Archivo de junio de 2006

Diumenge: el resultat del referèndum significa un triple èxit: de Catalunya, de la democràcia i de l’Espanya plural. De Catalunya, perquè avui tenim el millor Estatut de la nostra història, el més ambiciós políticament i econòmica. De la democracia, perquè el procediment de reforma estatutària constitucionalment previst ha funcionat a la perfercció. I de l’Espanya plural perquè l’Estatut de Catalunya del 2006 significa -enfront dels defensors de l’Espanya centralista i vuitcentista- l’avenç d’un projecte hispànic plural i obert.

Dilluns: Maixabel Lasa -vídua del socialista Juan María Jaúregui, assassinat per ETA- llegeix un significatiu missatge del lehendakari Ibarretxe en el qual, per primera vegada, demana perdó a les víctimes del terrorisme “pel sofriment, la soledat i la llunyania” qua han sofert per part dels poders públics en general i de les institucions basques en particular. Ho fa durant l’acte que l’Associació catalana de Víctimes d’Organitzacions Terroristes organitza cada any -des de en fa dinou- per recordar l’aniversari de l’atemptat d’Hipercor que va posar fi a la vida de 21 persones i en va ferir 45.

Dimecres: el president Maragall anuncia públicament la seva decisió de no tornar a presentar-se a les eleccions com a candidat a la Presidència de la Generalitat. Pasqual Maragall ha impulsat l’aprovació d’un nou Estatut que superés les limitacions de l’Estatut de 1979 i ha anteposat sempre l’interès de Catalunya a qualsevol altra consideració.

Dijous: al Congrés donem el primer pas per a l’aprovació de la Llei de promoció personal i atenció a les persones en situació de dependència. Un primer pas per donar una resposta digna a més de d’1.300.000 ciutadans que pateixen situacions de dependència -per malalatia o edat- al nostre país.

En aquesta columna hem defensat reiteradament el caràcter prodigiós de Madrid. El passat dilluns, 6 de juny, més de mil persones es van concentrar davant el Teatre Albéniz, convocats per la plataforma ciutadana “Amigos de l’Albéniz” per a defensar un teatre que corre el rics de desaparèixer. El prodigi no s’hauria produït sense la presència d’Alicia Moreno, responsable de la política cultural de l’Ajuntament. Els socialistes van demanar la seva dimissió per “manifestar-se contra sí mateixa” i el secretari regional del PP, Francisco Granados, es va refugiar en el sarcasme: “Alicia Moreno no hi va ser. És impossible. Allí es van llançar consignes contra el Alcalde de Madrid, el seu cap…” Pels integrants de la “penya del no”, que afirmen que el l’Estatut del 2006 és insuficient, també el referèndum d’avui ha acabat esdevenint una manifestació en contra de sí mateixos. En canvi, els altres integrants de la “penya del no” –el que segueixen al PP- veuen amb satisfacció com cada vot negatiu és coherent amb el seu objectiu de momificar el nostre autogovern, d’aturar el país, mentre el País Valencià, Andalusia o les Illes Balears posen al dia els seus Estatuts, aprofitant les portes obertes pels catalans i catalanes.

Els del “sí” anirem a votar avui amb confiança en la maduresa i l’ambició de la societat catalana. Votarem sí a un Estatut que ens ofereix el marc de llibertats individuals i col·lectives més ampli de la nostra història –abans del 1714 érem súbdits, no ciutadans-. Votarem sí perquè suposa un avenç rellevant en competències, finançament i reconeixement de la nostra plural identitat nacional respecte l’Estatut de 1979, i perquè ens converteix en la regió europea amb un autogovern més vigorós.

Per començar, hem de palesar el nostre agraïment al senyor Enric Juliana. La seva prosa, intel·ligent i allunyada de posicions cantelludes, ens va descobrir l’aplicació del principi d’Arquimedes a l’histrionisme: “tot Govern sofreix una embranzida cap amunt proporcional a l’exageració de les crítiques que rep.” Certament, l’actitud del PP enfront el Govern socialista sembla confirmar-ho. Dimarts passat, al Congrés, Rajoy va passar de les crítiques exagerades i les barbaritats clíniques d’Acebes –“el projecte d’ETA és el de Zapatero”- a la irresponsabilitat històrica en anunciar el trencament de tota relació amb el Govern respecte al procés de pau. Des de la tribuna, Zapatero li va recordar que “mereix el màxim esforç la pau, els ciutadans i l’Espanya de l’entesa i el diàleg. El que no mereix la pau, ni Espanya ni els ciutadans és trencar res entre els demòcrates.”

Però les potencialitats del principi d’Arquimedes són infinites. Sense anar més lluny, pot esdevenir de gran utilitat per a entendre aquells que ens anuncien que una hipotètica –i, per nosaltres, no desitjada-, victòria del “no” el proper 18 de juny impulsaria una nova reforma del nostre autogovern que donaria vida a un Estatut olímpic i a una Catalunya capaç d’establir relacions diplomàtiques amb Montenegro. Nosaltres, en canvi, creiem que el nostre autogovern en aquest cas tindria un futur, si fa o no fa, similar al de la Constitució Europea. I confirmaria que tot enfortiment de la dreta espanyola és proporcional a l’obsessió d’una part del nostre nacionalisme tel·lúric per defugir responsabilitats: el principi d’Arquimedes aplicat, en aquest cas, a les relacions entre els amics d’ERC i els adversaris del PP… i viceversa.

De sobte, Rajoy, reiteratiu, nostradàmic i queixós, qüestiona les regles de joc: els temps d’intervenció acordats pel debat sobre l’estat de la nació. En aquest precís moment, fins i tot els més fidels diputats del PP assumeixen, íntimament, la derrota del seu líder enfront un Zapatero sobri, precís, capaç de realitzar un raonable balanç de govern –i el que és més important- d’oferir un horitzó de confiança i estabilitat. Les acusacions de Rajoy –liquidació d’Espanya, desballestament de la Constitució, desfiguració de la nació- són les mateixes que ja vam sentir els anys 1912, 1918-1919, 1932 i 1979, quan el catalanisme polític va maldar per modernitzar, democratitzar i descentralitzar Espanya. Les mateixes que vam combatre des del coratge, la intel·ligència política, la unitat a Catalunya i la confiança en els nostres aliats de la resta d’Espanya

Canalejas (Don José), en una carta a Joan Garriga i Massó –catalanista que volia incorporar al seu projecte de reforma de la monarquia- escriví: “El problema de Catalunya no té ambient a Espanya per a poder-se solucionar amb un règim de federalisme d’autonomia; però el temps pot canviar les coses i entretant el camí de les llibertats públiques honradament exercides pot arribar a solucionar-ho.” Un segle després, l’Estatut del 2006 ens permet fer realitat el règim de federalisme d’autonomia més ambiciós de la nostra història, tot i el ambient generat per les mentides de la dreta espanyola. El compromís de Zapatero a l’hora d’afrontar el debat territorial és hereu del de Maura, Canalejas, Azaña, Suárez i González-. “Espanya és la realitat de tots. No és el somni excloent de ningú” afirmà Zapatero a la tribuna del Congrés. També Catalunya.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para junio de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez