Archivo de marzo de 2007

Lídia –amablement irònica- em cobra, com cada dijous, les tres nits d’hotel mentre s’interessa pel preu del cafè al bar del Congrés. La quiosquera dispara en la mateixa direcció. En canvi, el propietari d’un bar de la plaça Canalejas -1,40 euros el cafè- m’interroga sobre les millores en la legislació que li afecta com a autònom. ¿Desapareix la política catalana de l’escenari espanyol tot i la seva demostrada capacitat per a generar notícies? Un altre símptoma: cap de les 42 preguntes realitzades a Zapatero el passat dimarts a la primera de TVE estava relacionada amb Catalunya o el seu autogovern (I únicament els ciutadans madrilenys van ser més actius que els catalans a l’hora de preguntar al president!)

Nosaltres considerem que les crítiques que han rebut els companys d’ERC aquests dies a Catalunya són desproporcionades i injustes. El desinterès –l’avorriment- de la societat espanyola respecte la política catalana és un objectiu coherent amb la seva vocació independentista. Nosaltres –federalistes que considerem gens suggestiu l’ingràvit ideal independentista- ens atrevim a qualificar aquest desinterès com a victòria independentista sense pal·liatius. Això sí, els companys republicans –i al amics de CiU que han acabat arrossegats a un independentisme antipujolià- haurien de procurar que aquest avorriment ibèric no vagi acompanyat d’un altre: el de la societat catalana respecte el nostre autogovern. Els animen, humilment, a conrear el “seny, mesura i ironia” que segons Ferrater Mora defineixen l’essència de la vida catalana. I a abandonar allò que Josep Pla anomenava “maquiavel·lisme del Pla de la Boqueria”. Fins i tot el ridícul s’ha de practicar amb dosis d’estil.

No fa gaires dies, una docent de l’IES Atenea de San Sebastián de los Reyes (Madrid) va impartir la seva assignatura amb una samarreta que tenia imprès el lema “Fórmula matemàtica: HB+ZP=HP”. Tanmateix, la notícia no està en l’actitud sectària d’una “educadora” que la porta a l’extrem d’insultar al President del Govern –i a la seva mare- en hores lectives. Per a nosaltres, la veritable notícia ens l’ha donada una de les seves alumnes. Carolina –aquest és el seu nom- ens ha explicat que, en un primer moment, els estudiants no ens van adonar que la samarreta en qüestió portava la indecent inscripció. “Pero luego vimos que las siglas hacían referencia a Zapatero y que le llamaba hijo de puta; entonces algunos alumnos fueron a quejarse al director y le obligaron a quitarse la prenda.”

En una de les seves conferències més rellevants –la que va dur a terme al Círculo Mercantil de Saragossa el 20-12-1911- Francesc Cambó va afirmar: “Podria decir mucho de los que se han erigido en pontífices del patriotismo y han hecho del nombre de España un trapo torero para incitar al odio.” Un segle després –i davant la proliferació de nous pontífex del patriotisme- nosaltres ens sentim molt identificats amb el rebuig i la reprovació cívica dels alumnes, dels pares i dels docents de l’IES Atenea davant el comportament ofensiu de “l’educadora”. No es tracta d’entrar al “trapo torero”, però tampoc de mirar cap un altre costat i refugiar-se en el “tots són iguals” que publicita una certa intel·lectualitat orgànica del desorientat nacionalisme a casa nostra. La neutralitat que alguns defensen és un còmode camí cap a la derrota. Nosaltres –vostès ja ho saben- no som neutrals. No ens podem permetre aquest luxe.

Resulta impossible que algú abandoni pel raonament una convicció a la qual no va arribar abans raonablement” Aquesta afirmació -que si no ens falla la memòria, és de J. Swift-, ens ha voltat pel cap al llarg de tota aquesta setmana. L’hem recordada en seguir la compareixença del Ministre de l’Interior sobre “l’afer de Juana”, que sintetitzà el propi Pérez Rubalcaba: “Viendo la política sobre presos de ETA del PP, para criticar la nuestra tendrían que repudiar la suya.” Ens va tornar a assaltar en conèixer la declaració de Jesús Sánchez Manzano en la sessió del judici de l’11-M del passat dimecres. El llavors comissari del Tedax va confirmar que des del primer moment va ser evident que l’explosiu no era l’utilitzat per la banda etarra. (El Govern del PP va atribuir la massacre a ETA fins la nit del 13 de març). I la vam rescatar, inevitablement, quan el President del Govern davant l’acusació de cedir al xantatge d’ETA per part del senyor Rajoy li va respondre que “Ni chantaje, ni montaje. Este gobierno no acepta chantajes, ni se achanta ante el montaje de mentiras deL PP.” No pretenem convèncer aquells que es refugien en la mentida, però si dialogar amb aquells – la majoria- que transiten pel camí de la raó per arribar a la meta de la convicció.

Pel camí de la raó vam arribar aquest dijous a l’aprovació de la Llei per a la igualtat efectiva de dones i homes. La Llei ens situa al capdavant dels països més avançats pel que fa a la promoció dels drets de les dones i l’eliminació de qualsevol discriminació que impedeixi una real igualtat d’oportunitats entre homes i dones en el terreny laboral, de les responsabilitats -polítiques, econòmiques…- o de les prestacions socials. El PP s’hi va oposar.

El Madrid –i l’Espanya- que es va manifestar ahir pel centre de la Villa y Corte contra el Govern socialista, fent un nou exercici d’hipocresia i impostura, és un Madrid no negligible, però no és Madrid, per molt que Telemadrid s’entesti en assimilar la part amb el tot.

Telemadrid –per cert- pateix una ensulsiada d’audiència i, en les darreres setmanes, ha passat de mitjà a font de notícies. La darrera l’ha protagonitzada Fernando Sánchez Dragó, últim fitxatge per a ressuscitar –fins ara sense gaire fortuna- el telenotícies nocturn “Diario de la Noche”. En una entrevista al diari 20 minutos, a la pregunta: “¿Cómo son los madrileños?, l’escriptor madrileny va respondre: “Ya no existen. Ahora son negros, cobrizos o amarillos”.

No hi ha progrés sense acceptació de la diversitat. I lamentem que el viatjat Sánchez Dragó, tot i les posteriors disculpes, tingui alguna dificultat per a entendre que l’existència de madrilenys “negros, cobrizos o amarillos” és una mostra de l’èxit de la ciutat i no una manifestació de la seva decadència. També a la Roma que es transformava en capital civilitzadora hi havia autòctons que es refugiaven en el passat per a fugir del vertigen del present. Tom Holland ho ha sintetitzat encertadament: “Roma estava canviant, acollint al seu si onades d’immigrants i el Senat no podia fer gran cosa per a impedir-lo. Nous idiomes, noves costums, noves religions: aquests eren els fruïts de la mateixa grandesa de la República”. És evident que el progrés –l’èxit- té inconvenients; però l’alternativa –una Madrid provinciana o una Barcelona comarcal- és un luxe que únicament es pot permetre un Sánchez Dragó enyoradís del temps en que jugava a la pilota al carrer Lope de Rueda.

Comencem per afirmar que en democràcia –amb excepció dels antidemòcrates, inclosos els qui utilitzen la violència- no existeixen enemics, sinó adversaris. Continuem manifestant que en una democràcia madura, experimentada -en una democràcia que gaudeixi d’un grau saludable d’escepticisme- els adversaris poden arribar a ser més lleials que alguns dels suposadament correligionaris. Afegim, tot seguit, que aquest no és el cas del nostre país. (Aclarim que quan parlem del nostre país, estem parlant tant de Catalunya com d’Espanya, realitats a les quals maldem per sumar-hi , el més aviat possible, l’europea). Recordem la coneguda tesi segons la qual en la política el principal és no equivocar-se d’adversari. Constatem dos casos recents que considerem dues equivocacions d’adversari de manual: La protagonitzada pel PP quan en la lluita antiterrorista prefereix atacar el Govern d’Espanya abans que arremetre contra ETA. I la que ens proporciona aquests dies CiU quan enmig d’una nova ofensiva de la dreta espanyola contra el nostre autogovern concentra el seus esforços en un atac frontal contra el Govern de Catalunya.

I acabem recordant una opinió de Sagasta. Don Práxedes estava convençut que els governs podien ser-ho únicament durant el temps que podia resistir “l’estómac dels qui dejunen a l’oposició” ¿I si els amics de CiU han acumulat en pocs mesos un apetit incontrolable que els porta, inexorablement i municipal parlant, als braços generosament oberts del senyor Rajoy a través de la mirada intel·ligent del senyor Piqué? En aquests cas, hauríem de reconèixer que la nostra anàlisi no era encertada: CiU no s’equivoca en l’elecció de l’adversari; torna a equivocar-se en l’elecció de l’aliat.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para marzo de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez