Archivo de abril de 2006

A Ruiz-Gallardón, li ha sortit una inesperada opositora. El projecte de reforma del Paseo del Prado -obra de cinc arquitectes encapçalats per Álvaro Siza-, ha incorporat a la baronessa Carmen Thyssen a les files dels veïns de la villa que, darrerament, han plantat cara al govern municipal per diverses raons. La de la baronessa no és menor. El projecte pretén trasplantar un conjunt d’arbres majestuosos de l’època de Carles III (operació quirúrgica delicada que una part d’ells pagarà amb la seva vida). La reacció de la baronessa ens ha arribat en forma d’aristocràtica amenaça: “Buscaré altres amants de la naturalesa com jo i ens lligarem a cada arbre per impedir que els eliminin…”.

Nosaltres no tenim prou coneixements per a discernir qui té més raons en aquesta controvèrsia. Però no podem obviar que la baronessa no és un veïna qualsevol: va contribuir decisivament per tal que la col·lecció d’art del seu marit es radiqués a Madrid. A més, la recent ampliació del Museu havia d’incorporar una part majoritària de les 300 obres de la seva col·lecció personal, incorporació que la baronessa manté congelada per a reforçar la seva pressió sobre l’alcalde. Tanmateix, cal reconèixer que el projecte reforça l’eix Recoletos-Prado com a una de les concentracions de museus més rellevants del món, amb uns ampliats Reina Sofía, Prado i Thyssen, el nou centre Caixa Fórum i la Biblioteca Nacional. Però, més enllà de raonaments, cal reconèixer que la imatge de la baronessa Thyssen encadenada a un arbre centenari per defensar les seves conviccions ens origina unes expectatives considerables i podria esdevenir un reclam turístic d’allò més efectiu. L’alcalde s’ho haurà de rumiar.

És possible fer un balanç des del govern sense caure en el triomfalisme acrític? No deu ser fàcil. ¿I fer-ho des de l’oposició sense practicar un nostradàmic catastrofisme? Impossible si encara no s’ha acceptat democràticament la derrota! El que és coherent, quan s’ha arribat al govern practicant una oposició útil, és governar també d’una maneraútil: explicant el que s’ha fet, el que no hem sabut o pogut fer, el que no hem fet bé i, fins i tot, allò que hauria estat millor haver-nos estalviat. Des d’aquesta òptica (si se’ns permet, la més genuïnament zapaterista) els dos anys de reformes impulsades pel Govern socialista ens atrevim a qualificar-los de positius. I el que potser encara és més important: esperançadors amb vista a afrontar problemes i reptes que encara tenim plantejats.

Ningú no pot negar que durant aquests dos anys s’han creat 2.500 llocs de treball cada dia. Però tampoc no podem obviar que encara hem de reduir la taxa de temporalitat, que afecta especialment als més joves (l’acord amb els sindicats i els empresaris és imminent). La recuperació de poder adquisitiu per part dels 3 milions de persones que cobren una pensió mínima al nostre país és una realitat, però també ho és que està fent els seus primers passos el projecte social més ambiciós d’aquesta legislatura: la llei de Dependència, que ha d’oferir dignitat i igualtat a més d’un milió de persones dependents.

Governar és prendre decisions, activitat radicalment incompatible amb l’estat d’ànim d’aquells republicans que quan tot just havien passat unes poques setmanes des del 14 d’abril, afirmaven amb malenconia que “la República, quan era realment bonica, era en temps de la monarquia”. D’aquestes decisions se’n desprenen tant l’obra feta com la feina pendent.

On posem la mirada? La setmana ha fet les delícies del lector compulsiu de diaris: novetats ministerials; ordre de processament pels suposats culpables de l’11-M; pírrica victòria de Prodi; napoleònica retirada del contracte de primera ocupació a França; manifestacions històriques d’hispans als EEUU… Tanmateix, cap notícia pot competir seriosament amb la boda –el passat dissabte, a Ourense- de José Araújo i Nino Crespo. Primer de tot, la nostra més sincera felicitació als cònjuges per la seva valent decisió. La contradicció és, però, per a sucar-hi pa. Araújo és regidor del PP. La cerimònia va ser oficiada per l’Alcalde Manuel Cabezas (del PP). Els nuvis van comptar amb l’entusiasta presència –les fotos així ho confirmen- del cacic provincial Baltar (del PP) i del cap de l’oposició al Parlament gallec, Núñez Feijoo (del PP). Certament, la notícia no seria tal, si no fos perquè el PP –com poden comprovar, el fil conductor d’una àmplia majoria dels assistents- va exercir una ferotge oposició a la reforma del Codi Civil que ha permès aquest matrimoni i la manté recorreguda davant el Tribunal Constitucional. Quin sentit més profund adquireixen les paraules de Pérez Rubalcaba quan, al debat sobre l’Estatut, va tenir un record per aquells que tenen per costum arribar sempre tard al tren de la història per, una vegada dintre, reclamar el millor seient! Si calgués, nosaltres estaríem encantats de compartir vagó també amb els membres del PP. L’únic que els demanem és que, per coherència, retirin el recurs i deixin de practicar el paper de polítics incendiaris, obsessionats, en paraules de Carlos Casares, “polo desexo de chamuscarlle polo menos o bigote a algún contrario ou inimigo”.

Toledo, plaça del Zocodover. Cafè i conversa amb diputats socialistes de Castilla-La Manxa sota un cel pintat pel Greco. ¿Algú agrairà algun dia al nostre país la determinació dels diputats i diputades socialistes que han donat la cara per l’Estatut a les Castelles, a Múrcia o Andalusia, enfrontant-se a un PP sense escrúpols? (Per si de cas, aprofitem aquesta columna per fer-ho).

També en aquesta columna, hem defensat que Madrid -metròpoli amb una desbordant vida ciutadana- és avui més villa que Corte. Un passeig pels carrers de Toledo ens arrossega inevitablement cap el orgullós protomunicipalisme dels burgos castellans, tot coincidint amb l’obertura en canal de la major trama de corrupció local de la nostra història democràtica. La Marbella dels Hereus de Gil y Gil S.L. és, en bona mesura, el fracàs dels partits democràtics. Però Marbella no es pot convertir en una metàfora interessadament desprestigiadora del nostre món local. Perquè els Ajuntaments democràtics –amb insuficients mitjans; però amb voluntat, compromís i més enllà de colors partidaris- han estat un agents principalíssims del salt històric que hem donat des de 1979.

A Ceuta, dissabte passat un noi de 15 anys assassinà Mustafà Ahmed, regidor d’IU. Ahmed, de 33 anys, vivia a prop d’ell en el marginal barri del Príncipe Alfonso i s’obstinava en que el noi, amb un passat violent, canviés de vida. Aquest va respondre amb una bala de pistola l’enèsima recriminació del regidor pel seu comportament en públic. Mustafà Ahmed era un ciutadà valent i el seu testimoni ens reconcilia amb la cara més noble i desinteressada del compromís amb les nostres pobles i ciutats: el que practiquen milers i milers de compatriotes, regidors i regidores.

Els prodigis se’ns acumulen a la capital del Regne! Aquesta setmana hem sabut que el linx ibèric -un dels felins més amenaçats del món- es passeja, a pocs quilòmetres de Madrid, per una zona delimitada pels rius Alberche y Cofio. Això afirma el professor d’ecologia Emilio Virgós, que ha identificat l’ADN d’aquest felí en uns excrements trobats en aquells paratges.

Dimarts passat, la reunió entre el President del Govern i Mariano Rajoy va obrir una etapa de recuperació de la confiança mútua. És evident que l’expectativa d’acabar amb el terrorisme necessita, per fructificar, d’un clima d’unitat entre tots els partits democràtics i, de manera singular, amb el PP. La fi de la violència terrorista necessita, a més, una actuació responsable i rigorosa per part de tothom. Nosaltres hi contribuirem limitant les nostres modestes aportacions escrites respecte aquest tema.

Com a colofó, el Congrés va aprovar l’Estatut amb la presència del President de la Generalitat. Unes paraules de Rafael Campalans, citades –en català- per Alfredo Pérez Rubalcaba resumeixen a la perfecció l’esperit amb el qual la majoria dels diputats catalans hem donat el nostre vot afirmatiu: “Catalunya no és la historia que ens han contat, sinó la història que volem escriure. No és el culte als morts, sinó el culte als fills que encara han de venir”.

Es confirmaran els indicis que avalen la presència del linx a prop de Madrid? Els mantindré puntualment informats. Però, en qualsevol cas, la coincidència de la incògnita del linx amb l’aprovació de l’Estatut al Congrés i amb el desglaç de la relació entre el Govern i l’oposició en la lluita contra el terrorisme és un bon presagi per a aquest temps d’esperança que acabem d’estrenar.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para abril de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez