Archivo de mayo de 2006

Les Corts de 1907 van obrir una etapa d’esperança en la política espanyola. El Govern Maura compta amb una sòlida majoria parlamentària. Però la novetat –fins i tot, l’expectació- recau en els 41 diputats solidaris (la totalitat de la representació catalana). Estem davant el primer intent seriós d’impulsar una reforma de la monarquia de la Restauració que, alhora, permeti un reconeixement de Catalunya. Un primer intent que tindrà com a protagonistes la Solidaritat Catalana i el moviment renovador que encapçala Antonio Maura. L’instrument per aconseguir aquests objectius? El Projecte de Llei de Reforma de l’Administració Local. El camí? L’acord entre la majoria conservadora i la minoria solidaria que representa –des del tradicionalisme fins el republicanisme- la immensa majoria de la societat catalana.

El fracàs d’aquest primer intent és prou conegut. La Setmana Tràgica certificarà el final d’ambdós moviments polítics. Però les divisions al si de la Solidaritat ja havien anunciat un final allunyat de les inicials il·lusions. L’esquerra republicana combat el projecte; els regionalistes cerquen l’acord. Al Congrés, després de la contestació de Maura, un bon nombre de parlamentaris abandonen l’hemicicle en acabar Cambó la seva intervenció, deixant els escons com a únics receptors de les paraules d’Ildefons Sunyol. Aquest, dolgut, (“el que interessa és el que digui Cambó, no el que digui jo….he fet un paper ridícul) anuncia que torna a Barcelona i la seva retirada de la política. L’esquerda al si de la Solidaritat s’accentua. La barreja de “tot-o-resisme” i un cert complex mal administrat ja eren llavors nocius per fer avançar Catalunya i Espanya per un camí de reformes ambicioses.

Ahir fa cent anys més de cent mil persones van desfilar cívicament pel Passeig de Sant Joan per retre homenatge als diputats que havien intervingut a les Corts contra el Projecte de Llei d’Incompatibilitats. La Festa de l’Homenatge va ser un dels moments estel·lars de la Solidaritat Catalana.

Cent anys després, el debat sobre l’Estatut torna a subratllar dos principis rectors de l’acció del catalanisme. En primer lloc, el nou Estatut ha confirmat la voluntat del catalanisme d’assolir un autogovern polític i econòmic més robust impulsant, alhora, reformes que afecten el conjunt de l’arquitectura institucional d’Espanya. També la Solidaritat Catalana va tenir una dimensió espanyola: va néixer al Congrés dels Diputats, quan el republicà Nicolás Salmerón va invitar als diputats regionalistes a sumar esforços en l’afany comú de modernitzar i democratitzar Espanya.

En segon lloc, la formació d’amplis consensos polítics a casa nostra sempre ha estat una condició prèvia per plantejar-se objectius reformistes ambiciosos, tant en experiències malmeses (Solidaritat Catalana), com en experiències reeixides (Estatut de 1979). L’Estatut del 2006 no és una excepció: únicament ha tingut en contra des del primer moment la dreta espanyola. En la recta final, fet que lamentem, ERC –no així la majoria dels seus votants- s’ha incorporat al front del no per raons diferents, però amb les mateixes –negatives- conseqüències per a Catalunya.

Què ens juguem el proper 18 de juny? Isidre Moles, en nom de l’Entesa Catalana de Progrés, ho va resumir en la seva magnífica intervenció al ple del Senat http://www.iceta.org/im100506.pdf: “Tenir l’autonomia més àmplia que hagi assolit mai Catalunya als darrers segles”. Ni més ni menys.

L’amenaça de la baronessa Thyssen ha tingut el seu efecte. Després de la concentració que va liderar Carmen Cervera el passat dissabte, l’alcalde Ruiz-Gallardón ha ajornat l’aprovació del projecte de remodelació de l’eix Prado-Recoletos. L’eficàcia del gest de la baronessa no ha passat desapercebuda als responsables veïnals que encapçalen la protesta contra l’extensió dels parquímetres a les zones de Carabanchel, Fuencarral i Hortaleza. Han lamentat no haver trobat cap baronessa, comtessa o marquesa que reivindiqui la retirada dels parquímetres dels seus barris i han demanat l’alcalde que escolti als madrilenys que formen part de la “classe social del carrer”.

Certament, la majoritària classe social de a peu –les seves necessitats, les seves aspiracions- no sempre ocupa les primeres pàgines. Aquesta setmana, però, s’ha produït un acord que respon a una de les seves primeres preocupacions: la temporalitat, que afecta a una de cada tres assalariats al nostre país. Reduir-la és l’objectiu de la reforma laboral acordada dimarts passat entre el Govern socialista, UGT, CCOO i la patronal CEOE http://www.mtas.es/destacados/reforma.pdf. Com a conseqüència d’aquesta reducció, s’impulsarà l’acumulació de capital humà i millorarà la productivitat. Limitar l’encadenament abusiu de contractes temporals; bonificar la conversió de contractes temporals en indefinits o rebaixar les cotitzacions són els aspectes més rellevants d’aquesta reforma.

Malauradament, la intervenció per part de la Audiència Nacional de les empreses Forum Filatélico i Afinsa, que afecta a 350.000 petits estalviadors, ens recorda que els integrants de la classe social del carrer són sempre els que més pateixen les –en aquest cas, encara presumptes- il·legalitats.

“¡Hay que ver cómo sois los catalanes con los peajes. Lo que llegáis a cobrar!” La veritat és que no em sabia avenir. La taxativa –i un xic irada – afirmació me la va engegar una madrilenya d’Usera a la tornada de la Setmana Santa. Estava francament satisfeta de la seva immersió en Catalunya, però els peatges que “cobrem” els catalans havien esdevingut un veritable malson. Com vostès comprendran, recuperat del sobresalt, m’hi vaig esmerçar a fons per a convèncer-la d’un fet que a nosaltres ens sembla incontrovertible: que els catalans no cobrem peatges per circular per les nostres autopistes. De fet, la nostra especialitat és pagar-los. Tot i les variada munició argumental que vaig utilitzar –l’ocasió s’ho mereixia- la meva interlocutora no va marxar del tot convençuda.

Tanmateix, cal reconèixer que hem sabut treure profit del know how que hem acumulat en aquest terreny. Dimarts passat, el Consell d’Administració del grup italià Autostrade va donar el vist-i-plau a la fusió amb Abertis. D’aquesta fusió en sorgirà el líder mundial, amb seu a Barcelona, de les concessionàries d’autopistes, amb un valor a la borsa d’uns 25.000 milions d’euros, 20.000 treballadors i una xarxa de peatge de 6.713 quilòmetres en setze països.

Dissortadament, hi ha peatges que no admeten contrapartides. Cinquanta morts a la carretera durant el pont del primer de maig és una realitat insuportable que confirma els accidents de trànsit com a un dels problemes més greus de la nostra societat. Haver passat de 4.029 morts al 2003 als 3.329 del 2005 no és suficient. L’entrada en funcionament del carnet per punts i una més clara definició del tractament penal d’algunes de les conductes més perilloses són el camí que cal seguir.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para mayo de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez