Archivo de julio de 2012

El desplome no es culpa de los fantasmas

25.07.2012 EL PAÍS

El desplome de la Generalitat no es culpa de los fantasmas. Los fanáticos de aquí y de allá no hace falta que sigan leyendo. El revés no viene de una asfixia producida por “Madrit”, por España o por la solidaridad interterritorial. Y tampoco de unos despilfarros a capricho de un nacionalismo grandilocuente.

Es más sencillo. El hundimiento de las finanzas públicas catalanas se debe sobre todo a la brutalidad de la recesión y a un modelo de crecimiento agotado. Contra las pesadillas nacionalistas, ya centralistas, ya periféricas, la crisis de la economía catalana se parece como una gota de agua a la de la española.

Si la economía decrece, los ingresos públicos consiguientes, también. Y el déficit presupuestario resulta indomable. Cataluña creció dos décimas menos que España entre 2001 y 2007, y van más o menos emparejadas desde entonces. El gasto público aumentó. Pero sobre todo el sanitario, por el empuje demográfico. Aún así, el peso de los servicios públicos va cinco puntos por debajo del promedio español. Y las inversiones han sido cicateras: escasas bajo el pujolismo, acotadas con el tripartito de izquierdas y recortadas por fuerza mayor bajo Artur Mas. Excesos faraónicos, poco más que el aeropuerto de Lleida, el edificio Emergencias 112 en Reus, algún programa retórico.

Así, el déficit presupuestario y el alza de la deuda llegan, más que por el exceso de gasto, por la insuficiencia del ingreso. La caída de la recaudación prevista para 2010 (último año de Montilla) y 2011 fue peor que el paralelo aumento del déficit. Y Mas ha ajustado gasto sin parar.

La crisis catalana arranca de un sector de la construcción desmesurado —que alcanzó el 11% del valor añadido bruto en 2006, y luego capotó—, siempre un punto por debajo del promedio español; compensado por los dos puntos de más de la industria, que también acabó sucumbiendo a la recesión.

Esa exuberancia del totxo, idéntica a la del ladrillo, se financió por un potentísimo sistema de cajas de ahorro, que retaba a la banca, con una cuota siempre inferior. De las diez entidades, queda una sana y con vida autónoma, un diezmo más grave que el global: de las 48 quedan 11.

Así que si la crisis catalana es de trazos gruesos comunes y españolísimos, sus hechos diferenciales son poco definitivos: mayor peso de la exportación, mayor carga impositiva, responsabilidad de todos los partidos, y no solo de los dos principales…

Donde hay más divergencia y polémica es justamente en el esquema de las finanzas públicas. Algunos de los reproches catalanes (compartidos por sucesivos Ejecutivos) a la Administración central (de distinto signo) tienen base numérica cierta.

Sucede con el gran desfase entre el peso del PIB del Principado y la inversión central que recibe (salvo en muy contados ejercicios); el retraso en el cobro de partidas comprometidas como las del Fondo de Competitividad… sin contar con los memoriales de agravios comunes a todas las autonomías: mayor esfuerzo relativo de austeridad de estas respecto del Estado en la lucha contra el déficit; exclusión del beneficio del año de prórroga otorgado por Bruselas…

Donde el nacionalismo flaquea es en su propaganda de que si Cataluña no ostentase un abultado déficit fiscal con el resto de España (entre el 7% y el 9% de su PIB), no tendría problema: el gran argumento para el sueño de un “pacto fiscal” similar al concierto vasco. Grecia, Portugal e Irlanda han tenido durante lustros un enorme superávit fiscal respecto de la UE (que les enchufaba entre un 1% y un 4% de su PIB) y sin embargo son pasto de parecidos “hombres de negro” a los que llegarán a Barcelona. Un asunto es estructural, el sistema de financiación; el otro, el menor ingreso por causa de la recesión, es coyuntural, corresponde al ciclo.

Todo será difícil. Lo ya imposible será conjugar el hecho de ser objeto de rescate con el de aspirar a sujeto de soberanía.

Daniel Fernández: “El PSC pot créixer i creixerà molt a Osona, ho tinc claríssim”

23.07.2012 Agustí Danés

És l’estiu, fa calor i l’ambient social també està calent…

Sí, ahir (dijous pel lector) vaig anar a una gran manifestació a Barcelona contra les polítiques del PP a Espanya i de CiU a Catalunya. Una manifestació així, a aquestes alçades del mes de juliol, vol dir que hi ha resposta social i si no canvien aquestes polítiques la resposta social anirà creixent a la tardor.

La responsabilitat de qui és? Pel que diu, de CiU i PP?

Qui governa a Catalunya és CiU i qui governa a Espanya és el PP. El que estava malament fa uns mesos avui està pitjor i el que estava relativament bé, avui està malament. La responsabilitat, per tant, és dels que avui governen. Les polítiques injustes i equivocades del PP i CiU col·loquen a l’esquena de les famílies catalanes la responsabilitat de la sortida de la crisi.

Li preguntava per veure si feia autocrítica. Sí que el PP governça a Espanya i CiU governa a Catlaunya, però fa pocs mesos ho feien PSOE i PSC.

Nosaltres ja n’hem fet, d’autocrítica. Vam anar a les eleccions i el poble ens va col·locar a l’oposició. Per tant, hem assumit la nostra responsabilitat. Ara ens toca fer d’oposició i ser alternativa per demostrar que hi ha una altra manera de governar.

Aquesta setmana potser també serà calenta al Parlament, hi ha la votació del pacte fiscal.

Estem negociant la proposta de pacte fiscal amb un objectiu clar: un model de finançament millor del que tenim. Si es tracta d’això, el PSC serà en aquest acord. Si el que es vol és un fracàs del pacte per portar el país cap a un carreró sense sortida, per dividir-lo i per avalar la secessió no hi serem.

Això vol dir que no vol sentir a parlar de concert econòmic.

No vol dir això. Tenim una proposta, que el primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha desenvolupat punt per punt. Si es vol que el PSC formi part d’un consens majoritari com el de l’Estatut, el pacte fiscal hauria de tenir el suprot del PSC. Perquè això sigui així s’han d’assumir conceptes de la proposta del PSC. Volem parlar d’ordinalitat, d’agència catalana consorciada amb l’espanyola, d’esforç fiscal que es té en compte…

Però dins el règim comú sempre? Sense sortir de la Lofca?

Treballem per un sistema específic per Catalunya que no és incompatible en formar part de la Lofca. Fins i tot Canàries, Euskadi o Navarra formen part de la Lofca.

Aquest discurs, situat en aquesta comarca, a Osona, no pot allunya el PSC de la gent?

Dir que estem a favor del pacte fiscal per millorar el finançament, però que no volem anar cap a escenaris de trencament per amargar una acció de govern que va en contra dels interessos d’Osona no ens ha d’allunyar de la gent d’aquesta comarca.

A Osona ha nascut l’Associació de Municipis per la Independència i si han apuntat tots els ajuntaments. Els socialistes també.

Els ajuntaments  socialistes tenen autonomia per predre decisions institucionals, però el del PSC no és un projecte secessionista, sinó federalista. Ja ho he dit: treballarem per una entesa fiscal que millori el finançament, però no serem còmplices d’unes polítiques de CiU i del PP contràries a la gent d’Osona.

A Osona té molta feina a fer el PSC?

El PSC pot créixer i creixerà molt a Osona.

Ho diu així mateix?

Ho tinc claríssim. En primer lloc, perquè tenim gent vàlida i compromesa; en segon lloc, perquè en la mesura que siguem capaços de presentar alternatives al desgavell dels governs de CiU i del PP hi ha un espai per crèixer, també a Osona.

L’adversari del PSC és CiU o el PP?

L’adversari del PSC a Espanya, a Catalunya i a Osona és la dreta, tingui la cara de CiU o del PP.

Vic i Manlleu, les dues ciutats grans d’Osona són dos forats negrets pel PSC?

El PSC té una implantació rellevant en ajuntaments d’Osona i, si és cert, té un camí molt important per recórrer a Vic i Manlleu.

Venen mals temps pels ajuntaments. Sembla que està cantada la reforma de la Llei de bases de règimen local. Tal com es planteja és un escac i mat als consistoris?

La dreta està utilitzant cortines de fum per tapar el que en realitat està fent: desmantellar l’estat del benestar. Les reformes  en l’àmbit local no suposaran estalvi. Nosaltres ho combatrem. Necessitem municipis potents que facin feina des de la proximitat. Això és positiu per la sortida de la crisi. Convertir el món local en responsable de la crisis és una gran mentida. Els serveis públics s’han de gestionar en el context que vivim i administrar amb eficàcia. Això sí, però col·locar el focus en el món local l’única utilitat que té és ocultar les veritables propostes que afecten el dia a dia de la gent, com la pujada de l’IVA per part d’un govern, a Espanya, que està incomplint les seves propostes electorlas i un govern, a Catalunya, que quan ja ens apropem a l’equador de la legisaltura està deixant el país molt pitjor del que el va trobar.

Però si CiU, precisament, no va donar suport a les retallades al Congrés. Es va abstenir.

Sí, es va abstenir, però com pot ser que si està a favor del pacte fiscal no s’oposi a un decret llei que possibilita la intervernció de l’economia catalana per part de la intervenció general de l’Estat? És una altra contradicció d’un partir que parla del pacte fiscal però que sembla que prepari el fracàs fiscal i, sobretot,  que dóna suport a les propostes més antisocials i anticatalanes que es fan des del govern d’Espanya.

Vostès han tingut interès a desmarcar-se del PP en temes de llengua.

Qualsevol que digui que el socialisme epsnayol és igual que el PP en temes de llengua o menteix o és un ignorant. Comparem el govern d’Aragó amb Marcel·lí Iglesias amb l’actual del PP, comparem el de les Illes amb Francesc Antich, amb l’actual del PP… Hi ha moltes diferències entre l’esquerra i la dreta espanyola.

Quina relació tenen amb el PSOE? Vostès, ara, tenen un mandat per renovar les relacions amb el PSOE.

En molts temes amb el PSOE hi ha una coincidència gairebé total, en l’àmbit econòmic, en el social…, però en els temes que afecten a la nostra realitat hacional hi podem trobar diferències. I si les hi trobem, es tracta de tenir un sistema de relacions que garanteixi que, si no ens posem d’acord, es pugui exposar la diferència. Això és el que estem negociant ara.

Daniel Fernández assegura que “hi ha alternatives” a les polítiques de dretes, que són “injustes i equivocades”

El secretari d’organització del PSC, Daniel Fernández, ha participat a la manifestació pels carrers de Barcelona en contra de les retallades dels Governs espanyol i català, juntament amb una àmplia representació del Partit dels Socialistes de Catalunya, i ha afirmat que “avui és el dia de dir prou a les mentides dels Governs de CiU i PP”.

“Som aquí per afirmar amb contundència que hi ha alternatives a les polítiques dels governs de dretes, que són injustes i equivocades i estan carregant tot el pes de la crisi sobre els més febles”, ha considerat Fernández. “En aquest cas, sobre les esquenes de les famílies treballadores catalanes i espanyoles”, ha dit, afegint que “hi ha una majoria social en contra de la política de retallades, que no l’entén i no la comparteix”.

EL PERIÓDICO, 12.07.2012

A finals del 2010, els socialistes vàrem signar un acord amb Convergència i Unió per facilitar, mitjançant la nostra abstenció, la investidura d’ Artur Mas . Es tractava d’un pacte dividit en cinc grans capítols, que recorria un ampli ventall d’aspectes, des de la lluita contra la crisi i l’atur, passant per les polítiques socials, la representació institucional, i la concertació social i política, fins a la transparència i la millora democràtica. Alguns ens ho van criticar, ja que consideraven que els socialistes havien d’expressar des del primer moment una actitud d’oposició bel·ligerant. Volien que paguéssim a CiU amb la mateixa moneda, retornant-li la seva duríssima tasca d’erosió cap als governs encapçalats per Pasqual Maragall i José Montilla.

Sens dubte, hauria estat la posició més còmoda, però no la més coherent amb la nostra trajectòria. Hauria estat fruit més del ressentiment que de la responsabilitat. Havíem governat Catalunya des del 2004, i volíem preservar al màxim possible un llegat d’esquerres. A més a més, les dificultats socials de la crisi eren ja aleshores d’una magnitud esfereïdora. Davant d’això, vàrem optar per un marc d’acords entre les dues principals forces polítiques, per bé que cadascú en el seu paper: CiU al Govern català i nosaltres a l’oposició.

Malauradament, però, aquell pacte és avui en dia paper mullat. El Govern d’ Artur Mas no l’ha respectat en gairebé res. Des de l’endemà mateix fins avui no ha fet res més que pactar amb el Partit Popular, cosa perfectament legítima, però incompatible amb la concreció de moltes polítiques, particularment les d’àmbit social i de transparència democràtica. Paral·lelament, amb la finalitat d’estendre una cortina de fum davant de les retallades en l’àmbit de l’educació i la sanitat, s’ha dedicat a agitar a tothora el debat sobre el pacte fiscal, vulnerant un dels aspectes clau d’aquella entesa: que tot allò que afectés el marc estatutari es plantejaria des del consens, com a mínim d’ambdues formacions polítiques.
De la mateixa manera que CiU va pretendre durant el 2011 que els socialistes votéssim imperativament uns pressupostos socialment molt durs mentre suprimien l’impost de successions per als més rics, ara intenta que ens adherim, tant si com no, a una proposta de concert econòmic que resulta jurídicament i políticament inviable. Artur Mas ho sap bé, com també que això ens abocaria a un escenari incert, que podria anar des del tan cobejat per alguns xoc de trens –ficant-nos en un autèntic cul-de-sac–, fins al més lamentable dels ridículs. En qualsevol cas, el que estaria plenament garantida seria la frustració i la fatiga de la majoria dels catalans.

Tot sovint, como feia Oriol Junqueras la setmana passada des d’aquestes mateixes planes, se’ns reprotxa al PSC que no fem com els socialistes bascos, perquè no donem suport a un model de concert econòmic per a Catalunya. Reconec que algú pot veure en això una certa contradicció. Però el que s’ha d’explicar bé és que, primer, aquest és un model únic a escala internacional. A Alemanya, citada tantes vegades per allò que convé, no existeixen concerts econòmics. I, segon, que la nostra proposta federal, a més a més de ser viable des del punt de vista jurídic, resulta igualment justa per a Catalunya. És un error exaltar tant les diferències entre un model i l’altre; conceptualment són diferents, però no hi ha res a priori que faci pitjor el model federal. Del que es tracta justament és que el finançament de les comunitats autònomes de règim comú acabi d’evolucionar en aquesta direcció, i no hi som pas tan lluny. I que el concert per a Euskadi i Navarra resti com una diferència purament conceptual sense que els resultats econòmics de la quota siguin un greuge per als altres territoris espanyols.

Les coses complexes no són fàcils de comunicar. El més còmode és adherir-se a la proposta més abrandada. Els socialistes no volem portar Catalunya a un cul-de-sac. No subscriurem una excitació retòrica amb la finalitat de no semblar menys patriotes que altres, però que, en realitat, només serveix als interessos electorals del nacionalisme conservador i, quan fracassi, a alimentar l’argumentari dels que ens proposen la ruptura decidida amb la resta d’Espanya.
Nosaltres estem convençuts que hi ha marge per millorar el finançament de la Generalitat de Catalunya, malgrat la crisi, incrementant del 25% al 50% els diners dels impostos cedits i reduint fins al 50% restant el que va a la bossa comuna, entre altres propostes. Creiem també que és sensat que l’agència tributària sigui consorciada amb l’Estat, perquè així ho diu l’Estatut que els catalans vàrem votar no fa pas tant. Cal i és possible fer un salt qualitatiu, però en el marc del camí ja recorregut fins ara.

Els socialistes seguirem negociant amb la voluntat d’arribar a un ampli acord nacional, però el president Mas ha d’exercir el lideratge que comporta el càrrec i no esperar que siguem la resta de partits els únics que moguem fitxa.

Un acord nacional requereix el compromís principal del president de la Generalitat. Fins al moment aquest compromís no l’hem vist i esperem que aprofiti la cimera per buscar realment un acord de país. Ara cal intel·ligència i espero que la tinguem tots plegats pel bé de la ciutadania.

Pere Navarro, Primer Secretari del PSC

Plantar cara al sobiranisme

El Govern utilitza el debat independentista per evitar el social i com a arma per negociar amb Madrid

EL PERIÓDICO, 4.07.2012

L’última enquesta del CEO ha estat celebrada pels independentistes com un senyal que la majoria social a la qual aspiren ja és una realitat o està en camí. No hi ha dubte que la famosa pregunta s’ha convertit en un instrument periòdic de propaganda per encoratjar un imaginari de ruptura amb la resta d’Espanya com si es tractés d’una possibilitat real, com una cosa que hi ha a la cantonada de casa. És propaganda perquè fa només un any i mig de les últimes eleccions al Parlament; llavors, CiU va guanyar apel·lant senzillament a una Catalunya millor, a la il·lusió per un canvi de Govern i a la promesa d’aconseguir un vaporós pacte fiscal. Però d’independència no en va dir res de res.
Així doncs, si en aquesta legislatura CiU no ha de plantejar cap consulta secessionista, ¿per què es remena tant un desig que, políticament, no està damunt de la taula? No tinc cap dubte que el tema té per al Govern d’ Artur Mas un ús sobretot instrumental en el debat català: serveix perquè estiguem parlant tot el dia de qüestions identitàries en lloc de socials, cosa que deixa l’esquerra absolutament presonera del nacionalisme.

PERÒ TAMBÉ té una finalitat estratègica de cara al finançament, ja que CiU desitja obtenir del Govern de Mariano Rajoy alguna cosa semblant al concert econòmic. L’enquesta del CEO i l’agitació independentista que corre a compte d’una part de la societat civil té per als convergents, doncs, un sentit d’amenaça. Ho dic no tant com un retret, que també, sinó com a constatació, encara que difícilment obtindran una cosa tan essencial com la famosa «clau de la caixa» si el seu autèntic desig, com diuen, és anar-se’n d’Espanya. Plantejat així, el fracàs del pacte fiscal està servit. Davant de tot això, la pregunta que ens formulem els federalistes és: ¿què hem de fer? L’auge social de l’independentisme és una realitat que va més enllà de la instrumentalització tramposa que en fa CiU. És un desig que, encara que no sigui majoritari, és ampli, s’expressa gairebé sense oposició o ho fa davant el silenci de la resta, i es planteja com una drecera davant aquesta crisi econòmica.
Apareix, a més, com una aspiració democràtica, davant la qual em pregunto: ¿els federalistes, per no semblar sospitosos de ser espanyolistes encoberts, ens hem de sumar al desig dels independentistes d’exercir l’anomenat dret a decidir? Doncs ho diré amb claredat: no hem de caure en aquest parany. Els federalistes volem unir, no separar, i per tant, per a nosaltres una consulta que persegueixi la secessió no és una bona notícia. És cert que no podem estar en contra d’una pregunta que sigui clara i inequívoca, i d’una consulta democràtica que no persegueixi una finalitat avantatgista. Però el nostre objectiu és evitar aquest escenari i alertar seriosament que ni el dret internacional ni la legalitat espanyola permeten avui plantejar la separació unilateral de Catalunya. Aquells que tant desitgin la ruptura han de ser conscients que per aconseguir-la, d’alguna manera, hauran de trencar l’ordenament jurídic. Del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix no se’n deriva de cap manera un dret a la separació.
Si els independentistes desitgen la celebració d’una consulta, el primer que han de fer és guanyar unes eleccions amb un programa que no ofereixi cap mena de dubte. L’única manera de verificar que realment els catalans desitgen ser preguntats sobre la seva pertinença a l’Estat espanyol és que això s’expressi a les urnes, no mitjançant enquestes d’opinió. Aleshores, i només aleshores, hi haurà un xoc de legitimitats que haurà de ser resolt democràticament a través de la negociació. Però fins que arribi aquest dia, sisplau, que s’abstinguin d’instrumentalitzar aquest anhel, i més encara d’alimentar-lo, si no són capaços d’explicar amb claredat i responsabilitat què implica jurídicament, socialment i econòmicament un escenari de ruptura. És absurd, doncs, que els federalistes, contràriament al que proposen alguns que apareixen com a abanderats de la renovació de l’esquerra (tant a ICV com entre certs sectors del PSC), encoratgem el propòsit que persegueixen els sobiranistes: la consulta. El cost d’una cosa així seria enorme per a la societat catalana. Això sense comptar que el nacionalisme espanyol, amb una cultura política majoritàriament antiliberal, no es quedaria quiet. En un xoc de trens, compta amb la legitimitat d’un Estat que té al darrere cinc segles d’existència. ¿Està justificat ficar-se en aquest embolic?

ELS FEDERALISTES, hereus del catalanisme com el que més, hem de dedicar els nostres esforços, no a sumar-nos al dret a decidir, sinó a plantar cara al sobiranisme. Primer, perquè xoca amb la identitat dual dels catalans i amenaça de provocar un fort esquinçament social i sentimental. Segon, perquè es presenta mitjançant la dramatització d’una tesi econòmica: la constant afirmació, mitjançant exageracions i mentides deliberades, que som víctimes d’un robatori. I, tercer, perquè l’alternativa al sobiranisme és una altra molt més sensata: l’Espanya de tots i la construcció de l’Europa federal.

Joaquim Coll, historiador.




Buscar
Archivos

Te encuentras en los archivos del blog Blog de Daniel Fernández para julio de 2012.

  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez