Archivo de julio de 2007

El passat dijous, el dibuixant Guillermo Torres i el guionista Manel Fontdevila, responsables de la vinyeta que originà el segrest de la revista satírica El jueves, van declarar durant vint minuts a l’Audiència Nacional. Tot sembla apuntar que el cas “no pasará a mayores”.

El principal objectiu de la vinyeta era criticar, mitjançant la ironia, la mesura del govern de lliurar 2.500 euros als pares per cada fill acabat de néixer. Tot i ser partidaris d’aquesta i d’altres mesures de suport públic a les famílies, valorem de forma positiva tota aportació crítica al debat públic. Sense la crítica –irònica o no- les societats obertes i democràtiques no existirien. Nosaltres volem fer també les nostres aportacions. Considerem:

Que els drets de llibertat d’expressió i informació tenen un caràcter prevalent perquè són el fonament de l’opinió pública. Però que l’exercici d’aquests drets no és il·limitat (dret a l’honor i a la pròpia imatge, per exemple).

Que la representació dels Prínceps d’Astúries que realitza El jueves és d’un gust manifestament millorable i innecessàriament grossera; opinió, que es pot compartir, fins i tot, des d’un assenyat republicanisme.

Que la mesura del segrest s’ha demostrat contraproduent, però que, alhora, ha obert un debat necessari sobre la vigència d’aquesta figura jurídica vuitcentista.

I que -sense que serveixi de precedent- ens sentin totalment compatibles amb el senyor Duran i Lleida quan afirma que “es rebel·la davant les intencions de presentar la Corona com a parasitària del sistema constitucional”. La institució monàrquica ha de ser valorada d’acord amb com exerceix les seves atribucions constitucionals. Nosaltres creiem que les exerceix amb un alt grau d’encert.

Hi tornarem els primers dies de setembre

El record més nítid que vaig atrapar en una recent visita a Segòvia és la visió, des de les afores de la ciutat de la seva Catedral apareixent i desapareixent enmig del no-res. Aquesta entremaliadura visual propiciada per la sinuosa orografia que envolta la plàcida ciutat castellana és difícilment repetible transitant per l’entorn de Madrid.
El que s’està operant en l’horitzó de la villa y Corte és un canvi de referències dels que marquen tota una època: el Madrid del Pirulí de RTVE i les torres KIO està començant a donar pas al Madrid de la senyera. Perquè, al menys per a nosaltres, catalans que anem i venim, una descomunal senyera, i no una altra cosa, formen les quatre torres del parc empresarial que s’estan alçant al nord del Passeig de la Castellana. Els quatre edificis (Torre Repsol, Torre de Cristal, Torre Espacio i Torre Sacyr Vallehermoso) seran els més alts d’Espanya al 2008.
Tenim la intuïció que al model madrileny de “democràcia edificant” li cal un debat social, polític i cultural més ampli i profund. Tanmateix, també intuïm que, a casa nostra, es produeix el fenomen invers: el necessari debat respecte el territori acaba generant paràlisi quan el monopolitzen legítims interessos particulars. Però quan, a més, determinades forces polítiques canvien d’opinió per descarnats motius partidistes, el que tenim és un greu problema de frívola irresponsabilitat. Un exemple? “Es un acord estratègic per a Barcelona i per a Catalunya”. L’acord és el del pas de l’AVE pel centre de Barcelona. Les paraules són del senyor Puigdollers, parlant en nom de CiU al 2002. Ara, el senyor Trias n’és radicalment contrari i no concep una Barcelona sense un AVE que passi per Sant Cugat.

“Curiosa paradoja: se nos dice que el mundo avanza hacia la superposición de lo sentimientos de pertenencia; se nos exigen flexibilidades de todo tipo –flexibilidad mental, flexibilidad laboral, flexibilidad emocional- para afrontar inciertos retos de futuro, pero la inflexibilidad ideológica y política tiende a apoderarse del espacio público.” Si transcribo íntegramente esta cita de Enric Juliana es porque la he tenido presente en no pocas ocasiones a lo largo de estos años. Ciertamente, he tenido tiempo de acompañar esta paradoja de otras, tal vez no de igual calado, pero no exentas de interés. La última, la que consiste en llenarse la boca con las virtudes del esfuerzo personal, del afán de superación, del mérito, en definitiva y, al mismo tiempo, suprimir el impuesto de sucesiones, seguramente el más redistributivo de los impuestos y el que –en palabras de Josep Ramoneda- impide que algunos se coloquen en “el punto de partida de la carrera con un motor trucado con una herencia impoluta”. Y no crean que dicha supresión conlleva un mayor ahorro público. A las Comunidades Autónomas gobernadas por el PP no se les pasa por la cabeza acompañar la supresión del impuesto con la limitación de servicios y la reducción del gasto público. No sean ilusos! La solución es mucho más sencilla: basta con exigir al Gobierno de España que, con el dinero de todos, aumente su financiación. En resumen, ni meritocracia, ni control del gasto público: jauja para algunos.

Nadie niega que el impuesto de sucesiones hoy está generando situaciones injustas en amplios sectores de las clases medias y las familias trabajadores. Pero ante esta situación, la respuesta es su reforma, y no su eliminación. Esta es la posición que defiende el Gobierno de Catalunya, a través del Consejero de Economía y Finanzas, Antoni Castells: reducir la carga del impuesto; dejar prácticamente exenta la tributación de la vivienda con límites muy elevados cuando la transmisión sea de padres a hijos o entre cónyuges; y eliminar los casos que quedan en los cuales puede ser objeto de tributación la transmisión de activos a efectos de actividad productiva.

Pero, evidentemente, los méritos –y los deméritos- también cuentan en el escenario político. Ahora que nos hemos alejado del debate sobre el estado de la nación, me permitirán que comparta con ustedes una confesión y una convicción. La confesión: Para un diputado que forma parte de la mayoría –antaño llamados diputados gubernamentales- el Gobierno gana, por definición, todos los debates que se producen en el hemiciclo de la Carrera de San Jerónimo. La convicción: Esta vez, la victoria del gobierno sobre la oposición ha sido cierta, clara y rotunda. Frente a un Presidente del Gobierno que cree en su país, que presenta un razonable balance de gestión –y lo que es más importante- un ilusionante horizonte de futuro; un Rajoy atrapado entre el tremendismo y la insensata demanda de las actas de las reuniones con ETA.

¿Por qué cada vez que miden sus fuerzas Zapatero y Rajoy en el terreno parlamentario, cara a cara, sin intermediarios, el primero sale inevitablemente triunfador y el segundo fatalmente trasquilado? Barrunto que, a lo mejor, se trata también de una cuestión de méritos. Zapatero está donde está por méritos propios –se presentó a unas primarias que ganó pero pudo perder-; mientras que Rajoy sucede a Aznar precisamente porque no arriesga, porque tiene el mérito de plegarse a todas sus decisiones. Zapatero arriesga para construir su patrimonio político. Rajoy hereda el suyo de Aznar y parece decidido a dilapidarlo. Si ha tenido que abonar un impuesto de sucesiones razonable o excesivo es cuestión que dejo a su consideración.

(Artículo publicado en el diario Expansión el lunes, 16 de julio del 2007)

Compartim taula i conversa amb un conegut empresari madrileny que conrea sòlides conviccions liberals i una curiositat insaciable per tot allò que passa a casa nostra.

“- Desde que coincidimos en el Ritz, escuchando al Alcalde de Barcelona, parece que las aguas de la política catalana bajan más calmadas,
-Ciertamente, el Gobierno del Presidente Montilla ha alcanzado una velocidad de crucero y un más que razonable nivel de cohesión y orden en su gestión.”
-Sin embargo, leo que sus socios de ERC vuelven a estar movidos…
-Usted, en el fondo, desea volverme a preguntar por la sociovergencia.
- Lo admito… Y me preocupa que empiece a conocerme demasiado.
- No le dé importancia. Son ya tres años de aprendizaje madrileño. Pero, me obliga a reiterarle que el PSC es un partido serio con una estrategia de alianza con ERC y ICV que no vamos a cambiar porque creemos que es la mejor, hoy por hoy, para Catalunya.
-No insistiré mas. Pero, antes de pasar a la encrucijada navarra,¿existen realmente obstáculos insalvables para un futuro sociovergente?
- El fundamental: la opción que hemos tomado los socialistas. Pero no quiero esconderle que con el grupo de “escogidos” que rodean a Mas en Barcelona (practicantes de un antisocialismo gástrico, faltón y clasista) sólo es posible una relación de combate democrático.”

Josep Pla no es va abstenir de llançar la seva mirada de cirurgià sorneguer sobre “el prestigi dels fracassats presidents de la I República”. Del fracàs del senyor Mas com a hereu de Pujol no sembla que arribi a a desprendre-se’n cap tipus de prestigi. Ocupar els caps de setmana remugant lamentacions i faltant al respecte al president de la Generalitat no semblen títols que habilitin per a prestigis futurs o, més modestament, per a amables records.

Ens pregunten a Ràdio-4 pel resultat del debat de l’estat de la nació. Com a diputats de la majoria que som -en altres èpoques ens deien diputats governamentals-, tenim la profunda convicció que el Govern, per definició, sempre surt guanyador dels debats que es produiexen a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que aquest cop, a més, la victòria governamental ha estat certa, clara i rotunda. Enfront d’un Zapatero que creu en el seu país, que presenta deures fets -i el més important- que dibuixa un il·lusionant horitzó de futur; un Rajoy atrapat entre el tremendisme i la insensatesa de la demanda de les actes de les reunions amb ETA.

Escrivim aquestes línies mentre Carme Chacón és entrevistada a TV-3. Demà prometrà la responsabilitat de Ministra d’Habitatge a la Zarzuela. Ja ho veuen, mentre els amics de CDC i UDC discuteixen -potser amb massa antelació- sobre el seu paper en la política espanyola -ministres, sí o no; amb Rajoy o Zapatero…- els socialistes catalans ho tenim clar i anem per feina.

D’ençà les eleccions del 15-J de 1977, els catalans han donat la seva confiança majoritària als socialistes en totes les eleccions generals. Tal vegada perquè som l’única força política que ens presentem amb l’ambició de governar Espanya des d’una orientació de progrés, fent-la avançar, alhora, en un sentit federal. Si del que es tracta és d’influir una mica des d’una perspectiva conservadora o progressista, de votar per dos cops la investidura de José María Aznar o d’esmerçar esforços en el fatigós projecte de desenganxar-nos d’Espanya, existeixen, per sort, altres formacions polítiques amb capacitats i experiència per representar amb molta dignitat aquestes aspiracions.

Dimarts passat el Cardenal Arquebisbe de Toledo i Vice-president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio Cañizares, va advertir als col·legis que imparteixin la matèria d’Educació per a la Ciutadania que “estaran col·laborant amb el mal.” L’avís per a navegants docents anava especialment dirigit a les escoles religioses que, majoritàriament, no han manifestat cap rebuig a aquesta assignatura.

Ja ho veuen, torna el mal (el Mal, si vostès així ho prefereixen). Però convindran amb nosaltres que aquest cop el diable s’ha superat en la seva reconeguda perícia per al camuflatge. Perquè, segons el senyor Cañizares, s’ha encarnat en una matèria educativa que pretén que els nostres fills –com passa en la pràctica totalitat dels països europeus- esdevinguin ciutadans coneixedors dels seus drets i deures, així com de conceptes, com ara els drets humans, la democràcia, la convivència o el respecte, coherents amb els valors que impregnen la Constitució.

El mal –aquest gens imaginari- es va manifestar el passat diumenge en forma d’atemptat terrorista contra el contingent militar espanyol que forma part de les forces d’interposició de l’ONU al Líban. Jonathan Galea, Juan Carlos Villora, Manuel David Portas, Yeison Alejandro Castaño, Jeferson Vargas i Yhon Edisson Posada van perdre les seves vides per preservar, entre d’altres, les nostres.

A aquestes alçades de la vida, l’objectiu de derrotar definitivament el mal –en les seves mutants manifestacions- ens sembla més aviat inassolible. Una predisposició sincera a combatre’l i, per damunt de tot, no equivocar-nos i no deixar-nos equivocar a l’hora d’identificar-lo semblen objectius més modestos, però alhora més assenyadament al nostre abast.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para julio de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez