Archivo de enero de 2006

2006 serà l’any del nou Estatut. Aquesta afirmació, que fa tan sols uns dies no era més que una manifestació de voluntat, avui apareix com a una realitat tangible i diàfana. El principi d’acord al que hem arribat els socialistes, CiU i IC obre les portes a un nou Estatut que suposa el salt endavant més rellevant del nostre autogovern des de 1979. Ampliació de les competències –immigració, inspecció de treball, beques, pensions no contributives, ports i aeroports, justícia, trens de rodalies-; millora substancial del nostre finançament -50% de l’IRPF, 50% de l’IVA i 58% dels impostos especials són cedits a la Generalitat- i reconeixement de la nostra singularitat nacional –en el preàmbul i a través de la incorporació dels drets històrics- configuren el millor Estatut de la nostra història, i, alhora, un veritable punt de referència en el desplegament del projecte de l’Espanya plural. Un doble objectiu que no estaria al nostre abast sense l’impuls polític i la tenacitat del president Maragall i el compromís i valentia de Rodríguez Zapatero.

Un debat a Euskal Telebista sobre l’Estatut entre formacions polítiques catalanes em permet tornar unes hores a Donosti. Del debat –elèctric, però correcte- extrec dues conclusions: el PP, desconcertat, és incapaç de sortir-se de la seva paranoia antiestatutària, arribant al ridícul d’anunciar una proposta inconstitucional que ha de retirar a les 24 hores; ERC ha de fer un esforç, compartit amb tots aquells que estem compromesos amb la millora del nostre autogovern, per sumar-se a un Estatut al qual han contribuït decisivament. De Donosti, la confirmació de la seva indiferent i afrancesada bellesa i el record d’Ernest Lluch passejant pels seus carrers i places.

Quins vents més plàcids, lliures, frescos i feliços ens arriben de Xile! La victòria de Michelle Bachelet suposa l’ascens, per primera vegada, d’una dona a la Presidència de Xile i, alhora, la constatació que la història té cops amagats, com aquest que ha rebut Pinochet, obligat a veure com la filla d’Alberto Bachelet –general d’aviació lleial a la Constitució, mort d’un infart en les presons de la dictadura-assumeix la màxima dignitat de la República.

“Les tasques que t’esperen són molt complexes” li va comentar telefònicament Ricardo Lagos, que acaba el seu mandat amb un 70% de popularitat, a la Presidenta electa. I és ben cert. En quatre anys, Bachelet haurà d’enllestir dues grans reformes: acabar amb les restes de l’herència institucional del pinochetisme, per exemple, el sistema electoral binominal que exclou les minories; i enfortir les polítiques socials per eliminar les àmplies desigualtats existents, tot i que des de 1990 els diferents governs de la Concertació han reduït la pobresa del 40% al 18% de la població.

Aquests vents civilitzats que ens arriben de Xile –del Xile que forma part de la nostra educació sentimental- no neixen únicament de la victòria. En plena nit electoral, Sebastián Piñera, acompanyat de la seva dona, es va desplaçar a felicitar Bachelet a la seva seu electoral. Un gest que l’honora. Ho viurem algun dia a casa nostra? Ho dubtem. Actituds com aquesta, per a la dreta –la d’aquí i la de Madrid- són un símptoma evident de feblesa d’esperit. Per d’altres –els qui acaben de descobrir que la major tragèdia de la nostra història no ha estat la guerra civil, sinó la transició- aquest és un episodi menor d’una altra transició, d’una altra inacceptable renúncia!

Andrew Carnegie -fill d’un teixidor escocès que va emigrar als Estats Units el 1848-, va començar a treballar a tretze anys com a bobinador en una fàbrica de cotó, i va esdevenir, després de convertir Pittsburg en la capital de l’acer, una de les primeres fortunes del planeta. A 65 anys va vendre el seu imperi industrial a J.P. Morgan per 480 milions de dòlars i va iniciar una intensa activitat filantròpica i divulgadora.

Per aquestes dates, ara fa cent anys, es publicaven a la premsa barcelonina fragments de l’obra El domini dels negocis de Carnegie, en què –per exemple- es podia llegir: “El costum d’estalviar és una de les distincions més característiques entre els homes civilitzats i els salvatges. Aquests no estalvien i aquells, sí”. Cent anys després, l’estalvi continua sent, sempre que no neixi d’una desconfiança que posi en perill la demanda interna, un símptoma, com a mínim, d’una bona salut econòmica projectada cap al futur. Però cents anys no passen endebades. I la nostra incapacitat – la del l’home i la dona civilitzats- per a estalviar uns recursos naturals limitats ha acabat propiciant en aquest terreny un curiós canvi de papers entre civilitzats i salvatges que Carnegie, home del seu temps, no podia sospitar.

En qualsevol cas, el costum d’estalviar és recomanable en moltes facetes de la nostra vida. Per exemple, en l’actual etapa de diàleg i negociació de l’Estatut a les Corts Generals. L’estalvi aquí no té un caire ni econòmic ni energètic. D’alguna manera, és més senzill. Es tracta d’estalviar soroll, protagonismes, fotos o missatges interessats –habitualment d’un escàs interès- i treballar per l’acord, que és la única manera seriosa de treballar pel nou Estatut.

“En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec.” Periodista de raça, Eugeni Xammar va arribar a Berlín “un dia d’hivern, fred i emboirat” de 1922. I en aquest deprimit Berlín de la postguerra –on va coincidir amb Josep Pla, propietari de la frase que encapçala aquest article- va escriure unes cròniques fascinants, editades per Quaderns Crema sota el títol L’ou de la serp.

En una d’elles, recull la reacció berlinesa arran de l’ocupació de la Conca del Ruhr per l’exèrcit francès. Al Reichstag, constatació de la fragilitat parlamentària del Govern. Al carrer, una joventut patriòticament prefeixista es distreu donant garrotades a qualsevol sospitós de tenir la condició d’estranger. I al teatre? Al teatre, la gent s’ho passa d’allò més bé amb títols tan suggerents com La cocotte Dissy. Davant l’escàndol que provocà aquest esbarjo antipatriòtic en determinada premsa alemanya, Xammar aporta una visió –un altre angle, en les seves paraules- que no podem deixar de subsciure: “Mentre hi hagi alemanys que creguin que l’ocupació de la conca del Ruhr per l’exèrcit francès és un motiu suficient per a empaitar estrangers pels carrers de Berlín, ens sembla molt bé que hi hagi alemanys capaços d’anar a veure en dia de dol nacional Tens una boca que fa goig o Casat amb la teva dona. Cal que es compleixi la llei de les compensacions.”

Nosaltres voldríem que durant aquest 2006, que tot just acabem d’estrenar, els reptes que Catalunya té plantejats -molt menys dramàtics que els de la República de Weimar-, s’afrontessin amb intel·ligència, responsabilitat i seny, defugint les actituds rebentistes o sem’enfotistes descrites per l’elegant prosa d’Eugeni Xammar.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para enero de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez