Archivo de octubre de 2008

L’imprescindible dietari d’Amedeu Hurtado Abans del sis d’octubre, publicat per Quaderns Crema, conté una Conferència -¿Cal revisar el catalanisme?- pronunciada a l’exili de Perpinyà el 18 de març de 1945. El discurs en qüestió, que és bo del tot, inclou una evocació dels constructors de Barcelona:

“ Quan va anar a Barcelona el Govern Azaña per a l’acte simbòlic de lliurar l’Estatut aprovat per les Corts, va tenir lloc una festa al Palau Nacional de l’Exposició, i en un dels intermedis vaig trobar assegut a un extrem de la terrassa, de cara a Barcelona, l’amic Lluís Bello, president de la Comissió parlamentària de l’Estatut. Què fa aquí tot sol? Vaig preguntar-li. He vingut precisament –em deia- per a estar sol. –Si és així me’n vaig. – No ; no se’n vagi perquè m’agradaria dir-li el que he pensat quan estava sol. Hem treballat amb vostè moltes hores durant la discussió de l’Estatut; hem parlat de moltes teories de dret públic i hem sentit comentar moltes constitucions fins que hem acabat amb l’aprovació de l’Estatut d’ara; però em sembla que hem treballat al marge del veritable problema, perquè l’Estatut és això. I assenyalava de punta a punta tot l’àmbit de Barcelona. Sense aquesta metròpoli –afegia- ningú no parlaria de l’Estatut, però davant d’aquesta d’obra magna no es podrà fer altra cosa que parlar de l’Estatut. Ho deia commogut, i com que expressava el meu propi pensament, en va commoure. Era
un homenatge als constructors de la gran capital catalana; aquells homes que no sabien ben bé si eren catalanistes ni havien passat gaires hores pensant en les doctrines del nacionalisme, però que sabien que eren catalans i que amb el seu treball de cada dia feien Catalunya.”

Els socialistes de Barcelona, que som catalanistes i federalistes, som també hereus i en formen part d’aquests constructors de Barcelona –treballadors, menestrals, estudiants, empresaris, botiguers, professionals, creador, emprenedors, homes i dones, joves i grans…- que amb el treball de cada dia fem Barcelona, i fent Barcelona, fem Catalunya, Espanya, Europa i volem fer un món millor.

Escric aquestes línies mentre presideixo el 9è Congrés del PSC de Barcelona. Un Congrés del que sortirà una nova direcció encapçalada per l’Alcalde Hereu com a President i el Carles Martí com a Primer Secretari. Per a continuar construint Barcelona amb una ambició sense límits, amb una mirada llarga, amb nous horitzons. I per a impedir que algun dia la governi algú que no creu en ella, que la voldria petita perquè està convençut que Catalunya únicament serà gran si empetiteix la seva capital. El contrari del que pensaven el Bello, l’Hurtado i nosaltres mateixos.

Lo más cómodo –y erróneo- es reducir la realidad, los hechos y las personas a su versión más simple y visible. En cierto modo, esta pulsión simplificadora es, al mismo tiempo, una seña de identidad de nuestra época y una manera de sobrevivirla.

Nos zambullimos el pasado jueves en la exposición “Rembrandt, pintor de historias”. Hasta la fecha habíamos reducido a Rembrandt a unas pocas historias: “La ronda de noche” o “Los síndicos del gremio de pañeros”. Cuando salimos del Prado, nuestra visión del gran pintor europeo era mucho más completa y verdadera. Sus retratos bíblicos e históricos (el rostro de Bersabé con la carta del rey David en la mano) nos habían atrapado con más fuerza que sus retratos de la burguesía holandesa.

También en el escenario político ibérico se producen simplificaciones. Sin ir más lejos, el señor Rajoy hasta hace bien poco nos recordaba la aguda descripción que Amedeu Hurtado hizo de Don Eduardo Dato: “…sin pretensiones de hombre de Estado, convencido como nadie de que los acontecimientos son los que mandan, dispuesto a seguirlos lo más amablemente posible, con un desdén irónico por las manías mesiánicas de los luchadores, como si el mundo se hubiera hecho para que los vivientes se entretengan en una elegante y suave distribución de sus favores y de sus penas que son para todos.” Pero esta visión datista de Rajoy salta por los aires cuando -incapaz de lanzar una idea útil para afrontar la crisis económica-, arremete contra las aprobadas por el Gobierno socialista y califica a los responsables de nuestros bancos y cajas de “amiguetes” del Presidente Zapatero. Don Eduardo Dato jamás practicó el populismo failangista. Y nosotros teníamos una visión injustamente simplista de Mariano Rajoy.

L’única perla que conté “Les cartes a Josep Pla” d’Eugeni Xammar és el retrat que l’empordanès en fa del vallesenc –les cartes en qüestió, cregui’m, són perfectament prescindibles-. El retrat inclou una discussió de Pla amb Xammar a Wiesbaden sobre la cuina catalana:

“- La cuina catalana és molt important –vaig dir-li- perquè està basada en un principi general: en la concentració i absorció de les substàncies. El bullit, la carn d’olla, a la nostra cuina és una excepció, una forma d’expansionisme i d’evaporització potser innecessària.

En Xammar va respondre’m amb un caragolet a la mà:

- La cuina catalana és imponent per a les raons que dieu i per les contràries. En les qüestions en què interessa, abans de tot, el resultat, com és ara la cuina, la teoria esdevé pueril. En el ram culinari, com en la moral pràctica, l’efecte precedeix la causa”

Tal vegada, aquesta tensió entre la necessitat de bastir una teoria, un relat amb una lògica poderosa –sense caure en el dogma-, i la intel·ligència de d’afrontar la realitat (els efectes), fins i tot abans d’endinsar-se en les seves causes, ens ajuda a entendre una part del que som individualment i col·lectiva, amb una mirada molt més rica i complexa que la limitada per la contraposició entre el seny i la rauxa.

Quan l’efecte precedeix la causa, la resposta al primer ha d’avançar-se al coneixement complert de la segona. Per això quan el Govern socialista recolza el nostre sistema financer amb 50.000 milions d’euros a càrrec del Tresor per a facilitar l’accés al crèdit de les famílies i les empreses, o quan incrementa fins a 100.000 euros per titular i entitat la garantia dels nostres dipòsits en bancs i caixes està responent amb encert als efectes de la crisi financera internacional, abans de construir l’alternativa al mercat financer global desregulat (intuïm que veritable mare de totes les causes).

No quiero mentirles. El “neocon ibérico” no tiene ni la convicción mística de un telepredicador del medio oeste americano, ni la glamourosa codicia de un master del universo de Wall Street. Consciente de que no puede aspirar a desgobernar el mundo desde una administración bush, el “neocon ibérico” -especialmente en su versión castiza que se prodiga por Madrid y alrededores- se conformó, durante los últimos cuatro años, con aplicar a rajatabla la estrategia de la crispación con el fin, no de hacer oposición al gobierno, sino de impedirle gobernar.

Somos incapaces de avizorar si esta gravísima crisis financiera internacional supone a la versión selvática del capitalismo lo que al comunismo la caída del muro de Berlín. Nos conformamos con que de la misma surja un sistema financiero mundial más ordenado, transparente y relacionado con la economía productiva. Un sistema con más controles democráticos. Y si, de paso, sirve para poner en su sitio los mantras que los neocons han recitado a lo largo de estos años, el dogma habrá vuelto a sucumbir ante la realidad.

En Cataluña, la versión doméstica del “neocon ibérico” la ocupa el “neocon casolà”. Es menos ruidoso que el castizo, pero igual de fundamentalista. Y así como el castizo practica sin complejos el nacionalismo español, el casolà suele disfrazarse de joven nacionalista y soberanista catalán, colaborando con más empeño que acierto con Artur Mas. Aunque el castizo y el casolà parezcan francamente distintos, como neocons que son tienen muchos puntos en común. El último: ambos han cargado contra unos Presupuestos Generales del Estado que prevén una inversión en Cataluña de 4.626,56 millones de euros para el 2009 en cumplimiento de la Disposición Adicional Tercera del Estatut. Y ambos, cuando gobernaban España y Cataluña, pactaron –como definitivo- el actual modelo de financiación que padece la sociedad catalana e hicieron desaparecer a Cataluña del mapa de inversiones del Estado. Bush hijo los cría….




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para octubre de 2008.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez