Archivo de marzo de 2006

Si Barcelona és la ciutat dels prodigis, Madrid és, amb tots els ets i uts, la ciutat prodigiosa. En quaranta-i-vuit hores hem passat de l’hivern a l’estiu, a través d’una fugaç primavera, per a, tot seguit, tornar-nos a instal·lar en l’hivern. Ruiz-Gallardón ens informa a l’ABC que vol ser diputat al Congrés i Esperança Aguirre –candidata del Mundo per a substituir Rajoy- ens confirma que l’alcalde vol ser president del Govern!. I tot això mentre una considerable Sharon –Charo per als fotògrafs madrilenys- Stone presenta Instint bàsic 2, addicció al risc en un cinema de la Gran Via.

¿Calen més proves per a sostenir la dimensió prodigiosa d’aquesta vila? Apunto dues d’envergadura: dimarts passat vam aprovar el millor Estatut de la nostra història, derrotant la histèrica oposició del PP. Al dia següent, ETA declarava un alt el foc permanent efectiu des del dia d’ahir. Un anunci que, evidentment, afecta al conjunt del país i obre les portes a una nova etapa de prudent esperança en la fi del terror, que tindrà en Madrid un dels seus escenaris més rellevants.

Erasme de Rotterdam amb la seva decisió de no assistir a les Dietes de Worms i Augusburg renuncià a tenir un paper protagonista en la Reforma. ERC, que practica un humanisme laic, no pot renunciar, a hores d’ara, a la seva cita amb la història. No pot negar el vot afirmatiu a un Estatut que, en bona mesura, ha contribuït a fer realitat. Perquè –tal i com li va recordar Manuela de Madre a Josep Lluís Carod-Rovira al Congrés- “los que están a favor suelen estarlo con matices; no se engañe, los que están en contra sólo están en contra”. Jo m’atreveixo a afegir: i els qui no hi són en els moments decisius –com Erasme- simplement no hi són.

L’avenç de l’Estatut al Congrés ha coincidit amb l’equador de la legislatura i amb l’aniversari dolorós, sobri, ciutadà i emocionat dels atemptats de l’11 de març de 2004, en el que van perdre la vida 191 persones i gairebé 2.000 van resultar ferides. Tothom ha estat aquests dies al seu lloc. També Rajoy i els altres dirigents del PP -el partit que governava Espanya quan es va organitzar i perpetrar l’atemptat- que han mantingut la seva versió fal·laç, trufada d’insídies, sobre el que va passar, com a última trinxera per a defensar la seva actuació incompetent i mentidera d’aquells dies.

Però, tard o d’hora, reduir l’estratègia política a un virtuós exercici de falsificació acaba passant factura. I això ha passat aquesta setmana respecte al discurs de la fi d’Espanya. Cada sessió de treball ha estat un pas endavant de l’Estatut i, alhora, un pas en la deconstrucció del discurs del PP, que no sobreviu quan ha de passar del míting partidari a l’anàlisi, un per un, dels articles de l’Estatut. Com a colofó, dimecres passat, el Tribunal Constitucional rebutjà el recurs del PP contra l’Estatut.

Unes hores abans, Joan Manuel Serrat era investit doctor honoris causa per la Universitat Complutense. Per molt que alguns s’entestin en reduir les relacions entre Catalunya i Espanya –o entre Espanya i Iberoamèrica- a una equació fiscal/empresarial/financera, les melodies i lletres de Serrat ens recorden que aquestes relacions tenen, en primer lloc, una dimensió humana, sentimental i emocional. Que la Complutense sigui la primera universitat espanyola que el distingeix amb el títol de doctor –Mèxic i Argentina ja se’ns havien avançat- és una magnífica metàfora d’aquesta dimensió espiritual.

L’Estatut va iniciar, dijous passat, 9 de març, el seu debat en Comissió. Com era d’esperar, les intervencions argumentades de la majoria dels partits es van contraposar a la dels representants d’un PP obsessionat per convertir el debat en un escenari on exhibir la seva visió centralista i decimonònica d’Espanya.

Cent anys abans, el 9 de març de 1906, al Congrés dels Diputats s’hi produïa un turbulent debat: una intervenció del liberal José del Perojo afirma que Catalunya és una nacionalitat; el conservador Francisco Silvela ho considera intolerable, mentre que el reformista Melquíades Álvarez defensa que no és contradictori que un Estat estigui integrat per diverses nacionalitats. Certament, han canviat els intèrprets, però la música, i fins i tot una part substancial de la lletra, són -100 anys després!- ben bé les mateixes.

Per fortuna, aquesta agitada confrontació parlamentària no va originar –com era habitual a l’època- cap mena de desafiament. Però quatre dies després, el tinent coronel Primo de Rivera, nebot del general del mateix cognom, propicià una bufetada al diputat republicà Rodrigo Soriano a les portes del Congrés. L’inevitable duel no va provocar ferides de consideració a cap dels dos rivals.

El pas de l’Estatut per les Corts Generals no generarà cap desafiament ni cap duel, més enllà dels dialèctics. Confirmarà, això sí. que l’Estatut del 2006 és capaç de superar l’oposició frontal dels néts de Silvela. I que davant el no visceral de la dreta espanyola a l’Estatut, únicament la fermesa majoritària del sí té un sentit històric, polític, suprapartidari i nacional. Qualsevol altra posició serà legitimíssima, però es dóna bufetades amb l’interès del país.

Dilluns vinent la ponència mixta formada per una delegació de la Comissió Constitucional i una altra del Parlament clourà els seus treballs amb la discussió i aprovació del Preàmbul de l’Estatut. A hores d’ara, ja podem afirmar que el text acordat a la ponència constitueix un fita en la història del nostre autogovern i del catalanisme polític. L’Estatut del 2006 reconeix la singularitat de Catalunya, en fonamentar l’autogovern en els drets històrics del poble català. Estableix un nou capítol de drets i deures que esdevé un veritable compromís dels poders públics amb els ciutadans. Reconeix el paper del món local i es compromet a vetllar per uns governs locals forts i propers. L’Estatut millorarà la justícia i atorgarà capacitat a la Generalitat per a donar una resposta eficaç en aspectes de molta rellevància quotidiana: ocupació, seguretat, inspecció de treball, immigració, beques de l’ensenyament obligatori… Finalment, el nou Estatut incorpora un sistema de finançament més transparent, just i solidari que ens permetrà garantir la competitivitat de la nostra economia i l’impuls de noves polítiques socials.

Ha estat necessari que Florentino Pérez anunciés la seva dimissió de la presidència del Reial Madrid, per a que l’Estatut acceptés tenir un paper secundari. Trobarem a faltar la serietat i la ponderació de les declaracions de Florentino; el seu peculiar to de veu, propi d’un experimentat metge de capçalera. Però, al costat d’un fracàs personal, el desencís col·lectiu és una ferida molt més considerable. Ara que ja toquem amb els dits el nou Estatut , seria incomprensible que alguns dels que més han contribuït a fer-lo realitat no siguin capaços d’acudir a la seva cita amb la història.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para marzo de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez