Archivo de septiembre de 2006

L’edició d’enguany de la Passarel·la Cibeles no passarà a la història per les col·lecions dels Pernas, Montesinos o Devota&Lomba, sinó per la decisió de la Comunitat de Madrid d’excloure 5 de les 68 models preseleccionades per estar massa primes (l’organització exigia un índex de masa corporal superior al 18%: uns 56 quilos per a una alçada de 1,75). Tant de bo que aquesta iniciativa sigui útil per a que les adolescents que pateixen anorèxia o bulímia no trobin exemples no desitjables en el món de la moda. Tanmateix, la mesura no ha estat acollida amb especial receptivitat per les models. “Estar prima no és estar malalta” ha afirmat una d’elles. Nosaltres compartim aquesta afirmació i, per la part que ens toca, hi afegim que estar gros –o tenir sobrepès- no és, necessàriament, un símptoma de malaltia.

Radicalment allunyats d’aquestes preocupacions, i a uns metres de la carpa de la passarel·la de moda, un centenar de membres de la Plataforma Ciutadana en Defensa del Retiro van organitzar una passarel·la paral·lela per denunciar “l’agressió” que pateix el parc i exigir millores laborals pels jardiners.

La societat a la que, modestament, aspirem és aquella en la que siguin compatibles les dues passarel·les que han compartir el Retiro durant aquesta setmana. Una societat on la glamourosa i econòmicament rellevant indústria de la moda sigui compatible amb la salut dels nostres fills, la preservació dels nostres espais verds públics i unes condicions laborals dignes dels treballadors. ¿Demanen massa? Sincerament, creiem que no. El que ens sorprèn és que Arthur Mas (Artur i Arturo en anteriors reencarnacions) vulgui limitar la seva oferta electoral als propietaris del first certificate.

“Lorca somos todos” es representarà, finalment, els dies 28,29 i 30 d’aquest mes a l’Auditori de CCOO de Madrid. És un bona notícia que confirma l’existència d’un Madrid que no és ni el de l’extrema dreta que ha forçat la decisió de l’artista de retirar l’espectacle del Teatre Espanyol, ni el del “liberal” Ruiz-Gallardón que s’ha plegat als desitjos d’aquesta i -com a mínim per omissió-, el va vetar. Encertadament, CCOO ha assenyalat que “ni defensa ni protegeix” les opinions de l’autor teatral, però que “les amenaces i la violència no poden decidir la cartellera d’un teatre.”

No tenim una especial sintonia amb el personalíssim estil del senyor Rubianes. El “que se vaya a la mierda la puta España”, després convenientment aclariment –es referia a l’Espanya feixista- no és més que una “carallada” de les moltes que adornen la seva trajectòria. “Jo sóc un pringat a qui se li escalfa la boca com a tot déu” afirmava Rubianes en una entrevista publicada el passat dissabte. Nosaltres defensem el dret de la boca del senyor Rubianes a escalfar-se sempre que li vingui de gust. No som partidaris que ningú hagi d’iniciar un itinerari cap a la merda. Però, en qualsevol cas, ens congratulem de saber que el concepte “puta Espanya”, en la seva versió rubianística, no inclou Lorca, CCOO de Madrid i a nosaltres mateixos.

Certament, no és l’affaire Dreyffus. No està en joc la veritat i la justícia. Émile Zola no ens acompanya per alertar-nos. Tanmateix, l’affaire Rubianes no admet posicions neutrals. Perquè està en joc la llibertat de pensament I la llibertat d’expressió, llibertats sobre les que es va edificar la democràcia a Europa. Perquè Lorca no es mereix tornar a ser víctima innocent de la intolerància.

Hauria d’haver eliminat Don Benito Pérez Galdós “Jacinta” del títol de la seva màxima creació literària? Modestament, opinem que sí. El nervi impetuós de Fortunata –la vitalitat del poble- eclipsa, un darrera l’altre, tots els personatges que donen vida al fascinant Madrid galdosià. Únicament la intel·ligència pràctica de Doña Lupe està a la seva alçada. No així Juan Pablo Rubín, un desencantat del carlisme –‘assassí implacable i reincident del temps’- que des dels cafès llança discursos incendiaris contra les institucions i homes de la Restauració, per acabar acceptant el càrrec de governador civil d’una província de tercera al servei de Cànoves.

El camí recorregut per Rubín –que s’inicia en el país del dogma i la ideologia i finalitza en el de l’acceptació acomodatícia de la realitat- és un camí pel qual han passat molts compatriotes: alguns amb dignitat; d’altres, simplement, amb velocitat. No ha estat tan habitual, en canvi, el trànsit en el sentit invers. Certament, a casa nostra s’ha donat el cas d’alguns dirigents actuals de CDC que semblen haver passat de la sempre discreta -i sovint mediocre- gestió en els governs de Jordi Pujol a una forta convicció nacional-soberanista al costat d’Artur Mas. Aquesta evolució s’explica únicament pel fet de que abans eren govern i ara són oposició? Si és així, la millor manera de coadjuvar al manteniment del seu compromís amb els ideals nacionals és posar el nostre gra de sorra per a que passin quatre anys més a l’oposició. Amb tota seguretat, mai ens ho agrairan. Però això no ens treu el son. El que ens dol és que Galdós no pugui fer el retrat d’aquesta característica contraevolució política que hem tingut la sort de viure tant a prop.

Nosaltres defensem –amb determinació, però sense violència- que el peruà Mario Vargas Llosa és el millor novel.lista i articulista viu en llengua castellana (per a ser més exactes, el millor que coneixem). Per això, qualsevol novetat editorial que ens arriba avalada per la seva autoria la devorem sense cap mena d’escrúpols. (El fanatisme literari és qüestionable, però convindran amb mi que és, de lluny, el més inofensiu si el comparem amb el fanatisme polític, moral, religiós, ideològic, nacional/tribal… o, fins i tot, futbolístic).

Amb “Travesuras de la niña mala” ens fa l’efecte que Vargas Llosa ha perpetrat una entremaliadura novel.lística sense pretensions metafísiques que ens acaba atrapant gràcies a un prosa que flueix amb naturalitat des de la primera fins a l’última pàgina. Els protagonistes –Ricardo Somocurcio i la niña mala- construeixen i destrueixen la seva relació al llarg de quaranta anys a través d’episòdiques trobades a Lima, París, Londres, Tokio i Lavapiés (Madrid). Ell –enamorat- intenta conquerir-la en tots aquests escenaris amb les limitades armes que té al seu abast: en realitat, la única veritablement respectable és la seva capacitat innata per a encadenar huachaferías.

No ens atraveim a traduir huachafería per cursilada, perqué intuim que aquesta traducció empobreix un peruanisme molt més subtil i complexe. ¿És la huachafería una certa visió peruana del món? Potser sigui donar-li una dimensió excesiva. Del que no tenim cap dubte és que l’autor no ha volgut amagar en aquesta ocasió les seves secretes pulsions huachafas –ho havia intentat sense èxit en la majoria de les seves obres- i, d’alguna manera, ens ha obligat a nosaltres a escriure una columna huachafa.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para septiembre de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez