Plantar cara al sobiranisme

El Govern utilitza el debat independentista per evitar el social i com a arma per negociar amb Madrid

EL PERIÓDICO, 4.07.2012

L’última enquesta del CEO ha estat celebrada pels independentistes com un senyal que la majoria social a la qual aspiren ja és una realitat o està en camí. No hi ha dubte que la famosa pregunta s’ha convertit en un instrument periòdic de propaganda per encoratjar un imaginari de ruptura amb la resta d’Espanya com si es tractés d’una possibilitat real, com una cosa que hi ha a la cantonada de casa. És propaganda perquè fa només un any i mig de les últimes eleccions al Parlament; llavors, CiU va guanyar apel·lant senzillament a una Catalunya millor, a la il·lusió per un canvi de Govern i a la promesa d’aconseguir un vaporós pacte fiscal. Però d’independència no en va dir res de res.
Així doncs, si en aquesta legislatura CiU no ha de plantejar cap consulta secessionista, ¿per què es remena tant un desig que, políticament, no està damunt de la taula? No tinc cap dubte que el tema té per al Govern d’ Artur Mas un ús sobretot instrumental en el debat català: serveix perquè estiguem parlant tot el dia de qüestions identitàries en lloc de socials, cosa que deixa l’esquerra absolutament presonera del nacionalisme.

PERÒ TAMBÉ té una finalitat estratègica de cara al finançament, ja que CiU desitja obtenir del Govern de Mariano Rajoy alguna cosa semblant al concert econòmic. L’enquesta del CEO i l’agitació independentista que corre a compte d’una part de la societat civil té per als convergents, doncs, un sentit d’amenaça. Ho dic no tant com un retret, que també, sinó com a constatació, encara que difícilment obtindran una cosa tan essencial com la famosa «clau de la caixa» si el seu autèntic desig, com diuen, és anar-se’n d’Espanya. Plantejat així, el fracàs del pacte fiscal està servit. Davant de tot això, la pregunta que ens formulem els federalistes és: ¿què hem de fer? L’auge social de l’independentisme és una realitat que va més enllà de la instrumentalització tramposa que en fa CiU. És un desig que, encara que no sigui majoritari, és ampli, s’expressa gairebé sense oposició o ho fa davant el silenci de la resta, i es planteja com una drecera davant aquesta crisi econòmica.
Apareix, a més, com una aspiració democràtica, davant la qual em pregunto: ¿els federalistes, per no semblar sospitosos de ser espanyolistes encoberts, ens hem de sumar al desig dels independentistes d’exercir l’anomenat dret a decidir? Doncs ho diré amb claredat: no hem de caure en aquest parany. Els federalistes volem unir, no separar, i per tant, per a nosaltres una consulta que persegueixi la secessió no és una bona notícia. És cert que no podem estar en contra d’una pregunta que sigui clara i inequívoca, i d’una consulta democràtica que no persegueixi una finalitat avantatgista. Però el nostre objectiu és evitar aquest escenari i alertar seriosament que ni el dret internacional ni la legalitat espanyola permeten avui plantejar la separació unilateral de Catalunya. Aquells que tant desitgin la ruptura han de ser conscients que per aconseguir-la, d’alguna manera, hauran de trencar l’ordenament jurídic. Del dret a l’autogovern que la Constitució reconeix no se’n deriva de cap manera un dret a la separació.
Si els independentistes desitgen la celebració d’una consulta, el primer que han de fer és guanyar unes eleccions amb un programa que no ofereixi cap mena de dubte. L’única manera de verificar que realment els catalans desitgen ser preguntats sobre la seva pertinença a l’Estat espanyol és que això s’expressi a les urnes, no mitjançant enquestes d’opinió. Aleshores, i només aleshores, hi haurà un xoc de legitimitats que haurà de ser resolt democràticament a través de la negociació. Però fins que arribi aquest dia, sisplau, que s’abstinguin d’instrumentalitzar aquest anhel, i més encara d’alimentar-lo, si no són capaços d’explicar amb claredat i responsabilitat què implica jurídicament, socialment i econòmicament un escenari de ruptura. És absurd, doncs, que els federalistes, contràriament al que proposen alguns que apareixen com a abanderats de la renovació de l’esquerra (tant a ICV com entre certs sectors del PSC), encoratgem el propòsit que persegueixen els sobiranistes: la consulta. El cost d’una cosa així seria enorme per a la societat catalana. Això sense comptar que el nacionalisme espanyol, amb una cultura política majoritàriament antiliberal, no es quedaria quiet. En un xoc de trens, compta amb la legitimitat d’un Estat que té al darrere cinc segles d’existència. ¿Està justificat ficar-se en aquest embolic?

ELS FEDERALISTES, hereus del catalanisme com el que més, hem de dedicar els nostres esforços, no a sumar-nos al dret a decidir, sinó a plantar cara al sobiranisme. Primer, perquè xoca amb la identitat dual dels catalans i amenaça de provocar un fort esquinçament social i sentimental. Segon, perquè es presenta mitjançant la dramatització d’una tesi econòmica: la constant afirmació, mitjançant exageracions i mentides deliberades, que som víctimes d’un robatori. I, tercer, perquè l’alternativa al sobiranisme és una altra molt més sensata: l’Espanya de tots i la construcció de l’Europa federal.

Joaquim Coll, historiador.

Deja un comentario




Buscar
Archivos
  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez