Archivo de mayo de 2007

“El meu catalanisme passa per un barcelonisme actiu com a aportació al país” afirma Jordi Hereu en la seva captivant conversa amb Oriol Bohigas sobre Barcelona transcrita per Xavier Febrés i publicada a La Magrana. Aquest barcelonisme actiu que practica –mirant lluny i treballant a prop- Jordi Hereu és la versió barcelonina del compromís municipalista de centenars d’alcaldes progressistes que han escrit i volen seguir escrivint algunes de les pàgines més reeixides del catalanisme.

Fill d’una família de menestrals, Rius i Taulet exercí com a advocat des de 1858 fins a la Revolució de Setembre de 1868. Va ser per primera vegada alcalde de Barcelona el febrer de 1872. Ho tornarà a ser en tres noves ocasions, esdevenint el primer alcalde, en sentit modern, de la ciutat. L’Exposició Universal de 1888, la Gran Via, el passeig i monument de Colom, el cementiri de Montjuïc, l’Institut Municipal d’Higiene, el Mercat del Born… són part de la seva obra.

El liberal i monàrquic Rius i Taulet va ser el primer polític català del segle XIX que va renunciar a altes responsabilitats a Madrid –tenia una profunda amistat amb Sagasta que li va fer reiterats oferiments- perquè tenia una única obsessió: Barcelona. Jordi Hereu comparteix aquesta obsessió i l’exerceix des d’una perspectiva catalanista i d’esquerres. D’un catalanisme més preocupat per les persones, la ciutat i la societat, que per la nació. D’un catalanisme que defuig recreacions malenconioses del passat perquè vol governar democràticament el present i preparar el futur. L’alcalde Hereu tindrà el nostre vot avui no per solidaritat partidària, sinó per convicció barcelonina, una convicció que Francesc Rius i Taulet va ser dels primers en professar.

Va ser Don Jacinto Benavente el qui va afirmar –si la memòria no ens falla- que els espanyols, si no sacrificaren toros en les places seguirien cremant heretges. Per evitar caure en la temptació –i per donar suport a Serafín Marín, màxim representant avui de la tauromaquia catalana- vam assistir dimecres passat a Las Ventas a la setena corrida d’abonament de la Feria de Sant Isidre. El de Montcada i Reixac no va tenir sort amb el seu lot i va esbossar dues discretes actuacions. La tarda la va salvar el madrileny Matías Tejela que va torejar amb bon gust i cadència el seu primer, Droguero ,i va acabar sortint per la Puerta Grande, amb l’opinió contrària d’una part del públic.

Un dia abans, el de Sant Isidre, Esperanza Aguirre s’havia passejat orgullosa amb el seu vestit de “chulapona” per la “Pradera de Sant Isidro”, complint d’aquesta manera un vell somni, segons ella mateixa va confessar. Els candidats socialistes a l’Ajuntament i la Comunitat –Sebastián i Simancas- van estar a l’alçada del ritual castís i –“más chulos que un ocho”- es van marcar un chotis sense complexes; això sí, amb més voluntat que encert. Aquesta estampa costumista –tota una heretgia a casa nostra, si tingués com a protagonistes als seus homòlegs- ens omple de serena satisfacció. I és que nosaltres (que ja tenim l’entrada per tornar a gaudir del toreo de José Tomás el proper 17 de juny a la Monumental de Barcelona i abominem de qualsevol tipus de perseguidors d’heretges) no podem deixar d’amagar una certa simpatia i enveja per la difuminació de les barreres socials –¿totalment artificial i interessada?- que es produeix a la capital del Regne i, amb especial intensitat, un matí primaveral del dia de Sant Isidre.

La creu: El senyor Gegrorio Salvador, vicedirector de la Real Academia Española és un experimentat conreador de perles. Dijous passat el “salvador” del castellà va insistir en la seva ocurrència de que la repressió que pateix ara el castellà és pitjor que la persecució que van patir la resta de llengües peninsulars durant la dictadura franquista: “Imposar, com es va fer en la dictadura, una llengua que parlen 400 milions de persones, és menys greu per a les víctimes de l’atropellament que imposar-los, com es fa ara, una llengua d’un milió i mig o de tres milions de parlants”. Certament, el senyor Salvador és perfectament compatible, tant amb la mentida, com amb la barbaritat.

La cara: Dimecres passat el màxims responsables de la política lingüística dels Governs de Catalunya, Galícia I Euskadi van presentar al Congrés -abans d’una reunió al Ministeri d’Administracions Públiques- el protocol de col·laboració signat entre les tres administracions per a promoure les llengües cooficials al conjunt de l’Estat. Al protocol–una mà estesa al diàleg- s’afirma que: “davant qualsevol pretensió uniformitzadora, els tres governs assumeixen el pluralisme com a valor positiu i consubstancial dels seus països i del mateix Estat espanyol.” Ho subscrivim.

Maria Sol López, Secretaria General de Política Lingüística de la Xunta de Galícia, va concloure la seva intervenció amb unes paraules de Castelao: “O verdadeiro heroismo consiste en trocar os ancejos en realidades, as ideas en feitos”. Nosaltres voldríem convertir en un fet real el desig i la idea d’una Espanya en la qual tots compartíssim l’orgull de posseir un veritable tresor: quatre llengües que ens ajuden a enderrocar fronteres…mentals.

El 18 de desembre de 1913, Alfons XIII signà el Real Decreto de Mancomunidades, que obria les portes a la Mancomunitat catalana. Presidia el Govern Eduardo Dato, un conservador d’exquisides maneres amb una sincera preocupació social. El decret, pactat directament amb la Lliga a través dels bons oficis d’en Cambó, es feia realitat, tot substituint un Projecte de Llei de Mancomunitats que es trobava encallat al Senat, després d’haver estat aprovat pel Congrés gràcies a l’obstinació política de José Canalejas.

Dilluns passat, l’Alcalde de Barcelona i el President del Govern van acordar l’Ordre ministerial per la qual es cedeix plenament el Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona, amb l’objectiu de convertir-lo en un centre promotor de la pau. Les pedres de Montjuïc – a les quals hauríem d’apropar-nos lleugers de retòriques partidàries- concentren bona part de les tragèdies i contradiccions del nostre passat. L’acord, rubricat a la Moncloa per Jordi Hereu i Rodríguez Zapatero, converteix en realitat l’anhel de la ciutat i el compromís presidencial.

“Quina sort! Tot està per fer” va exclamar –segons Josep Pijoan- Prat de la Riba en ser nomenat President de la Diputació de Barcelona. Si, alguns anys després, la Mancomunitat va ser realitat a través d’un Decret, que el Castell ens arribi a través d’una Ordre ens sembla d’allò més legal, natural i procedent El Castell de Montjuïc ha tornat a la ciutat com a símbol carregat d’esperança i d’un futur en el qual també tot està per fer. ¿Serem capaços d’evitar controvèrsies tàctiques i menors del passat –remot i recent-? ¿Serem capaços d’esmerçar els nostres esforços en allò que està per fer i deixar d’enredar-nos en allò que està fet…i ben fet?




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para mayo de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez