten en conrear. Són els mateixos que no entenen que Montilla –un andalús de naixement i un català d’elecció- sigui una cosa i l’altra.

“Sàpiguen que, des d’aquest moment, com a President de la Generalitat, tindré la mà estesa per abordar les qüestions cabdals per al nostre país …” va afirmar Montilla en la seva intervenció. Subratllava un compromís que ja havia assumit al debat d’investidura i que havia tingut una resposta positiva per part del senyor Mas. Però al senyor Mas no li va agradar gens que Montilla li recordés la seva soledat parlamentària. Tal vegada, caldrà no insistir més en aquesta obvietat, perquè del que es tracta ara és de treballar, uns des del govern, d’altres des de l’oposició. L’aportació de CiU per avançar en aquesta direcció hauria de ser, en la nostra modesta opinió, una actitud respectuosa amb el President Montilla; la que, malauradament, no van tenir ni amb el candidat Montilla ni amb el President Maragall.

Sopar-tertúlia en un restaurant proper al Congrés. Arribo tard –m’excuso- i un xic cansat després d’una llarga reunió sobre les rodalies de Barcelona. M’esperen drets una quinzena de joves professionals, majoritàriament economistes que desenvolupen la seva activitat en institucions públiques o en el sector privat. Em trobo a gust compartint taula i conversa amb uns compatriotes d’una generació més jove que la meva que no renuncien a res i que conjuminen, rigorosa formació acadèmica, responsabilitats professionals i compromís cívic amb la societat. No és estrany, dons, que em vagi animant i, com em sol passar en aquestes circumstàncies, les meves reflexions en veu alta esdevinguin més extenses del necessari, extensió que intento compensar amb un alt nivell de sinceritat a l’hora d’enraonar sobre la situació política a Catalunya. Tornant cap a l’hotel no puc deixar de pensar en una frase de Jonás que resumeix un cert sentiment col·lectiu de desencís respecte alguns episodis catalans d’aquests darrers anys: “Nos lo habéis puesto difícil a quienes defendemos aquí una visión progresista y federal de España”.

“Ens comprometem a buscar sempre la proporció exacta de dues virtuts: la prudència en parlar, i la paciència en escoltar”. Aquesta afirmació forma part de la declaració de Principis de la tertúlia. El Govern d’Entesa del President Montilla haurà de practicar aquestes virtuts per conversar amb la societat catalana i, també amb el conjunt de la societat espanyola. Perquè una part de l’èxit del nou Govern de Catalunya passa per no defraudar i reconstruir les relacions de sintonia i confiança amb aquells que volen desenvolupar amb nosaltres un projecte plural, atractiu i avançat d’Espanya.

Des de fa 13 anys, un ramat transhumant d’ovelles creua durant un dia la tardor dels carrers i places de Madrid. Amb aquesta aventura urbana, els defensors de les “cañadas” –les autopistes medievals dels ramats- reivindiquen la seva recuperació i conservació. Enguany, el pas de les ovelles per Madrid ha estat plegat de dificultats. Les transhumants han patit els inconvenients d’una ciutat potes enlaire. Les obres de la M-30 -salvades per una estreta passarel·la en la que els herbívors es van jugar la vida-, l’intercanviador de la Puerta del Sol, i els treballs del carrer Arenal van convertir el passeig oví en una barreja de gymkana i pista americana. Julio de la Losa, pastor propietari del ramat de mil caps, va ser taxatiu: “No torno. Si el proper any em tracten igual, que vingui un altre, perquè jo no passo més per aquí”. Tot i sentir-nos més propers a la cultura de la vaca, ens solidaritzem amb Julio. Ho fem com a membres d’un altre ramat –l’humà- que pateix les mateixes dificultats pels mateixos carrers i places.

La Mesta va ser una agrupació de ramaders de Castella reconeguda per Alfons X el Savi al segle XIII. Va esdevenir una organització poderosa, com a conseqüència dels privilegis que els reis li van concedir per afavorir al producció de llana. La seva principal missió consistia en organitzar les “cañades” o passos fixos dels ramats d’ovelles, intentant evitar els conflictes amb els agricultors i els municipis, també amb el de Madrid. La totpoderosa Mesta va ser, en part, la causant de la deforestació del territori. I a la llarga, el monocultiu de l’exportació de llana va esdevenir un fre al desenvolupament econòmic de la península. ¿És la urbanització del territori la nova Mesta del segle XXI?

L’any 48 a.C. els exèrcits romans de Juli César i Cneo Pompeu Magne es van enfrontar a Farsalia (Grecia). Pompeu, que havia apostat per abandonar Itàlia, havia defugit un enfrontament frontal amb les legions de César i havia optat per una estratègia de desgast de l’adversari que li havia donat bons resultats. Tanmateix, després del fracàs de César en el seu intent de conquerir Dyrrachium, Pompeu va cedir a les pressions del aristocràtics senadors que l’acompanyaven i va confrontar les seves tropes contra les de Juli César a Farsalia. La victòria de César suposà la destrucció de l’exèrcit pompeià i la fi de la guerra civil.

La Farsalia de Mas rau en la seva acceptació de l’estratègia electoral dissenyada pel seu entorn que va voler plantejar les passades eleccions com a una disjuntiva: o tripartit o CiU. La disjuntiva en democràcia la resolen els ciutadans amb el seu vot: CiU (31,52% dels vots i 48 diputats), majoria progressista (50% dels vots i 70 diputats). L’agressiva i prepotent campanya de CiU (contra el Govern, contra el PSC, contra ERC, contra IC, contra el PP…) li va acabar de tancar qualsevol possibilitat d’acords parlamentaris. Quan es juga al tot-o-resisme s’ha d’estar preparat per assumir tant l’escenari de la victòria, com el de la derrota.

Tal vegada, a Mas les coses li haurien anat d’una altra manera si hagués recordat el principi d’Arquímedes aplicat a l’histrionisme desenvolupat pel senyor Enric Juliana: “Tot govern sofreix una embranzida cap amunt proporcional a les exageracions de les crítiques que rep”. O el que és el mateix, la demonització del Govern catalanista i d’esquerres del President Maragall ha estat de gran ajuda per al naixement del Govern d’Entesa del President Montilla.

Dijous, 2 de novembre. Ple del Congrés de Diputats. Hem viscut aquestes hores de vida parlamentària convivint amb una quàdruple paradoxa:

La primera: Aprovem l’Estatut d’Andalusia. El PP dona suport a un Estatut que, en bona part, es similar al català que el mateix PP ha recorregut gairebé en la seva totalitat al Tribunal Constitucional.

La segona: CiU ha guanyat les eleccions i ha perdut el plebiscit. Ha guanyat les eleccions –i des d’aquí els felicitem-, però ha fracassat rotundament en el seu intent, equivocat, de convertir aquestes eleccions en un plebiscit contra la feina feta pel govern catalanista i d’esquerres.

La tercera: Els socialistes no podem estar satisfets amb els nostres resultats. Tanmateix, la nostra proposta de govern de progrés sòlid i coherent per a desplegar l’Estatut al servei dels catalans està més viva que mai, pel fracàs plebiscitari de CiU i per la conformació majoritàriament progressista del Parlament.

La quarta: Els diputats del PP (dreta) “exigeixen” un govern d’esquerres a Catalunya. Una part dels del PSOE (esquerra) es troben més còmodes al costat de CiU (dreta). I el més entendridor, els amics de CiU (nacionalistes) ens volen convèncer de les bondats de la seva oferta amb un únic argument en clau espanyola: és la millor opció per a consolidar el govern de Rodríguez Zapatero.

Conclusió: Els socialistes confirmen la nostra predisposició a formar un govern progressista consistent, capaç de convertir les noves competències i el millor finançament de l’Estatut en més i millor educació, sanitat, infrastructures o seguretat pels ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Nota: Gràcies als 789.705 catalans i catalans que ens han fet confiança en aquestes eleccions.

Pot tenir algun interès un article signat per un diputat en la recta final d’una campanya electoral? Sincerament, nosaltres no ens fem gaires il·lusions… I, tanmateix, no podem defugir l’obligació de fer tres o quatre afirmacions, que vostè tal vegada considerarà previsibles, però que nosaltres considerem necessàries i –el que és més important- radicalment certes des del nostre parcial i discutible punt de vista.

El proper dimecres els catalans i catalanes escollirem entre un president socialista (Montilla) que vol una economia competitiva capaç d’enfortir l’estat de benestar a casa nostra, i un president conservador (Mas) que defensa que l’augment de la competitivitat s’ha de fer a través de l’afebliment del nostre millorable estat del benestar.

Escollirem entre un president que defensarà els interessos de Catalunya amb fermesa i rigor, a través de l’entesa i la sintonia amb el Govern de Rodríguez Zapatero (Montilla), i un president que encara ens ha d’explicar –estem ansiosos- les seves velades familiars a Doñana amb Rajoy i Zaplana (Mas).

Però haurem d’escollir també entre un president (Montilla)amb una trajectòria de fets: transformació de Cornellà de Llobregat, ubicació de la CMT a Barcelona, increment d’un 25% anual dels pressupostos orientats a la recerca, el desenvolupament i la innovació, aplicació de la inversió en infrastructures prevista a l’Estatut al 2007 … I un president (Mas) de paraules: el DVD de l’estil Aznar, carnet per punts per a immigrants, seleccions catalanes sota bandera andorrana… Entre un president de fets i paraula (Montilla) i un president de paraules que necessiten permanentment la companyia i la credibilitat d’un notari (Mas).

Facebook



Buscar
Archivos

Se encuentra usted en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para el año 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez