Archivo de octubre de 2007

Avui té lloc al Vaticà la beatificació de 498 víctimes religioses durant la Guerra Civil. Entre els beatificats es troba Juan Duarte, un seminarista malagueny de 24 anys –encara adolescent a les fotografies-que estava passant les vacances de 1936 al seu poble, Yunquera. Va ser segrestat a casa seva per un grup de milicians republicans que li van arrabassar brutalment la vida

“Únicament quan s’ha perdut tota curiositat vers el futur, s’ha assolit l’edat d’escriure una autobiografia” sostenia Evelyn Waugh. Aquesta afirmació, que sempre ens ha semblat prou encertada, ens atreviríem a matisar-la avui, en ple debat sobre l’anomenada memòria històrica. El moment autobiogràfic requereix, a més de la pèrdua de curiositat respecte el futur, una certa capacitat per a mirar assossegadament el passat, per a assumir-lo ponderadament amb totes les seves contradiccions. I, encara podríem estirar més d’aquest fil. Els pobles també necessiten escriure les seves autobiografies des d’una mirada compartida i tranquil·la del seu passat. Però, en el seu cas, no com a conseqüència de la manca de passió pel futur, sinó per la raó radicalment contrària: per a garantir un projecte de futur engrescador i ambiciós que no exclogui ningú. La presència de José Andrés Torres Mora -cosí nét de Juan Duarte i ponent socialista de l’anomenada Llei de la Memòria Històrica-, avui a Roma, 71 anys després del salvatge assassinat del jove seminarista a mans d’un escamot esquerrà, ens fa mirar amb esperança el nostre futur, en la mesura que desapareix la línia divisòria entre els morts del uns i els morts dels altres. En la mesura en que tots els morts, tots els sofriments i totes les injustícies les sentim com a nostres.

Una societat avança si és capaç de concebre un projecte de futur atractiu i ambiciós. Però aquest horitzó és sempre més clar si s’afronta amb les ferides del passat plenament cicatritzades.

Dimecres passat, la Comissió Constitucional del Congrés va aprovar la Llei de Víctimes de la Guerra Civil i la dictadura –la coneguda com a Llei de la Memòria Històrica-. La llei dona resposta a un conjunt de causes justes pendents que no es van poder resoldre durant la transició. Era necessari –imprescindible- atendre aquests interrogants que no havien tingut contestació durant trenta anys. El debat, a més, va ser especialment útil ja que ens va permetre incloure al text una esmena per tal que els fills i els néts dels exiliats durant la Guerra Civil i la dictadura puguin accedir a la nacionalitat espanyola.

El mateix dia, un equip d’investigadors encapçalat pel director del Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona (CRESIB) de l’Hospital Clínic de Barcelona, Pedro Alonso, ens va donar la notícia de l’èxit dels assaig clínics realitzats amb la que, avui, és la vacuna més avançada per a combatre la malària.

Que la ciència catalana i espanyola sigui la que ha acorralat una malaltia que s’endú la vida a 750.000 nens africans a l’any ens omple d’un orgull més que saludable. És, a més, un fet que ens hauria d’ajudar a mirar el futur amb un raonable optimisme, especialment útil per a dissipar sentimentalismes i pessimismes que alguns practiquen metòdicament. D’alguna manera, també la Guerra Civil i la dictadura, han esdevingut dues vacunes –tràgiques i doloroses- contra el sectarisme, la confrontació fraticida i tot tipus de feixismes. Dues vacunes, aquestes sí, malauradament autòctones.

El director d’Operacions de Metro de Madrid, Aurelio Rojo, i el gerent d’Atenció al Client, Juan Carlos López Galindo, han estat cessats fulminantment de les seves responsabilitats. La Conselleria de Transports de la Comunitat de Madrid els ha assenyalat com a responsables de no haver supervisat un vídeo de promoció del transport suburbà que ha aixecat les ires colchoneras. I és que els creatius van tenir l’ocurrència de comparar els hàbits incívics d’un seguidor de l’Atleti , que arriba tard a l’estadi després de conduir el seu cotxe, fumar i parlar pel mòbil alhora, amb els d’un polit merengue que arriba puntual –en metro, és clar- a la seva cita futbolística.

En definitiva, els creatius es van passar de frenada i s’han portat pel davant les cadires dels senyors Rojo i López Galindo. No s’amoïnin. El final no és sempre tan dramàtic. Tot el contrari. En la societat de l’espectacle no passar-se de frenada pot arribar a ser un greu problema. Un defecte insalvable. Fins i tot en l’exercici de responsabilitats públiques. Nosaltres –vocacionalment antiquats- ens mantenim fidels a la serietat, el rigor, la mesura, la solució de problemes, el realisme, el diàleg i la cerca de l’acord. Que li farem!

“El Atlético no es broma” era el títol d’un article d’Enrique Cerezo, President del Atlético de Madrid, publicat el passat dimarts a El Mundo. Cerezo afegeix: “Me dicen, además, que el autor de la idea, o del vídeo, que no lo sé muy bien, es aficionado nuestro, y presume de ser del Atleti de toda la vida. Pues menos mal…”. Ja fa bé el senyor Cerezo refugiant-se en la ironia. Al final, entre els qui es passen de frenada -o, simplement circulen sense frenos-, sempre hi acabem trobant alguns dels suposadament “nostres”.

Dimecres, 3 d’octubre de 2007. Plou a bots i barrals. La pluja i el trencament d’una canonada del Canal d’Isabel II talla durant sis hores la M-30. Rebem el següent e-mail: “Nos informan desde Telefónica Móviles de una incidencia en la red GSM/GPRS de la Comunidad de Madrid, que están tratando de resolver a la mayor brevedad posible. No obstante, no se ha podido fijar un plazo para el restablecimiento del servicio en condiciones de normalidad.” Respirem tranquils. Aquestes incidències ens han sobrevingut a Madrid. I aquesta casualitat ens estalvia les reflexions emprenyades del nostre soberanisme enfadós, sempre necessitat de problemes per a alimentar un discurs repetitiu i d’una una escassa originalitat.
A la villa y Corte s’està ultimant el conegut popularment com el segundo túnel de la risa, un túnel subterrani de vuit quilòmetres que uneix Atocha y Chamartín a través d’una via ferroviària convencional. L’obra, que té potes enlaire la Puerta del Sol des de fa dos anys, ha produït queixes i molèsties, ja que el túnel en qüestió s’endinsa sota una de les zones més antigues de la ciutat, arribant a afectar 700 edificis. A més, durant el proper any començaran les obres d’un nou túnel ferroviari de l’AVE.

Per contra, ens arriben notícies des de Barcelona de la presentació d’un recurs contenciós-administratiu per part del Patronat del Temple de la Sagrada Família contra el traçat de l’AVE. Evidentment, hi tenen tot el dret. Com ho tenim nosaltres a afirmar que Barcelona està en condicions d’afrontar el repte de l’arribada de l’AVE a la ciutat amb solvència i seguretat per a les persones i els edificis. I que alguns confonen la participació ciutadana amb la paralització de la ciutat.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para octubre de 2007.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez