Archivo de septiembre de 2007

Saludem el naixement del “Público”. Ho fem per tres raons: perquè llançar-se, en ple regnat d’Internet i de la premsa gratuïta, a l’aventura de consolidar un nou diari té quelcom d’intrèpid que la fa especialment atractiva; perquè la pluralitat –també dels mitjans de comunicació- és un bé que cal llaurar sempre que sigui possible; i perquè la impressió que ens ha provocat la lectura del seu primer número, comprat a la Puerta del Sol, és francament positiva (fins i tot han incorporat una pàgina dedicada a la història!).

Seguim la intervenció del President de la Generalitat al debat d’orientació de política general. Ens sembla especialment oportú que la seva idea de la Catalunya futura incorpori la d’una “Catalunya respectuosa amb totes les institucions, amb tots els símbols i amb totes les lleis del nostre ordenament jurídic. Una Catalunya que no necessita cremar res per a fer-se sentir i per a fer-se valer.” Perquè –no ho dubtin- algú que té la necessitat de cremar una bandera, una foto o un llibre té moltes possibilitats d’estar incubant alguna variant del virus del feixisme. El President Montilla també ens va parlar “d’una Catalunya que ja ha après que la queixa, el lament pel que hauria pogut ser i no ha estat, o el posat antipàtic no ajuden a avançar.” Nosaltres ens declarem entusiastes d’aquesta Catalunya. En canvi, la Catalunya del plany ens avorreix i la intuïm profundament anti-catalana.

Compartim el dolor amb els familiars i amics dels soldats Germán Pérez y Stanley Mora. Per segona vegada en tres mesos –no oblidem als sis companys morts al Líban- en la Base Príncipe de la Brigada Paracaidista es va realitzar un funeral d’Estat sobri, marcial i emotiu. El van presidir els Reis.

El vice-president Pedro Solbes i el conseller Antoni Castells van arribar dilluns passat a un acord sobre l’aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut. Aquest acord garanteix la inversió pública en infrastructures més important de la història de Catalunya: els Pressupostos Generals de l’Estat aportaran 34.000 milions d’euros per a les infrastructures catalanes els propers 7 anys.

Com que CiU havia demanat 3.719 milions per al 2007 i n’hem obtingut 4.022, no tenim cap dubte del seu suport al positiu resultat de les negociacions entre el Govern de Catalunya i el Govern d’Espanya. Però per a donar suport a un acord satisfactori per al país, els estrategs de CDC haurien superar la seva afició per la confrontació amb UDC i les febrades independentistes impròpies d’un partit que ha governat Catalunya durant 23 anys.

Negociar –amb fermesa i intel·ligència-, acordar –amb lleialtat i seriositat- i avançar en el nostre autogovern dins el marc constitucional. Aquest és el camí que està recorrent el Govern del President Montilla. El mateix camí pel qual va avançar Catalunya amb els Presidents Pujol i Maragall. El mateix camí que van transitar els Presidents Macià i Companys en el marc de la Constitució de la II República. El mateix camí que va iniciar Prat de la Riba en el marc de la monarquia alfonsina i que va reniciar el President Tarradellas durant la transició. ¿N’hi ha d’altres de camins? Sense dubte. Tots legítims. Tanmateix, cal saber que alguns són veritables carrerons sense sortida. Fins i tot podem trobar suposats camins que no són més que el fruït de convertir en ocurrències una estat –individual o col·lectiu- de desànim, desorientació i desolació.

L’anunci de la renúncia de Josu Jon Imaz a presentar-se a la reelecció com a President del PNB va produir un veritable sotrac a Madrid. Ara fa dos anys i escaig, vam tenir l’oportunitat de conèixer i xerrar-hi una estona. En la distància curta, la cordialitat sincera, les conviccions expressades amb moderació i la fina intel·ligència del dirigent polític basc ens van causar un gran efecte. Res més lluny de la nostra intenció que entrar a valorar les raons o les conseqüències d’aquesta decisió. Ens hauríem de limitar a subratllar la seva rellevància que supera àmpliament els límits de la política basca.

Però, no ens podem abstenir de recordar alguna de les afirmacions –sempre intel·ligibles- del senyor Imaz: “Construir Euskadi entre todos: nacionalistas y no nacionalistas, independentistas, soberanistas, autonomistas y centralistas. Nadie nos sobra”; “En las circunstancias actuales, (referint-se a ETA després del fracàs del procés de pau) sólo la acción policial y la deslegitimación social y política de su entorno son los caminos que nos permiten trabajar por la paz y la libertad en Euskadi.”

En la seva carta de renúncia, Josu Jon Imaz ha escrit “Hay momentos en la vida en los que las personas debemos enfrentarnos a decisiones complejas. Dar importancia a los proyectos en los que creemos o apostar por vincular esos proyectos a nuestra propia participación en los mismos.” Imaz ha renunciat –i això l’honora- des de la convicció de que aquesta era la decisió més útil pel projecte polític que representa i pel seu país. Nosaltres ens atrevim a opinar que el EAJ-PNV i Euskadi no es poden permetre el luxe de renunciar a les idees que Imaz encarna amb honestedat i valor.

El 8 de desembre de 1911 una representació de les quatre Diputacions catalanes, encapçalada per Prat de la Riba, va lliurar al President del Govern, Canalejas, las bases d’una Mancomunitat catalana. Començava a Madrid un llarg periple que no acabarà fins al 18 de desembre de 1913, data en la que el rei signà el Reial Decret de Mancomunitats a proposta del conservador Dato. El debat es va desenvolupar en un clima madrileny favorable a la proposta catalana, que contrastà amb la rebuda que havien patit –i patirien- d’altres iniciatives del catalanisme.

Francesc Cambó, a les seves memòries se’n fa esment: “Per l’actitud assenyada de la Lliga i pel joc de pèndol que fa que l’opinió pública desitgi canviar de jeia, s’havia passat del període de fòbia anticatalana a un altre en que les coses de Catalunya, fins les que tenien un sentit català més marcat, eren rebudes a espanta amb la major simpatia. Així comprovàrem com les primeres tasques del l’Institut d’Estudis Catalans foren rebudes i comentades amb consideració i respecte per la gent més qualificada de Madrid i d’altres ciutats d’Espanya. Veiérem, també, com l’Orfeó Català anà a Madrid a donar uns concerts, cantant en català, iniciats amb el Cant de la Senyera que tingueren un èxit immens.”

En un Madrid que respira una amable tardor, confirmem –xerrant amb uns i d’altres- que les incidències que pateix la nostra xarxa de rodalies han creat un clima de comprensió respecte al dèficit d’infrastructures a casa nostra. El miserable discurs amb el qual el PP ha pretès enverinar mitja Espanya: “los catalanes se lo quieren llevar todo” ha topat amb la realitat.

Un estadi d’ànim proper a una raonable plenitud ens envaeix quan acabem satisfactòriament la lectura d’una novel·la. La lectura de “Nada” de Carmen Laforet no ens ha provocat una plenitud d’especial intensitat, però potser mai havíem tingut tant d’interès per conèixer l’autor de l’obra: en aquest cas, la Carmen Laforet capaç d’escriure –amb vint-i-dos anys i en l’Espanya de1943!- un relat amb la profunditat psicològica, la maduresa de l’ofici i la ingènua radicalitat de la novel·la que va obtenir el primer Premi Nadal.

Després de llegir “Nada” serà inevitable que un passeig pel carrer Aribau o pel pati de lletres de la Universitat ens portin a la memòria a Andrea, Ena, la seva mare, Angustias, Gloria o l’àvia. Els personatges masculins –fins i tot el sinistre Roman- no estan a l’alçada de la força dels femenins. Una imatge ens sobreviu dels dos germans: “¿ Ver a un hombre a solas, siquiera fuera de lejos, tal como yo acechaba a Román entonces (…) con su cartera de estudiante bajo el brazo, golpeando casi siempre, la espalda del hermano, en un juego de cachorros que se acaban de despertar?”

Escrivim aquestes línies des del nostre “pueblo”. Des del “pueblo” dels nostres pares i dels nostres avis. Fins aquí han arribat les paraules del senyor Puig en les quals qüestionava, des d’un nacionalisme integrista i classista, el lloc d’estiueig del President de la Generalitat. (Per acabar d’adobar-ho, amb informació equivocada, car el “pueblo” de José Montilla porta varies dècades sota les aigües d’un pantà). Amb aquest episodi, la manca de respecte pel President de la Generalitat per part dels dirigents de CDC s’ha ampliat a tots els catalans que passem les vacances al “pueblo”. Des del nostre, comencem a sospitar que l’actual direcció de CDC comença a ser un problema per a Catalunya.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para septiembre de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez