Entradas con la etiqueta ‘peix al cove’

“Independentisme i neocentralisme són dues cares de la mateixa moneda”

Daniel Fernández (Barcelona, 1965) és secretari general adjunt del grup parlamentari socialista al Congrés espanyol i membre de la comissió executiva del PSC. Amb Joaquim Coll ha escrit “A favor d’Espanya i del catalanisme” (Edhasa, 2010).

Tituleu “A favor d’Espanya i del catalanisme” en un moment que la política catalana sembla afectada per un distanciament que el president Montilla va batejar amb el terme “desafecció”.

—El llibre té aquest títol perquè pensem, enfront d’aquells que tenen una visió unitarista –i que, per tant, rebutgen el catalanisme– i enfront d’aquells que han fet una evolució cap al sobiranisme o cap a l’independentisme –i que, per tant, no volen participar en Espanya–, que avui hi ha una àmplia majoria de catalans que ens considerem catalanistes i que volem continuar treballant per enfortir un projecte plural d’Espanya.

—La sentència del TC sobre l’Estatut ajuda al projecte plural?

—La sentència, des del punt de vista dels continguts, és un cop al PP. Es veu que és un text totalment constitucional. Però alhora la sentència ens ha posat en una situació complicada, pel fet que l’ha feta un tribunal que es troba en la situació que es troba –deu ser el tribunal amb menys prestigi de la història d’Espanya– i pel redactat d’alguns dels seus fonaments, innecessaris i contradictoris amb la voluntat de crear una Espanya plural que en respecti la diversitat lingüística i cultural.

—Subtituleu “Un assaig contra la regressió política”. En el context de l’encaix de Catalunya a Espanya, què enteneu per regressió política?

—Creiem que hi ha dos moviments regressius, el neocentralisme de la dreta espanyola i el sobiranisme independentista, que, en teoria, són adversaris però en el fons són aliats perquè l’un alimenta permanentment l’altre.

—Per què són regressius?

—Perquè tots dos fan una lectura negativa d’allò que han estat aquests trenta anys d’autonomies. Uns perquè diuen que aquestes autonomies han posat en qüestió la unitat de mercat i han afeblit el projecte espanyol i uns altres perquè diuen que les autonomies han estat una enganyifa. Nosaltres, en canvi, fem una valoració positiva d’aquests trenta anys –que han de tenir encara la seva evolució– i la fem connectant amb les arrels d’aquest pacte polític, que és el pacte constitucional i la transició. En canvi, aquests moviments són regressius perquè fan una lectura negativa d’aquest pacte i se situen en posicions prèvies.

—Signifiquen un retrocés?

—En la mesura que un alimenta l’altre. Això ho fa més difícil a l’espai majoritari a Catalunya, que aposta per la seva llengua, la seva cultura i la seva identitat, però també per un projecte plural per a Espanya. Aquest espai, que pot continuar desenvolupant aquest projecte –en la meva opinió, en una línia federal– té més dificultats. En canvi, ells, com a elements regressius que es retroalimenten, acaben ocupant un espai públic més enllà de la força que tenen i ens porten cap a situacions que no són positives: d’estancament o de retrocés.

—Qui ens porta a l’estancament i qui al retrocés?

—Un exemple. Nosaltres voldríem una reforma constitucional per convertir el Senat en una veritable cambra territorial. Avui és possible aquesta reforma de la Constitució? No, perquè el PP voldria una reforma constitucional per recentralitzar competències i el sobiranisme de CiU i l’independentisme d’Esquerra no tenen cap interès en aquesta reforma perquè són en projectes al marge del projecte espanyol. Per tant, la confluència d’aquests moviments fa impossible un avenç federal en la línia de la reforma constitucional. En aquest sentit, no avançar, per a nosaltres, és retrocedir. Independentisme, sobiranisme i neocentralisme són dues cares de la mateixa moneda.

—Creieu que el sobiranisme de CiU impediria de fer del Senat una cambra territorial?

—CiU té un discurs molt indefinit. Dins la federació hi conviuen veus molt contradictòries. N’hi ha que es manifesten encara coherents amb el seu discurs històric –i suposo que aquestes veus serien favorables a la reforma–, però n’hi ha que es declaren independentistes –que no tenen cap interès en un senat federal, com no en tenen ni Esquerra ni el PP.

—Expliqueu que el llibre és “una explícita represa del projecte hispanista del catalanisme”. No era marca de CiU, el projecte de col·laborar en la modernització d’Espanya per avançar en l’autogovern de Catalunya?

—És que el catalanisme majoritari sempre ha estat hispanista. Tot: el catalanisme moderat conservador –i aquí hi podem situar Cambó, Prat de la Riba i Pujol– ha estat hispanista i el catalanisme d’esquerres des del seu naixement –Rovira i Virgili, Companys, Maragall, Narcís Serra– ha estat hispanista. I sempre ha tingut dues cares: endins, enfortiment de l’autogovern, la cultura i la llengua; i enfora, fer evolucionar l’estat espanyol cap a la descentralització, les autonomies o l’estat federal. Això ha estat el catalanisme majoritari. I nosaltres formem part d’aquest catalanisme hispanista. I estic d’acord que no és només d’esquerres: també l’ha practicat Pujol. Però ara, al partit del pujolisme, hi ha veus que no són partidàries d’aquesta proposta sinó de separar-se d’Espanya. Nosaltres defensem el catalanisme de sempre perquè ha tingut èxit durant els últims trenta anys. Tenim el màxim nivell d’autogovern, hem recuperat la llengua d’una situació molt complicada, la nostra cultura avui té nivell internacional. Ens neguem a fer una lectura pessimista –a banda de la situació de crisi que ara patim. El nostre catalanisme és optimista.

Fotografia de Jordi Play

—No hi estem d’acord. Desconec en concret les teories d’aquestes persones –tot i que n’he llegit alguna cosa–, però no hi estem d’acord. Creiem que ha estat una història d’èxits. Amb tot, fins i tot amb aquesta sentència del TC, que nosaltres hem criticat i considerem negativa, aquesta és una història d’èxits i ha de continuar.

—Com?

—Amb el federalisme. Quina és l’alternativa? La independència? Creiem que és una alternativa negativa. No forma part de la tradició històrica del catalanisme. I, a la llarga, no crea una divisió entre Catalunya i Espanya, sinó al si de Catalunya.

—Sentiu que Espanya té en consideració Catalunya?

—Hi ha una part d’Espanya que és molt considerada amb Catalunya. L’Espanya progressista que ha fet possible l’Estatut. N’hi ha una altra que no ho és. El PP no ho és. Ha fet de l’anticatalanisme un instrument electoral. Dit això, des del punt de vista polític i d’autogovern, hem avançat moltíssim; tant, que el nostre model s’ha acabat imposant –el concepte autonomia és un invent del catalanisme: ens el vam inventar quan el vam importar d’Irlanda. On no s’ha avançat prou –també ho diem al llibre– és en la valoració positiva, en el reconeixement, en l’actitud positiva amb relació a la realitat cultural i lingüística plural. Al final resulta que els federalistes –ja no dic els socialistes– som els únics que acabem creient en la pluralitat de debò, perquè defensem que Espanya és plural i que Catalunya és plural. Uns altres, des de posicions de la dreta espanyola, parlen molt de la pluralitat de Catalunya però tenen una visió molt poc plural d’Espanya, i a la inversa: alguns, des de posicions nacionalistes sobiranistes, parlen molt de la pluralitat d’Espanya, però de vegades sembla que no entenen la pluralitat de Catalunya.

—Per a vós, la solució és el federalisme però neocentralistes i independistes barren el pas a aquest sistema. Quina és la vostra estratègia, doncs?

—Un cert combat polític per a defensar aquestes idees. No podem pensar en una reforma de la Constitució, des d’un punt de vista pràctic, si no hi ha una majoria que la faci possible. Això vol dir que el PP ha de tenir menys força a Espanya o ha de ser una altra mena de dreta. I l’independentisme ha de tenir menys força a Catalunya. Mentre aquestes forces siguin tan rellevants, des del punt de vista polític i cultural, aquesta reforma és impossible. El llibre defensa que ara no són tan importants les reformes jurídiques com el diàleg i la batalla cultural de fons. Cal aconseguir abans la majoria social.

—Com a federalista us sentiu cada vegada més sol?

Fotografia de Jordi Play

—No cal ser inflexibles amb les paraules. El federalisme, a Catalunya, el mamem des que som petits. A Espanya hi ha una part de l’esquerra que no es defineix com a federalista, perquè no forma part de la seva cultura política i perquè encara queda el record del fracàs de la Segona República, però, quan parles amb ells, veus que el seu autonomisme s’assembla molt al nostre federalisme. No sé qui va dir que “Espanya és plena de federalistes que no saben que ho són”. Jo voldria que l’esquerra espanyola deixés de tenir por a la paraula federalisme, però tampoc no m’agradaria que l’esquerra catalana abandonés la paraula autonomia, perquè és un error deixar la paraula en mans del PP. Les enquestes a Catalunya diuen que un 10% de la població aposta per recentralitzar competències, un 20% es declara independentista, però la resta, el 70%, es defineix meitat a favor d’un estat federal i meitat a favor de l’estat de

les autonomies. Sobre aquesta majoria s’ha de construir un pas endavant en el federalisme.

—Com convencereu aquells federalistes espanyols que no saben que ho són?

—El primer pas és no convertir això en una batalla nominal. Si el seu autonomisme és plural i no homogeneïtzador, parlem dels mateixos. Quan el socialisme espanyol defensa, com ha defensat aquests últims anys, la llengua catalana o el model d’immersió lingüística enfront de l’ofensiva de la dreta espanyola, el socialisme espanyol fa federalisme.

—Celestino Corbacho ha estat substituït com a ministre de Treball per Valeriano Gómez. El PSC perd poder a Madrid?

—No. El pes del PSC a Madrid no s’avalua pel nombre de ministres que té, sinó per les polítiques que fa el govern de l’estat. En aquest sentit, tenim el pes que teníem. Aquest canvi dóna un nou impuls al govern de l’estat i això és bo per a Espanya i també per a Catalunya.

—Els acords amb el PNB en matèria de pressupostos faran que el PSOE giri els ulls cap al País Basc?

—Els acords amb el PNB demostren que el PNB utilitza amb més intelligència la seva força política que no pas CiU. El PNB, que també és a l’oposició, en vuit mesos de ser-hi, ha començat a pactar coses positives per al País Basc i  per a Espanya, mentre que CiU, set anys després de perdre el govern, encara no ha sabut fer aquest paper. Això demostra que alguns paeixen més ràpidament el pas a l’oposició que uns altres.

—Ha aconseguit més el PNB per al País Basc en dues setmanes que el PSC, CiU, ERC i ICV per a Catalunya en set anys de debat sobre l’Estatut?

—No, perquè nosaltres tenim un nou Estatut. Heu de recordar que el PNB va intentar passar un nou estatut al Congrés que va acabar allà mateix, el famós pla Ibarretxe. Tenim competències des de fa anys que Euskadi aconseguirà ara, després de vint anys.

—També tenen el concert econòmic, que Catalunya no té i per a alguns ha esdevingut una fita.

—El concert, com sabeu, és un dels punts del pacte constitucional. No hi tinc res a dir. Més exemples: nosaltres vam aconseguir fa dues setmanes un acord per al traspàs dels trens regionals; hem aconseguit el traspàs de rodalia, cosa que no és a l’acord amb el PNB. El balanç, des del punt de vista d’aquests anys de govern, és molt més positiu que no un acord concret amb el PNB.

—Aquest peix al cove del PNB no ha acabat resultant més efectiu que tota la discussió, elaboració i votació d’un Estatut després retallat pel TC? —Repeteixo que l’Estatut que va presentar el PNB no va passar del Congrés. Fa set anys hi havia un PNB que estava en un procés diferent: a Euskadi havia trencat amb nosaltres i havia optat pel camí de la independència. El PNB d’avui torna a l’Estatut de Gernika i a la moderació. El fet sorprenent és que Convergència hagi fet el camí contrari.

Àlex Milian

La trampa del derecho a decidir

El giro soberanista es una argucia de CiU, que en el fondo quiere volver a la época del ‘peix al cove’

EL PERIÓDICO, 11.09.2010

Hay expresiones que de forma imprevisible hacen fortuna, a menudo no tienen un significado muy preciso y se prestan, por tanto, a interpretaciones diversas. Desde hace unos años el derecho genérico a decidir sobre lo que sea se ha transformado en una reinvención bastante descafeinada de la vieja consigna favorable a la autodeterminación de Catalunya, exigencia que, recordemos, cayó progresivamente en desuso cuando se culminó la transición. La normalidad democrática convertía esta demanda en un tanto absurda porque los catalanes pasamos a elegir periódicamente entre partidos y coaliciones más o menos autonomistas, nacionalistas o federalistas.
El panorama político catalán empezó a cambiar en 1999 y, sobre todo, lo hizo en el 2003, cuando ERC se alzó con 23 diputados autonómicos y el PSC ganó por segunda vez las elecciones en número de votos, pudiendo en esta ocasión formar Gobierno mediante un acuerdo tripartito de izquierdas. La nueva ERC liderada por Carod-Rovira no escondía su independentismo aunque sabía que su deseo no se iba a materializar pasado mañana ni al otro. CiU se fue a la oposición, desacreditada entre su electorado más nacionalista por ocho años de pactos con un PP rabiosamente españolista. El resultado fue, por un lado, que los socialistas catalanes, durante muchos años vilipendiados por su vínculo con el PSOE, pasaron a ocupar una parte sustancial de la centralidad catalanista, y, por otro, que ERC se convirtió en una opción electoral útil que combinaba radicalidad independentista y pragmatismo político.

De esta manera, el famoso pal de paller que Jordi Pujol había construido hábilmente durante dos décadas sufrió un duro revés. El partido mayor de la federación nacionalista, CDC, tuvo que encontrar nuevos argumentos y, a partir del 2006, pensó ni más ni menos que en refundar el catalanismo. Al año siguiente, Artur Mas convocó la casa gran y mediante un juego de palabras decidió que había llegado el momento de «sustituir la defensa de la autonomía o del autogobierno por el derecho a decidir en todo aquello que nos es propio», solemnizó. Se trataba de una fórmula copiada del nacionalismo vasco, que podía expresar una gran radicalidad política por la mañana pero que a nada comprometía por la noche. Con ello Mas daba por superado el autonomismo pero sin avalar un proyecto político independentista. De esta forma, los convergentes pretendían, agitando las aguas del catalanismo, desplazar de la centralidad al PSC y robar una parte del perfume rupturista a ERC. Aunque con ello favorecían, como así ha sido, el crecimiento sociológico del independentismo.

Visto en perspectiva, los dirigentes de CDC han demostrado ser hábiles ilusionistas. Las circunstancias les han sido favorables. La foto final que hoy nos queda de todo el proceso de reforma estatutaria es la de un sonoro fracaso, aunque es una imagen falsa, alimentada por los intereses políticos de unos y la miopía de otros. La manifestación multitudinaria del pasado 10-J fue el apogeo de esta nueva consigna sin duda atractiva pero radicalmente vacua llamada derecho a decidir. Porque en realidad esta fórmula por ella misma no conduce a ningún sitio. Reclamar la autodeterminación solo tiene sentido si se tiene verdadero interés en ejercer este derecho con el fin de romper, separarse, en este caso del resto de España. Pero si no se tiene un proyecto político independentista, como es el caso de CiU, solo sirve entonces a otros objetivos, puramente de márketing electoral. Imagino que los independentistas auténticos no esperan a que se cambie un día la Constitución para incluir tal derecho y entonces poder ejercerlo. Aquellos que en realidad desean la secesión, sean de derechas o de izquierdas, luchan por conseguir una mayoría social y política en el Parlament de Catalunya que un día les permita proclamar la separación de forma unilateral para luego ratificarla en referendo. Todo lo demás es marear la perdiz.

A mi modo de ver, el banderín de enganche del derecho a decidir que esgrime ahora CiU significa el paso del autonomismo siempre insatisfecho que durante 23 años practicó con gran maestría Pujol a la retórica soberanista pero impotente de Mas. Por eso este giro soberanista no es más que una argucia, una trampa, mediante la cual oponerse a la propuesta federal de los socialistas. Pese a la firmeza política de José Montilla, es cierto que al socialismo catalán le ha faltado potencia discursiva. Además, las voces que dentro del PSC proponen romper con el PSOE reflejan desorientación y cierto complejo de inferioridad frente al nacionalismo. Mientras tanto, la oferta electoral del independentismo se ha fragmentado a causa de rivalidades personales, y es por la derecha donde a ERC le aparece ahora un serio competidor: el secesionismo populista de Joan Laporta. Todo apunta a que el principal beneficiario de esta división será CiU. Los convergentes tendrán que seguir pescando en las aguas del radicalismo, con propuestas como la del concierto económico, aunque en el fondo no desean otra cosa que volver a los buenos tiempos del «peix al cove». Tendremos tiempo para irlo comprobando.

JOAQUIM COLL, Historiador




Buscar
Archivos
  • [+]2012 (57)
  • [+]2011 (150)
  • [+]2010 (73)
  • [+]2009 (51)
  • [+]2008 (53)
  • [+]2007 (49)
  • [+]2006 (48)
  • [+]2005 (18)
  • [+]2004 (12)


A FAVOR DE ESPAÑA Y DEL CATALANISMO

A FAVOR D'ESPANYA I DEL CATALNISME


Contador de estadsticas - Blog Daniel Fernndez