Archivo de junio de 2012

El secretari d’Organització del PSC destaca que es compleix amb els criteris avançats pel PSC: que Catalunya hi havia de ser representada, i que aquesta representació fos un dels dos noms proposats pel Parlament

El secretari d’Organització del PSC, Daniel Fernández, ha mostrat avui la seva satisfacció per la proposta que la doctora Encarna Roca ocupi una de les places del Tribunal Constitucional. “Aquesta proposta és una bona notícia per a la institució, per a Catalunya i per al conjunt de l’Espanya”, ha afirmat.

Fernández ha explicat que Roca “no només reuneix totes les qualitats necessàries per dur a terme amb èxit la feina de magistrada del Tribunal Constitucional, sinó que és una de les dues propostes que el Parlament de Catalunya havia elevat al Senat”. Així, “es compleix el doble criteri que havia avançat el PSC:que Catalunya havia de ser representada al Tribunal Constitucional i que la proposta que el Parlament va fer al Senat, i que no va prosperar, fos aprofitada pel Congrés dels Diputats”.

El secretari d’Organització del PSC ha subratllat que el fet que hagi estat el grup Parlamentari Socialista el que ha incorporat un dels noms avalats pel Parlament confirma, una vegada més, que les propostes catalanes “arriben a bon port gràcies al compromís del conjunt dels socialistes”.

Daniel Fernández demana al President català que “es replantegi la seva aliança estratègica amb el PP i demostri que li preocupa més la defensa de la nostra llengua que conservar la seva cadira”

El secretari d’organització del PSC, Daniel Fernández, ha assegurat, que “els darrers atacs al català a Aragó i a les Illes Balears perpetrats pels Governs del PP haurien de posar punt i final a l’entesa PP-CiU”.

Daniel Fernández ha condemnat amb rotunditat “l’actitud hostil” envers la llengua catalana dels governants del PP, però ha considerat especialment greu el silenci del President català en aquesta qüestió: “demanem a Artur Mas que es replantegi la seva aliança estratègica amb el PP i demostri que li preocupa més la defensa del català que conservar la seva cadira”.

El secretari d’Organització del PSC també ha denunciat l’actitud de la resta del govern presidit per Artur Mas. Segons Fernández, “ens resulta especialment sorprenent la flàccida reacció del conseller de Cultura, Ferran Mascarell.”

Finalment, Fernández ha manifestat que “una vegada més, s’ha demostrat la fal•làcia d’aquells que volen posar al mateix nivell la posició de populars i socialistes respecte la nostra llengua”, recordant que “va ser durant els mandats dels Presidents Iglesias a l’Aragó i Antich a les Illes Balears que es va impulsar l’ús del català, mentre que és l’agressivitat del PP la que vol menystenir la nostra llengua, amb la interessada passivitat de CiU.”

Daniel Fernández demana al president Mas que “el coratge que diu que ha tingut en alguns temes el tingui també per recuperar l’impost de successions”

El secretari d’Organització del PSC, Daniel Fernández, ha afirmat avui que “estem patint la pitjor crisi econòmica dels darrers 30 anys i el que és inconcebible és que la dreta catalana i la dreta espanyola siguin incapaces d’impulsar veritables acords de país, i s’entestin a aplicar polítiques que s’ha demostrat que són equivocades i fins i tot contraproduents”. “A Catalunya els socialistes defensem un gran acord de país que incorpori no únicament els partits, sinó també els sindicats, les organitzacions empresarials i les entitats socials. Un gran acord de país que hauria d’impulsar el president Mas i no ens expliquem perquè és incapaç d’impulsar-lo i de liderar-lo”, ha afegit.

En declaracions als periodistes a Barcelona, el secretari d’Organització socialista ha assenyalat que“davant una situació econòmica tan dura, és el moment de les polítiques d’unitat, és el moment de sortir de les receptes de partit i anar a les receptes de país. I creiem que aquesta solució, que és útil per a Catalunya i és útil per a Espanya, l’han d’impulsar els governs”. Segons Fernández, “el que demanem a aquests governs de dretes és que tinguin la capacitat i el lideratge d’impulsar aquests acords. Els socialistes volem, però són acords que han d’anar més enllà dels partits polítics, són acords que necessiten els sindicats, que necessiten les organitzacions empresarials i que necessiten del teixit social del país”.

Daniel Fernández ha demanat al president Mas que “el coratge que diu que ha tingut en alguns temes el tingui també per recuperar l’impost de successions, perquè la seva supressió ha tingut com a conseqüència que les 4.000 famílies més riques de Catalunya, s’han estalviat 400 milions d’euros; que tingui el coratge per impulsar un veritable impost sobre els grans patrimonis”. “El coratge s’ha de tenir amb aquells que menys han patit les conseqüències de la crisi; en canvi, els governs conservadors, els governs de dretes d’Espanya i de Catalunya, tenen molt coratge sempre respecte als més febles, respecte a aquells que pateixen més les conseqüències de la crisi”, ha indicat.

“Els socialistes volem ser alternativa a aquest Govern, perquè tenim propostes alternatives, hi ha una altra manera d’afrontar la crisi progressista i no conservadora, però estem disposats a col•laborar. El nostre primer secretari, Pere Navarro, ha volgut construir aquesta col·laboració però a data d’avui encara no hem tingut una resposta positiva”, ha explicat.

El primer secretari del PSC també s’ha referit a les eleccions gregues i ha assegurat que “els socialistes desitgem que avui els grecs votin a favor del seu futur i del futur d’Europa”. “Ens agradaria que de les urnes en sortís un missatge clar: els grecs aposten per Europa, aposten pel seu futur i aposten per l’euro”, ha conclòs.

“La revolució alemanya del 1918 fou una revolució socialdemòcrata, ofegada pels dirigents socialdemòcrates: un esdeveniment únic en la historia mundial.” Aquestes paraules sintetitzen la tesi que Sebastian Haffner, amb una prosa que únicament està a l’abast dels grans periodistes, desenvolupa en la “La revolució alemanya 1918-1919)”. 

¿Perquè tornem a Weimar? Segurament perquè es tracta d’un d’aquests moments on la pregunta “¿Era inevitable el que va passar?” és més pertinent. Segurament perquè es tracta d’un dels esdeveniments històrics 0n els dirigents de la classe obrera van estar molt per sota dels treballadors i treballadores que representaven. La radiografia de Haffner no deixa espai al dubte. Únicament Eisner a Baviera va acomplir amb la seva cita amb la història. Per aquesta raó va ser assassinat quan anava a peu a la sessió d’obertura del Landstag. 

Quan els representants d’un sector social ( Ebert, Scheidemann, Noske…) estan més a prop dels adversaris polítics que d’aquells als quals representen, el fracàs està meridianament asseguat. Prenguem nota.

Un ampli acord sobre el pacte fiscal

EL PERIÓDICO, 12.06.2012

Fa una mica més de tres mesos vaig pronunciar una conferència al Col·legi de Periodistes de Catalunya. Vaig voler que aquella intervenció servís per fixar públicament i per presentar novament la posició del PSC sobre el pacte fiscal. Una posició que partia de la base més raonable a ulls d’un observador neutral: el model de finançament que ja tenim avui i que tants beneficis ens ha reportat tant a nivell qualitatiu com quantitatiu. Sobre aquesta base es projectava una proposta d’evolució ambiciosa, justa i possible per superar les carències i les insuficiències que havíem detectat en el model actual. En conjunt, una proposta que pretenia assolir els mateixos objectius que el Govern i els que la gran majoria de les forces polítiques coincidim a reivindicar: més poder sobre els nostres ingressos, més recursos i unes relacions financeres més justes que no limitin les nostres possibilitats de creixement i de cohesió social.

Vaig aprofitar, no obstant, per aprofundir en alguns avanços que propiciessin l’acostament en les posicions del Govern català i del PSC: una referència més clara al que nosaltres entenem com la clau de la caixa, i una proposta més concreta per fer més justa l’aportació de Catalunya a la solidaritat. Aquesta intervenció va tenir una rebuda considerablement positiva per part de les forces polítiques i especialment per part del Govern i ha tingut la seva continuïtat en les diferents reunions que he mantingut amb el president, Artur Mas, encara que el Govern català no ha cedit ni un mil·límetre en les seves posicions fins al moment.

No obstant, a finals del mes de maig es va celebrar la cimera convocada pel president Mas amb totes les forces polítiques amb representació al Parlament per explorar les possibilitats d’acord al voltant del pacte fiscal. Una reunió que des del PSC vam considerar oportuna i necessària, tal com li vaig exposar al president en una reunió mantinguda anteriorment. En aquell moment no s’havia considerat la posició del PSC. Vam celebrar la rectificació i la convocatòria, perquè vam pensar que havia contribuït a crear un clima de diàleg i acostament en les posicions del conjunt de forces polítiques.

Crec que és precisament diàleg i consens el que li interessa a Catalunya i estic convençut que és un gran acord el que esperen de nosaltres la gran majoria de catalans i catalanes. Les posicions del conjunt de forces polítiques són prou conegudes, i considero que ha arribat el moment de posar-nos mans a l’obra. Per aquest motiu vaig considerar que el PSC tenia l’obligació de fer una proposta que permetés que tothom s’hi sentís representat i que donés el màxim suport possible al Govern català a l’hora de negociar amb el Govern d’Espanya.

I per això vam proposar al conjunt de forces del país que subscrivissin un document de bases que permeti un ampli acord a Catalunya i que doni una força indiscutible al Govern català per poder negociar. Un text que obre la porta al Govern català per negociar amb el Govern d’Espanya un model singular i bilateral de finançament basat en: el protagonisme de la Generalitat en la gestió i recaptació dels impostos; l’atribució a la Generalitat de tots els rendiments tributaris, excepte els que corresponguin a l’Administració central i a l’exercici d’una solidaritat justa que compleixi escrupolosament amb l’ordinalitat; l’equiparació de resultats amb els models de concert econòmic, i l’establiment de mecanismes de lluita contra el frau fiscal i de garantia d’eficiència en la gestió dels nostres tributs.

El PSC havia de fer aquest gest d’unitat i consens. Estic convençut que la nostra aportació ha contribuït de manera indiscutible a la consecució d’un futur acord que ha de permetre al Govern català comptar amb el màxim aval possible per negociar amb el Govern espanyol.

Espero que el Govern català treballi amb la mateixa intensitat en la recerca de l’altre gran pacte que necessita el país, com és el pacte per resoldre el dèficit social que pateixen milers de catalans i catalanes cada dia. En aquest sentit, vaig proposar també durant la cimera prendre mesures fiscals de manera immediata. Concretament, la restitució de l’impost de successions i la creació d’un impost sobre les grans fortunes. En conjunt, mesures que, fins i tot sent conscient que no resoldran tots els nostres problemes, ens haurien de permetre impulsar tres plans de xoc concrets per atacar la pobresa, la desocupació juvenil i ajudar les petites i mitjanes empreses a tirar endavant.

Catalunya necessita més diners, sí. Amb un nou pacte fiscal, també. Però de poc serviria un nou finançament si mentre el negociem no som capaços de resoldre amb mesures concretes i urgents el dèficit social que avui pateix Catalunya.

Daniel Fernández demana transparència a Rajoy perquè es donin a conèixer les condicions i el contingut d’aquest rescat

El secretari d’Organització del PSC, Daniel Fernández, ha qualificat avui d’”irresponsabilitat” que el Govern i el president Mariano Rajoy “vulgui convertir una mala notícia en un èxit”, en referència al rescat del sistema bancari espanyol per part de la Unió Europea. Per aquest motiu Fernández ha reiterat la petició de que Rajoy comparegui al Congrés i “doni la cara” per explicar “amb claredat” quines són “les conseqüències per als ciutadans de les negociacions que ha mantingut amb la Unió Europea” i que han permès el rescat de la banca.

“Per molts intents que hi hagi de maquillar-ho, el rescat del sistema financer és una mala notícia”, ha afirmat el dirigent socialista, que ha assegurat que “des d’una actitud responsable i d’oposició constructiva, no acceptarem que les conseqüències d’aquest rescat recaiguin sobre l’esquena dels ciutadans, que són els que més pateixen les conseqüències d’aquesta crisi”.

Daniel Fernández ha fet aquestes declaracions a la Festa de la Rosa del PSC de Roquetes-Sant Pere de Ribes, des d’on ha reclamat “transparència” a l’Executiu espanyol pel que fa a la informació sobre aquesta situació i la compareixença del president al Congrés per explicar “les condicions concretes i el contingut d’aquest rescat” que han marcat els socis europeus.

Fernández també s’ha mostrat “sorprès” per les paraules d’ahir del president de la Generalitat, Artur Mas, i pel que fet que “la dreta catalana segueixi els dictats de Rajoy i sigui tant comprensiva”.

En la seva darrera carta setmanal, Duran i Lleida fa arribar al PSC dues recomanacions al voltant del pacte fiscal: El PSC s’equivocaria si en aquest tema es quedés al costat del PP i, a més, ha de fer un esforç suplementari per concretar la seva proposta.

Per cortesia, estem obligats a respondre a aquestes recomanacions, tot i reconeixent el paper constructiu i responsable que el líder d’UDC està jugant en aquest tema:

1.- ¡Quina llàstima que el criteri de la proximitat al PP no l’apliqui Duran i Lleida i CiU a d’altres temes en els quals fan al costat al PP cada dia a les Corts Generals amb entusiasme i sense remordiments de consciència! Colze a colze, PP i CiU han aprovat una reforma laboral que fa retrocedir els drets dels treballadors catalans al temps de la dictadura franquista. Colze a colze, CiU i PP veten la compareixença de Dívar davant el Congrés. I quan el PP obre la porta a la privatització de TV3, CiU no és capaç de votar en contra… L’amistat entre CiU i PP en la resposta a la crisi econòmica és una “amistat perillosa” pels catalans i catalanes.

2.- Respecte a pacte fiscal, hem d’assenyalar la nostra sincera convicció que, a hores d’ara, l’únic partit català que ha expressat negre sobre blanc la seva posició favorable amb continguts concretes ha estat el PSC a través del seu Primer Secretari, Pere Navarro. I el que és més important: també el PSC és l’únic que fins ara ha mogut fitxa, que és condició imprescindible si volem realment un ampli acord a Catalunya. Duran i Lleida té un paper rellevant en aconseguir que CiU també sigui capaç de posar l’objectiu d’un pacte de país, per sobre de la seva posició de partit.

3.- Finalment –i si volem realment un acord- és necessari que les posicions més extremes es moderin. Nosaltres creiem que una hipotètica abstenció del PP és una bona notícia. Duran i Lleida, lluny de preocupar-se pel PSC, hauria de treballar per moderar les posicions independentistes i radicals d’ERC i CDC que veuen en el fracàs del pacte fiscal un pas necessari per a la confrontació, la divisió, -i en el cas de victòria- per la secessió. En qualsevol cas, els deures són compartits.

Camus: llibertat i marges

Camus va mantenir sempre una mirada perifèrica, la que es produeix des dels altres, una mirada “altra”

El PUNT-AVUI, 5.05.2012

“Cap causa, malgrat que sigui innocent i justa, podrà separar-me de la meva mare, que és la causa més important que conec en aquest món.” (Carnets)

“Aquesta especial vanitat de l’home que vol creure i fa veure que aspira a la veritat quan, de fet, el que demana al món és amor.” (Carnets)

En èpoques d’obscuritats és bo buscar referents propers en el temps, en l’espai i en les circumstàncies de la vida col·lectiva. L’any 2013 celebrarem el centenari del naixement d’Albert Camus a Algèria, fill d’un humil pied noir i d’una mare d’origen menorquí, en una època de grans convulsions socials i polítiques. Les dues frases que encapçalen aquest article, escrites en uns del seus Carnets (diari destinat tant als pensaments íntims com a les reflexions polítiques) expressen el qüestionament d’una part del discurs dominant del moment, de les “creences” morals de l’època: quines són les causes justes i quines les aspiracions dels homes.

La recerca, més enllà del que està establert, és constant en la seva vida i és a l’origen d’una potent creativitat tant en els assajos polítics apareguts a Combat com en les molt guardonades obres de ficció. Camus construeix i manté un difícil equilibri entre la fidelitat a la seva pròpia experiència, als seus orígens, a la visió des dels marges amb el compromís col·lectiu de l’esquerra francesa de la qual va acabar formant part. Ell, que va créixer i es va educar en un barri humil d’Algèria, lluny de la metròpoli i per tant del nucli dur dels poders que estableixen normes i creences, va mantenir sempre una mirada perifèrica, la que es produeix des dels marges, una mirada altra. Una mirada animada per complexes vivències d’identitat, de conflictes de pertinença i de sentiments de distància que es resumeixen en una persistent llibertat molt fecunda i en un pensament alternatiu. Resulta absolutament actual, modern, quan qüestiona, i n’és tan sols un exemple, el que s’entén per “home/baró” i el paper que la violència juga en la construcció de la seva identitat viril.

És molt possible que en els moments de progressiu allunyament de les tesis oficials de l’esquerra experimentés el malestar, la soledat de l’orfe tan propera a la del “marginal”. Mostrà un radical rebuig a tota mena de simplificació dogmàtica i assenyalà la fragilitat de les monolítiques construccions ideològiques del moment, en una incòmoda fidelitat al pensament complex. Sovint no trobà aixopluc intel·lectual entre els seus i rebutjà tant les bondats del progrés constant com la referència a les “condicions objectives” que intenten trobar explicacions úniques a les complexes conductes humanes.

Probablement la imatge de la mare illetrada, pràcticament muda (com la presenta en l’esplèndid llibre inacabat El primer home) l’hagi mantingut receptiu a vides socialment menystingudes, als marginats que, com en L’estranger, senten el pes de la subjectivitat, de l’atzar i de la vulnerabilitat humana.

Ha calgut que els mites del progrés constant mostressin les seves fuites; que es manifestés la barbàrie de l’Europa civilitzada en les dues guerres mundials; ha calgut la desfeta de l’URSS, els avenços depredadors del neoliberalisme, la fragilitat de les respostes socialdemòcrates, els riscos creixents per a les democràcies enfront dels mercats, perquè busquéssim en Camus un referent que il·lustra sobre el potencial transformador de la llibertat i la responsabilitat, del compromís i l’ètica per millorar la vida que compartim.

Dolors Renau, escriptora

“La derecha es patriótica, pero dispara con mayor frecuencia y gusto sobre sus propios compatriotas que sobre los invasores de la patria.” Desdichadamente, esta afirmación de Claudio Magris en “El Danubio” no necesita sofisticadas argumentaciones en países con una historia como el nuestro. Por suerte, hemos evolucionado y hoy los disparos ya no son con armas de fuego. Nos explicamos…

La portavoz de Coalición Canaria en el Congreso de los Diputados, Ana Oramas, es una diputada que no se anda por las ramas cuando está en uso de la palabra. El pasado jueves lo volvió a demostrar. Reveló en la tribuna que el actual Ministro de Hacienda, Cristóbal Montoro, la intentó convencer para que votara en contra del paquete de medidas económicas presentado en mayo del 2010 por el Presidente Zapatero. Recordamos, como si fuera hoy, aquella votación. La derrota gubernamental suponía abrir la puerta a la intervención de nuestro país. El argumento de Montoro no fue especialmente sutil: “Que caiga España, que ya la levantaremos nosotros” le espetó a Oramas.

Aquel día, Montoro -y el resto de diputados del PP-  votaron contra sus propios compatriotas. Hasta ahora creíamos que se limitaron a disparar –parlamentariamente- contra el Gobierno socialista, pero ahora sabemos que la caída de España no les hacía perder el sueño. Hoy son gobierno y la mentira que ellos mismos habían inventado y habían acabado por creerse (Con el PP en el Gobierno los mercados recobrarían  automáticamente su confianza en España) se ha convertido en una pesadilla.

Don Manuel Azaña sostuvo que ” el patriotismo no es un código de preceptos, sino una predisposición del ánimo.”  Y nosotros nos atravimos a añadir:  Una predisposición de ánimo que no es ni de derechas, ni de izquierdas.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para junio de 2012.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez