Archivo de febrero de 2007

La nit madrilenya del passat dimarts va ser pacíficament ocupada per un juvenil exèrcit bavarès. La visió d’un grapat de seguidors del Bayern de Munic – la majoria homes amb bermudes, tirants i mitjons blancs- celebrant la dolça derrota (3-2) davant el Reial Madrid en un estat etílic de l’altura de la Champions feia un certa impressió. Superat el tràngol, vam arribar a la conclusió que la nostra condició d’europeus i, concretament, la l’aportació rellevant del poble alemany al desenvolupament de les nostres infrastructures a través del fons de cohesió, és una raó prou forta per a compartir una nit amb uns simpàtics individus.

Al dia següent, el nou Ministre de Justícia, Fernández Bermejo, va ser “amablement rebut” per la “bancada” del partit popular. Nosaltres som partidaris –vostès ja ho saben- de propiciar terrenys polítics on l’entesa en els grans temes d’estat pugui conrear-se amb naturalitat. Però també som conscients de que quan l’adversari polític et planteja un duel, l’has de guanyar. I el senyor Bermejo en va guanyar 7 –les 7 preguntes adreçades, no al ministre, sinó contra el ministre- amb una aconseguida combinació de coneixement de la matèria, fermesa i ironia. Un exemple –al senyor Zaplana-: “Entiendo que quizá usted de ordenación del territorio y de ladrillos me pueda dar lecciones, pero no las acepto en el ámbito del derecho.”

La “bancada” socialista, a peu dret, vam acomiadar el senyor Bermejo, amb forts i llargs aplaudiments. El nou ministre havia guanyat el partit per 7-0. Evidentment, tot i que el resultat era millor que una derrota per la mínima (3-2), no ho vam celebrar perquè no disposàvem de les, bermudes, tirants i mitjons blancs imprescindibles per a l’ocasió.

Un del tòpics sobre Madrid que encara tenen un ressò considerable a casa nostra és el del Madrid mandrós i funcionarial que, amb prou feines, arriba a temps de fer una “caña” abans del migdia. Res més allunyat de la realitat. Madrid és una ciutat que es desperta elèctrica, a l’alba, disposada a menjar-se el món. L’alcalde Hereu va participar dimecres passat en un Desayuno Informativo organitzat al Ritz pel Fòrum Europa. En acabar la intervenció i el debat posterior, vam intercanviar opinions amb un assenyat i liberal empresari madrileny. Transcrivim la part més sucosa:

“-Un alcalde así es lo que necesitamos en Madrid.
-Pues no estamos dispuestos a cedérselo.
- No bromeo. La ciudades no pueden reducirse a un contenedor de vecinos. Su alcalde ha hablado de dar oportunidades a quien quiera aprovecharlas y de ayudar a quien lo necesita. Y yo lo suscribo.
- ¿No se me hará socialdemócrata a estas alturas?
- Yo prefiero definirme como liberal progresista.
- Pues me temo que lo que abunda ahora es el liberalismo a palo seco.
- ¿También en Cataluña?
- No lo dude. El liberalismo progresista –Trias Fargas, Roca…- ha sido laminado en CIU por una coalición de excitados nacionalistas y neocons de estar por casa. Con decirle que lo más parecido a un liberal progresista que hay en CiU es Duran Lleida!
-Pues sí que está mal la cosa. ¿Y Trias?
-Trias es un liberal conservador camuflado de socialdemócrata. Un candidato pensado para pactar con el PP. En realidad, el único candidato liberal progresista a la Alcaldía de Barcelona es el que usted ha conocido hoy, un socialdemócrata cabal: Jordi Hereu.
-Me alegra comprobar que mi intuición goza de buena salud.”

La pluja que ha pentinat Madrid durant aquesta setmana ha estat benèfica per l’espai físic, però malauradament intranscendent per a l’espai polític. Al contrari. L’atmosfera de crispació i enfrontament que el PP impulsa com a element cabdal de la seva estratègia ha enfortint durant aquests darrers dies el discurs d’aquells que malden per allunyar els ciutadans de la res publica; discurs que sintetitza la recurrent expressió “tots són iguals”, que no és més que una variant del popular consell del dictador “haga usted como yo; no se meta en política”.

Certament, hi ha raons per a la indignació, però aquells que volen convertir la indignació cívica i democràtica en abstenció ciutadana són -conscientment o no- aliats objectius d’una dreta que no ha acceptat el resultat de les darreres eleccions generals. El PP vol guanyar al carrer o través de la “titellització” de les institucions el que no ha estat capaç de guanyar a les urnes. I la decisió de la majoria conservadora del Tribunal Constitucional d’excloure el magistrat Pablo Pérez Tremps de les deliberacions dels recursos contra l’Estatut de Catalunya suposa un esglaó més d’aquesta irresponsable estratègia.

Els socialistes no estem en possessió de la veritat. En la nostra actuació hi conviuen encerts i errors. Però, equiparar l’acció del PP i l’acció del Govern socialista –en la política espanyola o respecte Catalunya- únicament s’explica, bé des d’un desconeixement de la realitat barrejat amb una certa mandra intel·lectual, bé des de posicions camuflades de la dreta espanyola o, en darrer terme, des d’un nacionalisme autòcton minoritari i emprenyat que viu còmodament instal·lat en aquesta peculiar afirmació. Tots iguals? No. Rotundament, No!

1998: L’Ajuntament de Barcelona proposa que l’AVE travessi la ciutat pel litoral. CiU i PP s’hi oposen frontalment. El Govern de Catalunya (CiU) defensava que l’AVE havia de passar pel Vallès. L’estació principal havia d’estar entre Sant Cugat i Rubí i la connexió amb Barcelona s’havia de fer a través dels Ferrocarrils de la Generalitat. El Ministeri de Foment (PP) volia l’AVE pel centre de la ciutat, però a través del túnel existent sota el carrer Aragó. El nou túnel havia de construir-se per al servei de rodalies.

A més, l’Ajuntament de Barcelona va defensar en tot moment que l’AVE havia de tenir una estació a l’aeroport. Aquesta proposta va tenir inicialment el rebuig de CiU i el PP.

2002: Ajuntament de Barcelona (Govern de progrés), Govern de Catalunya (CiU) i Govern d’Espanya (PP) signen un acord per tal que l’AVE creui Barcelona a través d’un túnel que unirà l’estació de Sants amb la Sagrera. Eren les quatre de la matinada del 10 de juny. Signen, entre d’altres, Joan Clos, alcalde de Barcelona, Felip Puig, conseller de Política Territorial i Francisco Álvarez-Cascos, ministre de Foment.

2007: CiU i PP qüestionen el pas de l’AVE pel centre de Barcelona.

Certament, les variacions de posicions d’alguns superen el més actiu dels cels de primavera. Però si les analitzem amb una certa calma, hi trobarem coherències no menyspreables. L’Ajuntament de Barcelona ha defensat sempre un AVE que passés per l’aeroport i travessés Barcelona. Va haver de renunciar a la seva proposta del litoral per a fer possible l’acord. CiU no ha volgut mai que l’AVE arribés a Barcelona. De fet, en la Catalunya somniada per CIU, amb el suport del PP, no hi ha lloc per a la Barcelona que somniem els barcelonins.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para febrero de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez