Archivo de julio de 2006

“La trampa del consens” de Thomas Darnstädt ha estat un dels llibres de capçalera de la dreta espanyola al llarg d’aquests darrers mesos. Els ideòlegs del PP van creure que trobarien en el debat sobre el federalisme alemany arguments per a la seva ofensiva contra l’Estatut. I es van equivocar. A la República Federal Alemanya no s’està produint una regressió neocentralista –el seu somni per a Espanya- sinó un reequilibri a partir d’una limitació de la capacitat dels länder per a obstruir la legislació federal en el Bundesrat, a canvi d’una ampliació de les seves competències (detall que els propagandistes conservadors sovint obliden). En aquest context, el llibre d’en Darnstäd no passa de ser una amena aproximació al debat d’un bon coneixedor del tema amb actituds més desenvolupades per a la diagnosi periodística que per a les teràpies polítiques o constitucionals.

A nosaltres, que no participem de la cultura de la insubmissió institucional i del maximalisme revolucionari que sembla practicar la dreta espanyola, el consens, el diàleg i l’acord ens continuen semblant eines fonamentals per a construir el futur. A Espanya, per a encarar l’eliminació del terrorisme, la política exterior i el desenvolupament del model d’estat. A Catalunya, per a desenvolupar les previsions del nou Estatut. I a Europa per a jugar un paper en el món i donar una resposta comuna al repte de la immigració. Darnstädt defineix el federalisme alemany com a “una forma caríssima d’organitzar la irresposabilitat” A nosaltres, les actituds hostils al consens ens semblen, directament, una irresponsabilitat, perquè acaben convertint en enemic a qualsevol adversari que no vulgui combregar amb les seves rodes de molí.

Hi tornarem els primers dies de setembre…

El Conseller Antoni Castells va presentar dilluns passat les dades més recents de l’evolució de l’economia catalana: el PIB de Catalunya va créixer en el primer trimestre del 2006 un 3,6%, el ritme més elevat des del tercer trimestre del 2000, i per sobre del creixement de l’economia espanyola (3,5%). Aquesta evolució es fonamenta, en gran part, en un fort increment de les exportacions –un 13% fins a l’abril-, així com en la recuperació de la indústria -1,5%- i el creixement de la construcció -5,8%- i dels serveis -4,1%-. A més, els indicadors apunten que el dinamisme del primer trimestre es mantindrà en el segon. Balanç amb resultats.

Les dades tornen a contradir els anhels de la dreta catalana i espanyola –Mas i Piqué- que, per manca de materials propis per construir la seva alternativa, han de recórrer a falsos discursos sobre una paràlisi econòmica que únicament existeix en els seus somnis de reedicions d’acords majestàtics.

“El meu compromís és posar l’Estatut al servei de la gent, seré el president del progrés social, crearé més oportunitats i les posaré al servei de tothom. Perquè, amigues i amics, ara és l’hora de tots els catalans”. Aquestes van ser part de les primeres paraules que José Montilla va pronunciar després de ser proclamat com a candidat del PSC a la presidència de la Generalitat. I va continuar: “El meu govern impulsarà l’eficàcia econòmica i la concertació social, al servei precisament del teixit productiu…”. Abans, com a candidat a candidat ja havia fixat prioritats, com ara, la millora i universalització dels serveis socials o la promoció de la qualitat docent i investigadora de les Universitats. Política de realitats sobre un balanç amb resultats.

11-S, 11-M, i ara 11-J. 174 persones van perdre dimarts passat la vida i 464 van resultar ferides en els set atemptats que, gairebé simultàniament, van tenir lloc contra el transport ferroviari de Bombai. En una setmana hem passat del drama de València al terror de Bombai. De l’accident a l’atemptat. De la mort i el dolor al dolor i a la mort.

El mateix dia un comboi format per militars espanyols que patrullava a 63 quilòmetres de Farah, a l’oest d’Afganistan, va ser atacat pels talibans amb un artefacte explosiu activat a distància. Jorge Arnaldo Hernández, nascut a Chapica-Campana (Perú), i membre de la Brigada Paracaigudista (Bripac), va deixar allí la seva vida, tot i els esforços dels seus companys que van patir cremades en intentar salvar-lo.

Jorge Arnaldo Hernández –home callat, capaç, treballador i militar vocacional- és un dels milers de compatriotes hispans compromesos amb les nostres forces armades, que fan possible que el nostre país treballi per la pau al món amb fets, i no únicament a través de solemnes declaracions. La Bripac, que ha estat de missió a Afganistan, Bòsnia i Kosovo, té avui un 30% de membres d’origen estranger. Hernández era un dels 27 peruans que va voler ser paraca.

En el funeral Rodríguez Zapatero va lliurar a la seva viuda, Zaida Vilma, la boina verda del seu marit, la bandera que cobria el taüt i la creu al mèrit. Les paraules del President del Govern no van poder aturar les llàgrimes de Zaida. Les paraules mai aturen les llàgrimes. Però quan són sinceres, omplen els moments més difícils de la nostra vida de dignitat, respecte i fraternitat. “O home, a herba máis fráxil” afirmà el mestre Cunqueiro. I els esdeveniments d’aquests dies ens obliguen a recordar-ho.

Quan tot feia pensar que la implantació del permís de conduir per punts ocuparia una bona part de les converses dels madrilenys -i de la majoria dels 23 milions de conductors espanyols-, la mort, a la que el carnet per punts vol humilment plantar cara a les nostres carreteres, ens va assaltar per l’esquena al túnel de la línia 1 del metro de València: 41 morts i 47 ferits en la major tragèdia d’aquestes característiques al nostre país.

Aquestes línies les escric en un cafè al costat de l’Ajuntament de Getafe. Capital del Sud de Madrid, Getafe –originàriament Xatafi que vol dir “carrer llarg” en àrab- va ser durant segles una parada i fonda obligada en el camí ral que unia Madrid amb Toledo. Avui, amb els seus 160.000 habitants, és una dinàmica i jove ciutat industrial i de serveis -amb una puixant indústria aeronàutica i una de les millors universitats espanyoles, la Carlos III-. És, per damunt de tot, una ciutat que sense la necessitat d’arrossegar la feixuga càrrega de tones de tradicions, concentra les seves energies en un present ple de dificultats, oportunitats i desafiaments que afronta amb contagiosa vitalitat i un prudent optimisme. Un esperit allunyat de la melangia enfadosa del nostre nacionalisme autòcton, però també de la iracunda dreta espanyola del barri de Salamanca. Un esperit que, com el de la majoria dels catalans i madrilenys, sent en la seva carn la tragèdia del famílies dels compatriotes morts al metro de València, però que, alhora, no pot ser indiferent als dos subsaharians que, el mateix dilluns, van morir en intentar saltar la tanca de Melilla o als 21 que van perdre la vida davant les costes del Sàhara. Amb tots ells compartim la pàtria més bella: la humanitat.

“Les millors batalles, també les intel·lectuals són aquelles que s’afronten des de la certesa que la derrota, tard o d’hora, arribarà”. Un cop més utilitzem de franc una afirmació del senyor Enric Juliana. Nosaltres vam seguir fil per randa aquesta màxima davant els vuitens de final del Mundial de Futbol d’Alemanya. I aquesta actitud ens ha permès sobreviure a la nit del dimarts amb un estat d’ànim molt semblant al que ens hagués produït una victòria rotunda sobre el francès.

Des del carrers de Madrid, la trajectòria de la selecció espanyola l’hem viscut com a l’explosió d’una il·lusió col·lectiva juvenil que ha trobat en la omnipresent competició futbolística una excusa per a ocupar festivament l’espai públic. Una ocupació semblant a la que es produeix a la resta de ciutats europees. Però allò que únicament podia passar a Madrid és l’intent de convertir els aficionats en peons d’una batalla interna pel control del PP i, en definitiva, per succeir l’amortitzat Mariano Rajoy. Si la Cuatro amb el suport de Gallardón concentrà la gent a la plaça de Colón, Esperança Aguirre contraatacà convocant als madrilenys a la Plaça de Sol a través de la Sexta. Prodigi insuperable!

Únicament des de la certesa de la derrota -també la de la França del mestre Zidane i l’avantatjat alumne Ribéry- es pot assolir la millor de les victòries. Renunciar a la batalla davant la possibilitat de perdre no evita la derrota; l’anticipa. Plantejar-la amb determinació, intel·ligència, esforç, responsabilitat, sentit comú i amb la seguretat que “la derrota, tard o d’hora, arribarà” és la millor manera d’anticipar una victòria, que per esdevenir complerta, haurà de ser celebrada amb el somriure -moderat i còmplice- dels ulls.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para julio de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez