Archivo de noviembre de 2006

Sopar-tertúlia en un restaurant proper al Congrés. Arribo tard –m’excuso- i un xic cansat després d’una llarga reunió sobre les rodalies de Barcelona. M’esperen drets una quinzena de joves professionals, majoritàriament economistes que desenvolupen la seva activitat en institucions públiques o en el sector privat. Em trobo a gust compartint taula i conversa amb uns compatriotes d’una generació més jove que la meva que no renuncien a res i que conjuminen, rigorosa formació acadèmica, responsabilitats professionals i compromís cívic amb la societat. No és estrany, dons, que em vagi animant i, com em sol passar en aquestes circumstàncies, les meves reflexions en veu alta esdevinguin més extenses del necessari, extensió que intento compensar amb un alt nivell de sinceritat a l’hora d’enraonar sobre la situació política a Catalunya. Tornant cap a l’hotel no puc deixar de pensar en una frase de Jonás que resumeix un cert sentiment col·lectiu de desencís respecte alguns episodis catalans d’aquests darrers anys: “Nos lo habéis puesto difícil a quienes defendemos aquí una visión progresista y federal de España”.

“Ens comprometem a buscar sempre la proporció exacta de dues virtuts: la prudència en parlar, i la paciència en escoltar”. Aquesta afirmació forma part de la declaració de Principis de la tertúlia. El Govern d’Entesa del President Montilla haurà de practicar aquestes virtuts per conversar amb la societat catalana i, també amb el conjunt de la societat espanyola. Perquè una part de l’èxit del nou Govern de Catalunya passa per no defraudar i reconstruir les relacions de sintonia i confiança amb aquells que volen desenvolupar amb nosaltres un projecte plural, atractiu i avançat d’Espanya.

Des de fa 13 anys, un ramat transhumant d’ovelles creua durant un dia la tardor dels carrers i places de Madrid. Amb aquesta aventura urbana, els defensors de les “cañadas” –les autopistes medievals dels ramats- reivindiquen la seva recuperació i conservació. Enguany, el pas de les ovelles per Madrid ha estat plegat de dificultats. Les transhumants han patit els inconvenients d’una ciutat potes enlaire. Les obres de la M-30 -salvades per una estreta passarel·la en la que els herbívors es van jugar la vida-, l’intercanviador de la Puerta del Sol, i els treballs del carrer Arenal van convertir el passeig oví en una barreja de gymkana i pista americana. Julio de la Losa, pastor propietari del ramat de mil caps, va ser taxatiu: “No torno. Si el proper any em tracten igual, que vingui un altre, perquè jo no passo més per aquí”. Tot i sentir-nos més propers a la cultura de la vaca, ens solidaritzem amb Julio. Ho fem com a membres d’un altre ramat –l’humà- que pateix les mateixes dificultats pels mateixos carrers i places.

La Mesta va ser una agrupació de ramaders de Castella reconeguda per Alfons X el Savi al segle XIII. Va esdevenir una organització poderosa, com a conseqüència dels privilegis que els reis li van concedir per afavorir al producció de llana. La seva principal missió consistia en organitzar les “cañades” o passos fixos dels ramats d’ovelles, intentant evitar els conflictes amb els agricultors i els municipis, també amb el de Madrid. La totpoderosa Mesta va ser, en part, la causant de la deforestació del territori. I a la llarga, el monocultiu de l’exportació de llana va esdevenir un fre al desenvolupament econòmic de la península. ¿És la urbanització del territori la nova Mesta del segle XXI?

L’any 48 a.C. els exèrcits romans de Juli César i Cneo Pompeu Magne es van enfrontar a Farsalia (Grecia). Pompeu, que havia apostat per abandonar Itàlia, havia defugit un enfrontament frontal amb les legions de César i havia optat per una estratègia de desgast de l’adversari que li havia donat bons resultats. Tanmateix, després del fracàs de César en el seu intent de conquerir Dyrrachium, Pompeu va cedir a les pressions del aristocràtics senadors que l’acompanyaven i va confrontar les seves tropes contra les de Juli César a Farsalia. La victòria de César suposà la destrucció de l’exèrcit pompeià i la fi de la guerra civil.

La Farsalia de Mas rau en la seva acceptació de l’estratègia electoral dissenyada pel seu entorn que va voler plantejar les passades eleccions com a una disjuntiva: o tripartit o CiU. La disjuntiva en democràcia la resolen els ciutadans amb el seu vot: CiU (31,52% dels vots i 48 diputats), majoria progressista (50% dels vots i 70 diputats). L’agressiva i prepotent campanya de CiU (contra el Govern, contra el PSC, contra ERC, contra IC, contra el PP…) li va acabar de tancar qualsevol possibilitat d’acords parlamentaris. Quan es juga al tot-o-resisme s’ha d’estar preparat per assumir tant l’escenari de la victòria, com el de la derrota.

Tal vegada, a Mas les coses li haurien anat d’una altra manera si hagués recordat el principi d’Arquímedes aplicat a l’histrionisme desenvolupat pel senyor Enric Juliana: “Tot govern sofreix una embranzida cap amunt proporcional a les exageracions de les crítiques que rep”. O el que és el mateix, la demonització del Govern catalanista i d’esquerres del President Maragall ha estat de gran ajuda per al naixement del Govern d’Entesa del President Montilla.

Dijous, 2 de novembre. Ple del Congrés de Diputats. Hem viscut aquestes hores de vida parlamentària convivint amb una quàdruple paradoxa:

La primera: Aprovem l’Estatut d’Andalusia. El PP dona suport a un Estatut que, en bona part, es similar al català que el mateix PP ha recorregut gairebé en la seva totalitat al Tribunal Constitucional.

La segona: CiU ha guanyat les eleccions i ha perdut el plebiscit. Ha guanyat les eleccions –i des d’aquí els felicitem-, però ha fracassat rotundament en el seu intent, equivocat, de convertir aquestes eleccions en un plebiscit contra la feina feta pel govern catalanista i d’esquerres.

La tercera: Els socialistes no podem estar satisfets amb els nostres resultats. Tanmateix, la nostra proposta de govern de progrés sòlid i coherent per a desplegar l’Estatut al servei dels catalans està més viva que mai, pel fracàs plebiscitari de CiU i per la conformació majoritàriament progressista del Parlament.

La quarta: Els diputats del PP (dreta) “exigeixen” un govern d’esquerres a Catalunya. Una part dels del PSOE (esquerra) es troben més còmodes al costat de CiU (dreta). I el més entendridor, els amics de CiU (nacionalistes) ens volen convèncer de les bondats de la seva oferta amb un únic argument en clau espanyola: és la millor opció per a consolidar el govern de Rodríguez Zapatero.

Conclusió: Els socialistes confirmen la nostra predisposició a formar un govern progressista consistent, capaç de convertir les noves competències i el millor finançament de l’Estatut en més i millor educació, sanitat, infrastructures o seguretat pels ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Nota: Gràcies als 789.705 catalans i catalans que ens han fet confiança en aquestes eleccions.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para noviembre de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez