Archivo de diciembre de 2006

Josep Pla, al prefaci del seu assaig sobre Joan Maragall, defineix l’autor del “Cant Espiritual” com a un escriptor molt complex: “No és pas un home d’una sola corda; és un home de moltes cordes. No és pas un melòdic; és un simfònic.”

Aquesta setmana ha estat notícia, aquí i a Wall Street, la confirmació de la reunió entre els presidents de Toyota i Ford, Fujio Cho i Alan Mulally, confirmació que alimenta la hipòtesi d’una aliança entre els dos gegants automobilístics. Afirmen els experts –i nosaltres no som ningú per a contradir-ho- que aquesta aliança pot interessar Toyota per sortejar les mesures proteccionistes dels EEUU i pot captivar una Ford necessitada de la tecnologia de Toyota per a la fabricació de cotxes amb motors híbrids, és a dir, que funcionen a l’hora amb gasolina i electricitat.

L’acceleració del temps, característica determinant de l’època que vivim, converteix les solucions híbrides i els projectes amfibis en els més adequats per a respondre als diferents i permanents interrogants tecnològics, econòmics, socials, culturals i polítics. Estem predicant o anunciant la desaparició de les propostes monòtones del debat públic i mediàtic? Tot el contrari! Els temps de canvi –i aquests ho són amb tots els seus ets i uts- són especialment rics i generosos en reaccions defensives al voltant d’una sola idea, un sol sentiment, una sola fe o una sola solució. Ens atrevim a sostenir que els homes, els col·lectius o els pobles d’una sola corda –avui la guerra d’Iraq és potser l’exemple més dramàtic de les conseqüències de les polítiques d’una sola corda- no ho tindran gens fàcil per reeixir i, el que encara és més important, que el seu èxit constituiria un apoteòsic fracàs col·lectiu.

La mítica llista de reis gots s’ha ampliat aquesta setmana. Les investigacions numismàtiques que apareixen al llibre Corpus Nummorum Visigothorum, presentat el passat dimecres a Madrid, han incorporat quatre nous monarques: Iudila, Sindila, Suniefred i Ardó. Certament, el prodigiós Madrid és la ciutat ideal per a descobriments d’aquesta mena.

Un altre llibre, “Esperanza Aguirre. La presidenta” ha estat molt més comentat durant aquests dies a la Villa i Corte. I la cosa s’ho val. Perquè la Presidenta Aguirre aprofita aquesta biografia autoritzada per a confessar-nos que amb el sou mensual de 8.000 euros pràcticament no arriba a fi de mes. O que Gallardón representa el més ranci i conservador de la dreta, tot i que s’ha construït una façana progressista per pur interès electoral… En la presentació del llibre, Rajoy es va refugiar en una ironia intel·ligent per a esquivar el duel entre la una i l’altre, arribant a recordar la coneguda frase del comte de Romanones “Joder, que tropa!”, referida al seus companys de partit. Romanones no era un polític amb l’estatura d’un Maura o un Canalejas. Tampoc no tenia la integritat d’un Pablo Iglesias o d’un Silvela, però era un lliberal sincer no dogmàtic, amb capacitat pel diàleg i l’acord, tot i que, sovint, el seu frenesí polític estava mancat d’un cert horitzó estratègic.

Aquestes línies les hem escrites abans de l’inici de la reunió a la Moncloa entre Rodríguez Zapatero i Mariano Rajoy. Tant de bo que aquesta hagi significat un canvi de clima en les relacions entre el Govern i l’oposició. Un objectiu que requereix un Mariano Rajoy més a prop de l’esperit de Romanones que del rancor del senyor Aznar. Un Rajoy més romà –i romanònic- i menys gòtic.

Nota: Avui, diumenge podem constatar que la pregunta que encapçala aquestes línies té una resposta negativa o, si vostès ho prefereixen, no suficientment positiva.

Per aquestes dates, l’Associació de Periodistes Parlamentaris organitza al Palace de Madrid un sopar on es donen a conèixer els diferents premis –millor orador, més absent…- que els periodistes que treballen a les Corts Generals atorguen entre els diputats i senadors. Els premis d’enguany van quedar marcats per la notícia de la mort de Loyola de Palacio. Al sopar -i, l’endemà, al Ple del Congrés- van ser unànimes les mostres de respecte, reconeixement i simpatia per la seva figura.

L’atmosfera d’unitat per sobre de les fronteres partidàries i de serena emoció provocada per la mort de Loyola de Palacio va coincidir amb una atmosfera política carregada per les importants diferències que l’anomenada Llei de la memòria història ha generat entre els diferents partits, diferències que es van palesar de forma correcta i contundent durant el debat parlamentari del passat dijous.

El Govern de Rodríguez Zapatero amb la Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor d’aquells que van patir persecució o violència durant la guerra civil i la dictadura ha complert un mandat parlamentari. I ho ha fet impulsant una llei rellevant que afronta de forma integral totes les causes justes pendents 30 anys després de la transició democràtica. Una llei que té com a únic objectiu la recuperació de l’honor i de la dignitat moral de les víctimes. Els socialistes volem millorar-la i consensuar-la en la seva tramitació parlamentària, perquè del que es tracta és de construir un futur plenament reconciliat amb el nostre passat a través –ara sí- d’una mirada compartida i no de l’oblit. Una mirada compartida com la que ha acompanyat durant aquesta setmana el comiat de Loyola de Palacio.

Som conscients que subratllar determinades obvietats produeix irritació en alguns compatriotes i, en conseqüència, els prego siguin comprensius amb les dues que, a continuació, m’he permès reiterar:

1) La Constitució de 1978, que els catalans vam recolzar amb un suport superior al 90% i una participació del 67,9% – ambdós percentatges per sobre de la mitjana espanyola- és el marc jurídic en el qual la societat catalana ha assumit les majors quotes de desenvolupament econòmic, social, cultural, nacional –abans de 1714 hi havia institucions pròpies, però no nació- i democràtic de la seva història.

2) Com a tot marc legal, és reformable. Els socialistes volem fer-ho en un sentit federal: per exemple, convertint el Senat en una veritable Cambra de les Autonomies. El PP, en canvi, aposta per una reforma neocentralitzadora.

Dimecres passat vaig assistir al Congrés a la commemoració del 28è aniversari del referèndum constitucional. Com cada any, l’acte va consistir en una senzilla recepció amb un breu discurs del President del Congrés centrat, enguany, en la unitat dels demòcrates per a afrontar la desaparició d’ETA. Hi era present, en un gest de normalitat institucional, el President Montilla. Uns dies abans el senyor Mas havia qualificat aquest gest com a manifestació de la voluntat de “diluir Catalunya a l’Estat Espanyol”. Potser sigui el senyor Mas el que està diluint la CiU de Pujol, que, per cert, com a President, va assistir a la mateixa cerimònia els anys 1983 i 1988. Tal vegada hauria de recordar el senyor Mas que l’actual Estatut, que ell ha contribuït a fer realitat, no existiria sense l’èxit col·lectiu que suposa, 28 anys després, la Constitució de 1978; la nostra Constitució.

No els amagaré que vaig viure la solemne i sòbria presa de possessió del President Montilla al saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat amb emoció i amb l’orgull serè de formar part del meu país.

Al Patí del Tarongers, i després d’una abraçada calvinista amb el nou President. em trobo cara a cara amb Isabel Lobato, l’Alcaldessa d’Iznájar, el poble natal de José Montilla. La felicito per l’entrevista que Núria Navarro li ha fet al Periódico –l’he coneguda gràcies a la foto que l’acompanyava-. Isabel Lobato és una andalusa elegant, que irradia un aire d’intel·ligent malenconia. Ha vingut a compartir amb tots nosaltres una altra emoció i un altre orgull. Ho fa des d’una Andalusia allunyada dels tòpics que alguns dels nostres compatriotes s’entesten en conrear. Són els mateixos que no entenen que Montilla –un andalús de naixement i un català d’elecció- sigui una cosa i l’altra.

“Sàpiguen que, des d’aquest moment, com a President de la Generalitat, tindré la mà estesa per abordar les qüestions cabdals per al nostre país …” va afirmar Montilla en la seva intervenció. Subratllava un compromís que ja havia assumit al debat d’investidura i que havia tingut una resposta positiva per part del senyor Mas. Però al senyor Mas no li va agradar gens que Montilla li recordés la seva soledat parlamentària. Tal vegada, caldrà no insistir més en aquesta obvietat, perquè del que es tracta ara és de treballar, uns des del govern, d’altres des de l’oposició. L’aportació de CiU per avançar en aquesta direcció hauria de ser, en la nostra modesta opinió, una actitud respectuosa amb el President Montilla; la que, malauradament, no van tenir ni amb el candidat Montilla ni amb el President Maragall.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para diciembre de 2006.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez