Archivo de octubre de 2006

Pot tenir algun interès un article signat per un diputat en la recta final d’una campanya electoral? Sincerament, nosaltres no ens fem gaires il·lusions… I, tanmateix, no podem defugir l’obligació de fer tres o quatre afirmacions, que vostè tal vegada considerarà previsibles, però que nosaltres considerem necessàries i –el que és més important- radicalment certes des del nostre parcial i discutible punt de vista.

El proper dimecres els catalans i catalanes escollirem entre un president socialista (Montilla) que vol una economia competitiva capaç d’enfortir l’estat de benestar a casa nostra, i un president conservador (Mas) que defensa que l’augment de la competitivitat s’ha de fer a través de l’afebliment del nostre millorable estat del benestar.

Escollirem entre un president que defensarà els interessos de Catalunya amb fermesa i rigor, a través de l’entesa i la sintonia amb el Govern de Rodríguez Zapatero (Montilla), i un president que encara ens ha d’explicar –estem ansiosos- les seves velades familiars a Doñana amb Rajoy i Zaplana (Mas).

Però haurem d’escollir també entre un president (Montilla)amb una trajectòria de fets: transformació de Cornellà de Llobregat, ubicació de la CMT a Barcelona, increment d’un 25% anual dels pressupostos orientats a la recerca, el desenvolupament i la innovació, aplicació de la inversió en infrastructures prevista a l’Estatut al 2007 … I un president (Mas) de paraules: el DVD de l’estil Aznar, carnet per punts per a immigrants, seleccions catalanes sota bandera andorrana… Entre un president de fets i paraula (Montilla) i un president de paraules que necessiten permanentment la companyia i la credibilitat d’un notari (Mas).

Es podien rebutjar uns Pressupostos Generals de l’Estat pel 2007 orientats a consolidar un creixement del 3,7% del PIB i una creació anual d’ocupació de 800.000 llocs de treball? Uns pressupostos que s’elaboren, per primera vegada des de 1975, amb superàvit en les finances públiques? Uns pressupostos que incrementen la despesa social en un 8,4% que, per exemple, ens permet tornar a augmentar les pensions mínimes el doble de la mitjana? O que permeten incorporar un fons de 400 milions d’euros per posar en marxa la Llei de Dependència que, a Catalunya, ha de donar resposta a les necessitats de 330.300 persones? Uns pressupostos que, per segon any consecutiu, fan créixer els recursos destinats a potenciar la recerca, el desenvolupament i la innovació per damunt del 30%? Es podien rebutjat uns pressupostos que asseguren que l’Estat invertirà en Catalunya 3.445 milions d’euros per ampliar i millorar les infrastructures? Una xifra que suposa 745 milions més que al 2006 i que és superior a la quantitat invertida pel Govern del PP en el període 1996-1999, quan la dreta catalana i la dreta espanyola vivien el seu idil·li sense complexes?

Nosaltres estàvem convençuts que no. Per això CiU va retirar dimarts passat l’esmena de devolució a uns pressupostos que són els millors de la democràcia per a Catalunya. Ho justifiquen afirmant amb solemnitat que el govern socialista s’ha compromès a aplicar l’Estatut. En la recent història parlamentària, és la primera vegada que es retira una esmena a la totalitat a canvi del compliment de la llei. La realitat és molt més senzilla: rebutjar aquests pressupostos era una irresponsabilitat que es podia permetre un Mas, un Madí o un Fernández Teixidó, però no un Duran.

Ens ha visitat el Doctor Germán Antelo, prestigiós neuro-cirurgià que presideix el Comité pro Santa Cruz. Santa Cruz –la ciutat i el departament- és avui la part més dinàmica de Bolívia, amb una potent indústria agropequària, uns sectors econòmics –construcció, serveis, turisme..- en expansió i rellevants reserves d’hidrocarburs. Santa Cruz és, a més, el motor d’un moviment a favor de la descentralització de l’Estat bolivià. Sobre la difícil conjuntura del seu país en ple procés constituent hem pogut conversar amb el senyor Antelo i el Vicepresident del Parlament, Higini Clotas.

En l’hemicicle de la Cambra catalana, l’eixut i sobri Doctor Antelo no va poder amagar una certa emoció. D’alguna manera, el nivell d’autogovern del nostre país és el somni de l’ampli moviment autonomista de Santa Cruz. Tant de bo tinguin la intel·ligència de continuar avançant des de la unitat política i social i la voluntat de diàleg i entesa. Defugint espectacles tant nocius viscuts durant els darrers anys a casa nostra que ens allunyen de la millor tradició del catalanisme: manifestacions contra la candidatura olímpica de Madrid, polèmica sobre el pregó d’Elvira Lindo a la Mercè, spots futbolístics on la crispació substitueix la imaginació…

I, per damunt del tot, sense fer el ridícul. Com aquella parella de compatriotes ben intencionats que en un cafè del carrer Junín (Santa Cruz) li aclareixen a una cruceña ben plantada que ells no són espanyols: “Somos catalanes. Y como vosotros, también hemos padecido el colonialismo español”. Una afirmació que s’estalviarien si sabessin que la interlocutora en qüestió –Carly- té com a cognoms Roca y Masbernat. És a dir, una filla de colonitzadors inequívocament catalans.

Dijous passat, el Congrés dels Diputats va aprovar la nova Llei de promoció de l’autonomia personal i atenció a les persones en situació de dependència. Una llei que reconeix un nou dret subjectiu universal a tots els ciutadans que, per raons d’edat o per patir alguna discapacitat, no es poden valer per si mateixos a l’hora de realitzar les tasques bàsiques de la vida quotidiana. Es col·locava, així, la primera pedra del quart pilar de l’estat de benestar, al costat de la sanitat, el sistema de pensions i l’educació,

Quan entri en vigor el nou Sistema per a l’Autonomia i Atenció a la Dependència, la situació de 1.200.000 ciutadans -330.000 catalans–, i de les seves famílies que en tenen cura, canviarà radicalment, ja que començaran a tenir al seu abast una àmplia xarxa de serveis d’ajuda a domicili, places de residències i centres de dia, així com ajudes econòmiques per a contractar assistents professionals. Alhora, la posada en marxa d’aquest conjunt de serveis suposarà la creació de 40.000 nous llocs de treball a Catalunya.

La CiU de Mas, Madí i Fernández Teixidó va votar en contra de l’avenç social més ambiciós dels darrers anys. La seva oposició a aquesta rellevant reforma social els col·loca a la dreta del PP i és –cal reconèixer-ho- coherent amb les ocurrències socialment regressives que el candidat conservador ha anat acumulant durant els darrers dies. Mas ha hagut de recórrer a un notari perquè els ciutadans i les ciutadanes es creguin que no pactarà amb el PP. Entre nosaltres, no hi ha cap notari al nostre planeta capaç d’evitar amb la seva firma la entesa entre convergents i populars. Potser el notari d’en Mas serà més útil si dona fe pública de la deriva neocon del seu client.

Un Madrid il·luminat per la tardor va donar la benvinguda dimecres passat a l’exposició “Juan Negrín, Metge i Cap del Govern (1892-1956)” Quina feliç coincidència! En aquests temps de recuperació de la memòria difícilment trobarem un protagonista del nostre segle XX més necessitat d’una lluminosa mirada col·lectiva.

La calumnia feixista reiterada al llarg de mig segle havia aconseguit desfigurar la trajectòria d’un dels científics espanyols més rellevants del primer terç del segle XX: catedràtic de fisiologia i mestre de Severo Ochoa. Negrín es va comprometre a través del PSOE amb els més desfavorits i -a diferència d’altres elements del seu entorn social i intel·lectual que legítimament van optar per abandonar el país- va donar la cara per la República, com a Ministre d’Hisenda i com a President del Govern. Que l’Espanya d’avui -que no és altra que la que somniava Juan Negrín-, té un deute amb ell i amb la seva família que tot just comença a pagar amb aquesta exposició és una veritat com un temple.

Tres dies abans, veterans dels Requetès de Montserrat, pel bàndol franquista, i de la Lleva del Biberó i de l’Associació d’Aviadors de la República, per les files republicanes, es van trobar al poble vell de Corbera de l’Ebre en un acte de reconciliació entre catalans que van viure la guerra en trinxeres oposades. “La guerra no aporta res. Sempre paguen els mateixos desgraciats” afirmà el biberó Pere Godall. Juan Negrín va assumir la seva responsabilitat amb dignitat, integritat i valentia en mig de la desgràcia. La memòria que reivindiquem no serà complerta si no és capaç d’incorporar el cor ardent i la intel·ligència excepcional del doctor Juan Negrín des de l’esperit de Corbera d’Ebre.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para octubre de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez