Archivo de abril de 2007

Què perdura del “Madrid tibetà” de Gaziel? Una proporció similar a la “Barcelona, rosa de foc” que ha resistit el pas del temps: alguns espais, alguna excèntrica tipologia humana i molts records… Nosaltres ja hem expressat aquí que el Madrid d’avui –en la Comunitat un de cada sis ciutadans han nascut fora d’Espanya- és una urbs elèctrica i contradictòria més propera al Nova York de principis del segle XX que a la metàfora tibetana del brillant periodista català.

En aquest Madrid, que ambiciona esdevenir capital de la globalització hispànica, Judit Carrera, una pedagoga nascuda a Vic fa 22 anys, conta contes en català a 75 nens de 3, 4 i 5 anys un cop a la setmana en un col·legi concertat. En aquest Madrid la Federació Regional d’Associacions de Veïns ha començat una recollida de signatures contra les avaries del metro –el suburbà madrileny, mitificat a casa nostra, en pateix una cada tres dies-. En aquest Madrid 40 organitzacions ecologistes, sindicats i associacions veïnals van lliurar dimarts passat 10.000 signatures a l’Ajuntament en defensa dels arbres del Passeig del Prado i Recoletos, mobilització apadrinada per la baronessa Thyssen (l’aliança entre l’aristocràcia i el poble que obsessionava a Disraeli ). En aquest Madrid 10 propietaris d’un portal del carrer Montera han creat l’associació “Nuevos Vecinos de Montera” i amenacen amb gravar en vídeo des dels seus domicilis prostitutes i clients per a denunciar el fracàs de l’Ajuntament en la seva promesa d’eliminar la prostitució de la zona… Tres Madrids que els nacionalistes i les dretes espanyoles i catalanes malden per amagar. Nosaltres, que ens apuntem al “De Madrid al cielo…y un agujerito para verlo.” no els hi volem fer el joc.

El passat dimecres es van presentar a Madrid dues obres impulsades per la Fundació Ernest Lluch: la que recull la seva Bibliografia i el primer volum de la “Miscel·lània acadèmica d’Ernest Lluch”. El Centre Cultural Blanquerna es va omplir d’un públic variat que responia a la diversitat de centres d’interès i inquietuds que Lluch va conrear com a intel·lectual i home d’acció fins al seu assassinat a mans d’ETA el 21 de novembre del 2000.

Quin goig el de poder escoltar Jordi Nadal, catedràtic emèrit d’Història Econòmica, mestre de mestres (Lluch entre ells)! El senyor Nadal ens va regalar una intervenció en la que les evocacions, les categories i els “chismes” –matèria de treball de tot historiador- confluïen harmònicament en la figura de Lluch. Recollim dues reflexions seves: la defensa d’una concepció de l’economia –la que encarna Lluch- que neix de la realitat, no dels conceptes, i que es compromet amb el seu temps; i el qüestionament dels dogmes econòmics –també dels que abominen de qualsevol política proteccionista- desconeixedors del passat i de les circumstàncies del present.

La Vice-presidenta del Govern, Maria Teresa Fernández de la Vega va aprofitar l’acte per a reivindicar, a través de Lluch, a totes les víctimes del terrorisme –molts dels presents teníem al cap els testimonis d’emoció i dolor de les víctimes al judici de l’11-M-. I ho va fer, enviant, alhora, un missatge clar i català (en castellà) a la nostra màfia autòctona: “Nunca los violentos obtendrán nada. Nunca conseguirán doblegar la democracia ni quebrar nuestra voluntad de vivir en paz y libertad.” A Ernest Lluch, com que no el podien doblegar, el van matar. Però van fracassar en l’intent de matar la seva veu i el seu esperit.

Escrivim aquestes línies des de Busan: segona ciutat i port principal de la República de Corea amb una estreta relació amb Barcelona. Hi som com a membres d’una delegació parlamentaria encapçalada –amb intel·ligència i assenyada ironia- pel senyor Jordi Vilajoana, Vicepresident segon del Congres, que té com a objectiu enfortir les relacions polítiques, econòmiques i culturals entre Espanya i Corea.

Tot just cinc dies d’atapeïda agenda institucional recomanarien abstenir-nos de fer qualsevol precipitada reflexió. Tanmateix, quelcom ens obliga a compartir amb vostès una percepció que hem tingut des del moment en que vam aterrar a l’aeroport de Inchoan: la d’estar compartint uns dies amb un poble coreà que, més enllà de problemes i inquietuds, sembla apassionadament cohesionat en l’objectiu de millorar el seu present a través del treball, l’esforç i l’afany de superació personal i col·lectiva.

Vicens Vives, a “Notícia de Catalunya” assenyala que en determinades conjuntures els catalans hem disminuït la intensitat del nostre esforç i ens hem acomodat a un cert “ja està be”, contradictori amb el millor dels trets del nostre tarannà: “l’aptitud per al treball com a eix de l’embranzida vital del país”. Als darrers temps, a casa nostra s’han produït alguns símptomes d’aquest acomodatici “ja està be”. Símptomes que –en contra dels discursos interessats d’alguns- no són privatius de Catalunya. Els trobem -i això no ens consola- arreu d’Espanya i tenen una clara dimensió europea. A Corea no n’hem trobat cap.

L’acord entre l’alemanya E.ON, la italiana Enel i la constructora espanyola Acciona ens permet afirmar –amb les cauteles que hem col·lecionat al llarg del darrer any i mig- que la batalla pel control d’Endesa ha entrat en la recta final.

A hores d’ara, el que coneixem de l’acord sembla raonable. Una Endesa independent i amb participació autòctona rellevant té garantit el seu futur sobre la base del seu lideratge a Espanya i Iberoamèrica. Així, mateix, la reubicació d’actius d’Endesa –i, especialment, la venda de Viesgo que s’hagués profuït en qualsevol cas-, suposa l’entrada d’E.ON en el mapa energètic espanyol i el desitjable increment de la competència a casa nostra. Finalment, la ratificació del compromís d’Acciona i d’Enel de llançar el més aviat possible una opa sobre el 100% d’Endesa a un preu mínim de 41 euros no amargarà el cap de setmana a cap dels seus accionistes.

John Rose, cap de Rolls-Royce –i gens sospitós de conreuar estatalismes de matriu continental- afirma que obrir de forma indiscriminada l’economia suposa el rics de convertir el Regne Unit en “un portaavions per a estrangers.” ¿És incompatible la defensa dels interessos del nostre país en sectors estratègics amb l’avenç cap a un veritable mercat únic europeu? Nosaltres –socialdemòcrates moderats i apassionats europeistes- creiem que no. Els governs tenen una responsabilitat que no poden defugir amparant-se en dogmas neolliberals que solen amagar interessos ocults o ingenuïtats encara més perilloses.

Perdedors? Aquells que s’han plantejat aquest afer des de la defensa de posicions de poder filles de l’aznarato: no han pogut impedir el naixement d’un potent projecte energètic europeu d’arrel italo-espanyola.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para abril de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez